Andreu Escrivà: “La sostenibilitat emmarcada en el capitalisme és insostenible”

Andreu Escrivà és ambientòleg, divulgador i confia en l’educació ambiental com a element de mobilització. En el seu tercer llibre, Contra la sostenibilitat, editat en castellà per Arpa i en valencià per Sembra Llibres, fa servir la provocació inicial com una eina per a desmuntar mites i detectar les estratègies de llavada de cara mercantil.

Escrivà sosté que el capitalisme és incompatible amb els límits biofísics del planeta i advoca per un canvi radical de sistema: repensar el treball i els usos del temps, la mobilitat o l’ús dels recursos naturals. El contrari, apunta, és insostenible. En conversa amb eldiario.es, recalca algunes de les contradiccions de la transició energètica o els mecanismes de blanqueig verd.

Per què Contra la sostenibilitat? En quin moment un divulgador ambiental es planteja escriure un llibre contra aquest concepte?

Quan veig que no serveix al seu propòsit. La sostenibilitat guia tots els discursos ambientals hui dia, de governs, empreses o institucions o centres d’investigació. Però quan un fa una anàlisi crítica de com s’ha mercantilitzat la sostenibilitat, com s’ha convertit en una etiqueta per a vendre coses, de totes les estratègies de blanqueig verd, s’adona que no serveix com a destinació. Que no val gens divulgar la crisi ambiental, que la gent es formule la pregunta ‘i ara jo què faig’ (en al·lusió al seu llibre anterior), si la resposta va encaminada cap a un objectiu que és un miratge. La sostenibilitat ens fa pensar que ens movem tot i que ens quedem en el mateix lloc.

El títol és una provocació?

El títol m’agradava. Jo escric llibres perquè la gent pense i reflexione, m’ho he passat molt bé escrivint aquest llibre; però no és un exercici interior, és cap a fora. Crec que des de la portada convida al debat i mostra el que és: un qüestionament de certes idees que, encara que benintencionades, no ens porten per bon camí.

És una provocació formal. El fons és una reflexió, un intent de compartir les meues idees, que moguen la gent, que no li tornen a colar mai una cosa sostenible tot i que no ho és, des d’un programa electoral a un producte en el supermercat. Com a ambientòleg, quan veig que el terme es banalitza i es buida de contingut, pense que la millor manera de desmuntar-lo és anar a la contra i després construir.

I per què cal fer aquesta provocació, aquesta destrucció ara?

Perquè crec que estem en un punt en què hem deixat arrere aquesta urgència divulgativa. Fa deu anys hi havia un buit important: la gent no sabia què era el canvi climàtic, quant havia pujat la temperatura, quins eren els escenaris de l’IPCC... Calia fer aquest esforç divulgatiu. Ara hi ha molts llibres molt bons que ho expliquen. Una vegada que saps que hi ha un problema, et planteges què cal fer per a resoldre’l, que és el que va passar amb les mobilitzacions juvenils dels últims anys; veiem que la resposta no és adequada a aquest problema i ens plantegem què cal fer: canviar estructures, qüestionar el que ens ha portat fins ací... sobretot per a aportar.

Però després arriba un punt en què a la gent li dius que opte per alternatives sostenibles, que la transició ecològica va d’arribar a la sostenibilitat, on et planteges la destinació, i el que veiem és que el que es cola com a desitjable, aquesta sostenibilitat emmarcada en el capitalisme, és inherentment insostenible i que és una destinació instrumental que s’utilitza perquè ens quedem com estem, perquè no es qüestione el sistema. Crec que necessitem just ara qüestionar-nos la destinació. Després de la Covid, d’una certa consciència sobre els límits, de la recuperació verda, del tema energètic... Estem en una cruïlla en què hem de parlar de legitimitats, de qui pren les decisions, d’on ens dirigim. I crec que, si comencem a córrer sense saber, on anem algú ens dirigirà a un lloc que no és desitjable.

Llavors és un problema de destinació i de camí.

Destinació, camí i ritme, que anem molt lents. Però fonamentalment de destinació. Això ho impugna la transició ecològica; la gent creu que és alguna cosa, una destinació a què arribar, però és una eina per a passar d’un model insostenible a un de pretesament sostenible. Jo el que dic és que són incompatibles, perquè la sostenibilitat és estàtica i la transició, dinàmica. [Es parla d’una] transició ecològica per a emmarcar el nostre model de vida dins dels límits biofísics. No crec que la humanitat arribe a una destinació en què diga: d’acord, estem en els límits, ens quedem així, sinó que estarem en reajustament constant. La sostenibilitat ens dona una il·lusió de meta en què estem salvats i això no serà així mai.

No li fa certa por que el lector no arribe a comprendre això? És un llibre que es diu Contra la sostenibilitat, en què els dos primers terços es dediquen a desmuntar les eines de la transició ecològica, els seus mecanismes.... Hi ha una tercera part que parla d’alternatives, però no té por que el lector es quede bloquejat en el primer?

