Salve's qui puga

Des de fa unes setmanes venim assistint a un espectacle lamentable on es barreja la ràbia, la tendresa i, sobretot, molta frustració. Estic parlant, per descomptat, de la polèmica en la gestió de les vacunes. D’una banda, l’oberta entre la Unió Europea i les multinacionals farmacèutiques arran dels problemes en la venda i distribució de les vacunes que s’havien acordat prèviament. D’un altra, la lamentable successió de càrrecs públics, alcaldes i alts comandaments de l’estat, que s’han saltat la cua de la vacunació, posant el seu interès personal per davant de l’interès general i del deure de compliment de les normes. La màxima expressió del salve’s qui puga protagonitzada per persones que crèiem que havien de vetlar per l’ordre. Els seus partits encara no han demanat la seua dimissió.

El pla nacional de vacunació fa aigües. Els problemes de subministrament, dosi que es perden, errors logístics, falten xeringues adequades, falten sanitaris, falta previsió i falta capacitat d’execució ràpida si comparem amb el ritme de vacunació d’altres països que van per davant. Falta molta gent per vacunar, incloent persones molt vulnerables que eren grup prioritari, com els majors tancats a casa patint la soledat.

Fa ràbia comprovar com les empreses multinacionals farmacèutiques no tenen cap dilema moral per tal d’incomplir els contractes signats amb la Unió Europea, en vistes a provar d’obtindre uns majors beneficis econòmics. Es indignant l’absència de conseqüències o la incapacitat per imposar-les. Podríem parlar de si tot és susceptible de convertir-se en una peça del mercat o si és legítim que les empreses farmacèutiques, les quals s’han beneficiat de manera clara del pressupost públic de les universitats i inversió pública en investigació, ara s’obliden d’aquest fet i fan bandera cínicament del “és el mercat, amic”.

Alhora també podem sentir una certa tendresa i candor front als qui han vingut posant-se les mans al cap en descobrir que, efectivament, un pirata es dedica en gran mesura a practicar el filibusterisme sense cap problema i sense cap pudor. Siga qui siga el perjudicat. Perquè, no ens enganyem, si una cosa ha fet que aquest conflicte siga considerat com a més “greu” és el fet en què la part perjudicada som nosaltres, ha sigut una gran potència econòmica del món occidental com és la Unió Europea. En eixa moral cínica ens auto-convencem que, si en compte de nosaltres, el que haguera sigut perjudicat és algun país de l’Àfrica sub-sahariana ningú s’hauria escandalitzat. Però clar, costa comprovar que no érem tan poderosos i rics com ens pensàvem i que el nostre poder d’influència internacional es troba en decliu. Més després del Brexit.

Però sobretot el sentiment que predomina de manera majoritària és el de la frustració. La frustració per comprovar que els estaments supranacionals, limitadament democràtics, no estan sent capaços de defendre els interessos dels pobles europeus. Frustració de continuar veient que se’ns tracta com a menors d’edat, fent passar una incapacitat front a una gran multinacional com una espècie de “virgencita que me quede como estoy” per si, en compte de no aconseguir més de la meitat de les dosi, ens quedem sense cap. Però encara més frustrant és veure que el paradigma depredador i amoral del mercat no queda en qüestió en cap moment i que, si fa no fa, la major crisi social i econòmica que ha assolit el planeta en vora cent anys no ha servit ni tant sols per a fer creu i ratlla i dir que esta no s’hi val, que el joc pervers continuarà quan tot haja passat. Oblidant a més que, si té sentit la vacunació en una pandèmia és quan es fa de manera generalitzada i en tot el món. És a dir, o eixim tots i totes juntes o no eixirem mai.

Es per això que es una bona noticia que el Congres dels Diputats va a posar en marxa a proposta Más País, junt amb Compromís, la creació d’una comissió de investigació relativa a la gestió de les vacunes i el pla de vacunació. El ple del Congres la votarà l’onze de març, però ja compta amb el recolzament majoritari dels grups. Esperem que puguem impulsar la capacitat pública de prioritzar el be comú i també esclarir les ombres d'aquest procés per a posar a les persones per davant dels interessos privats o partidistes.