La tèrmica, la pluja àcida i l'emergència climàtica

Fou un enderrocament espectacular, de fort simbolisme. Per als que van treballar en la indústria minera del carbó en aquella zona del Baix Aragó representava el final d'una època, amb un rerefons humà i social que Ana Asión ha recollit en un documental titulat Luz de gas. Els defensors del patrimoni industrial van criticar que no es conservara precisament com a emblema d'una activitat que va marcar la vida de la comarca i el partit Teruel Existe va convocar una protesta per aqueix motiu. La voladura, el passat dia 16 de febrer, de la seua altíssima ximenera de 343 metres va posar punt final a la presència de la central tèrmica d'Andorra en el paisatge de Terol, atés que les característiques torres de refrigeració havien sigut ja demolides nou mesos abans. Quatre dècades va estar en funcionament aquesta instal·lació tancada en 2020 que ha de ser substituïda, quan acabe definitivament la demolició del complex el 2025, per un parc fotovoltaic que generarà els 1.200 megavats que abans s'obtenien del carbó. Si la tèrmica donava ocupació a 400 persones, el nou projecte renovable que executarà Endesa preveu crear 370 llocs de treball.

Per als valencians no són alienes escenes de reconversió industrial com aquesta. Enmig d'una important frustració, que es va traduir en vagues i protestes, els Alts Forns de Sagunt van tancar el 1984, deixant tota una comarca abocada a reinventar-se. Feia llavors a penes dos anys que havia començat a funcionar la tèrmica d'Andorra, que es convertiria ràpidament en una referència amenaçadora a la comarca valenciana dels Ports, sobre els boscos de la qual queia la pluja àcida causada per les emissions procedents de la central tèrmica del veí territori aragonés. Els gasos de la combustió reaccionaven amb el vapor d'aigua de l'atmosfera, es precipitaven en forma d'àcid sobre els boscos i mataven milers de pins. Va haver-hi protestes, manifestacions, informes i contrainformes, així com una querella presentada pels ajuntaments d'aquesta zona septentrional de la Comunitat Valenciana. Després d'aconseguir els municipis que els donaren la raó en els tribunals, es va arribar a un acord pel qual Endesa va comprometre 5.000 milions de pessetes (30 milions d'euros) en inversions i es van col·locar filtres en la central que van reduir sensiblement l'impacte sobre el medi ambient. Malgrat això, el 2015, Greenpeace encara alertava que la contaminació de la central, que estava a 30 quilòmetres de Morella, la capital dels Ports, causava un centenar de morts cada any.

D'alguna manera, el futur de la comarca valenciana del Camp de Morvedre, que va perdre els Alts Forns de Sagunt, i de la comarca aragonesa d'Andorra-Sierra de Arcos, que ha vist com tancava la central tèrmica, convergeix en els nostres dies de la mà de l'emergència climàtica. En una amb el projecte d'una gran factoria de bateries que construirà Volkswagen per a la transició cap a la fabricació d'automòbils elèctrics; en l'altra amb el parc solar d'Endesa que ocuparà els terrenys de l'antiga central tèrmica. Sobre tots dos projectes hi ha reticències més o menys fonamentades, per la seua capacitat de reactivació econòmica o, precisament, pel seu efecte sobre el territori i el paisatge.

El sociòleg César Rendueles recordava fa uns dies en les xarxes socials que molt prop de Gijón està situada la central tèrmica d'Aboño, que “emet 7.500.000 tones de diòxid de carboni a l'any i causa enormes problemes sanitaris”. I argumentava a propòsit de la sensibilitat davant l'impacte de la implantació de les renovables expressada, per exemple, en la gala recent dels premis Goya: “No intente participar en una competició de greuges. Al contrari. Crec que hem de lluitar conjuntament per una transició ecològica justa, planificada i pública. Però tenint clar que una transició lenta i òptima és infinitament pitjor que una ràpida però menys justa... L'emergència climàtica és infinitament més urgent que la de la pandèmia. No cal acceptar el que siga, per descomptat. Però sí que ser conscients que les cartes amb què podem jugar són exactament les contràries a les que necessitem o ens agradaria tindre”.

En una recent entrevista, l'ambientòleg valencià Andreu Escrivà, que ha publicat un llibre de títol provocador, Contra la sostenibilitat (Sembra Llibres), reflexionava: “Arriba un punt en què a la gent li dius que opte per alternatives sostenibles, que la transició ecològica va de portar a la sostenibilitat, on et planteges el destí, i el que estem veient és que el que es cola com a desitjable, aqueixa sostenibilitat emmarcada en el capitalisme, és inherentment insostenible i que és un destí instrumental que s'utilitza perquè ens quedem com estem, perquè no es qüestione el sistema. Crec que necessitem just ara qüestionar-nos el destí. Després de la covid, d'una certa consciència sobre els límits, de la recuperació verda, del tema energètic... Estem en una cruïlla en la qual hem de parlar de legitimitats, de qui pren les decisions, de cap a on ens dirigim. I crec que si comencem a córrer sense saber on anem algú ens dirigirà a un lloc que no és desitjable”.

Per descomptat, no ens veiem únicament davant el dilema de córrer més o córrer menys en la transició ecològica perquè hi ha qüestions de fons a dilucidar en el debat i probablement és necessari no deixar de prendre sobre la marxa les precaucions necessàries. El problema és si, ací i ara, després d'haver sigut alertats amb bones raons durant tant de temps, la majoria dels ciutadans estem prou convençuts de trobar-nos en una situació d'emergència climàtica (un terme que figura ja en el nom d'institucions com una conselleria de la Generalitat Valenciana). Almenys, sobre Els Ports de Morella ja no plou àcid.