Una mica. Tinc clar que hi ha un perill de caure en el foment de l’immobilisme, del tot malament. Però crec que un ha de ser conscient de per a què escriu; jo ho faig per a la transformació, la curiositat, l’aprenentatge i el pensament crític. Estic segur que no sempre ho aconseguisc, però intente aproximar-m’hi. És un llibre que ajudarà a qui el llija a saber el que no és sostenibilitat, el blanqueig verd i falses solucions que es venen com a panacees. I una vegada hem derrocat els mites, començar a construir. El llibre no pretén ser un tractat, però sí que intente apuntar alguns camins a recórrer, paraules a utilitzar... Potser parlar de planificació, reducció de l’ús de materials i energia, hem de parlar de racionament, que implica que els que menys tenen en tindran més. La idea és anar inoculant algunes idees perquè un veja que el llibre és propositiu, però que no es poden llançar aquestes propostes sense derrocar aquest mur que ens retalla el futur, hem de ser capaços de veure-hi més enllà, de pensar com a societat molts camins. I ve d’algú que ha viscut en aquest paradigma, que el coneix des de dins. Crec que cal fer aquesta ruptura, que pot ser incòmoda, sorprenent, però que quan un s’adona que això són eines, no una impugnació perquè sí, tenim més capacitat, més legitimitat i més vímets per a poder construir alguna cosa col·lectivament. El llibre pretén ser una petita ajuda en aquest esforç col·lectiu.

Ha de ser una ruptura semàntica? Parla del buidatge de contingut de la paraula sostenibilitat, de la transició energètica com una metonímia de la transició ecològica, de mecanismes de divulgació... Paraules que sí, paraules que no, paraules que dinamiten.

Ha de ser una ruptura de significant i significat. La meua tesi és que la paraula sostenibilitat és irrecuperable, però el que significa sí que ho és. Per a molta gent significa fer alguna cosa amb poc d’impacte ambiental, redistribuir, posar el focus en la sostenibilitat social, que sempre se’ns oblida. Crec que hi ha un debat de paraules, també perquè vivim en un món dominat per la publicitat, la reacció ràpida... Les paraules importen molt i sostenibilitat és una meravella de paraula, sona bé. Crec que hem de redefinir les paraules sense impugnar els significats profunds compartits. Ja fa anys que parle amb gent i soc molt empirista, veig què funciona i què no. El catastrofisme no funciona, i ací passa el mateix. En el marc teòric hi ha paraules fantàstiques, però no funcionen, com ara decreixement.

Advoca pel decreixement?

Sí.

Entés per...

Entés per una reducció planificada, ordenada i socialment justa de l’ús de recursos i energia.

Va fer una enquesta en Twitter sobre la percepció del terme. Què hi va trobar?

Crec que vaig tindre un resultat molt esbiaixat, els meus seguidors són molt actius en aquests temes, i la percepció no va ser tan roïna. Però quan un ix de la bambolla de Twitter al món real, es troba amb una polarització molt gran. Hi ha molta gent que automàticament s’hi posa en contra, no vol saber de què parles a continuació perquè et posiciones com a decreixentista, com si volgueres anar cap endarrere; i altres que t’aplaudiran perquè creuen que ets prou valent per a parlar d’una paraula molt incòmoda. Que hi haja uns límits biofísics del planeta que t’impedeixen un creixement infinit és una realitat objectiva, però pot arribar a transformar-se en una trivialitat, perquè el que cal fer és articular respostes socials i polítiques per viure dins d’aquests límits. Si dius decreixement, molta gent rebutja tot el que has dit.

Sona a retallades, al fet que has viscut per damunt de les teues possibilitats...

Sona fatal. I els qui advoquen pel decreixement han d’entendre que la paraula sona malament, que és un mal marc per a parlar dels temes. És un mal marc polític i és molt difícil parlar-ne. En el llibre hi ha un capítol d’alternatives per a parlar del decreixement: postcreixement, prosperitat del decreixement; economia sostenible, economia verda o, un tercer grup, que parla de conceptes que van més enllà: bona transició, bon viure...

Fa servir un concepte bastant estés que és el del benestar comú.

Clar. El problema, entre cometes, és que no pots posar una etiqueta en un supermercat de ‘benestarcomunible’. Per això, l’important és canviar el marc en què la sostenibilitat és simplement un adjectiu mercantilista al fet que tot el sistema funcione de manera que prevalga el benestar comú, just i compartit. Crec que cal parlar de benestar deslligat del creixement, de justícia, de democràcia i de planificació. La mà invisible del mercat acaba beneficiant els de sempre, ens estrangula, és una faula que no se sosté ni teòricament ni empíricament. Cal assumir que un pot ser decreixentista i que aquest és un mal marc polític. Decreixement remet a recessió.

Un creix o encongeix.

I si encongeix és perquè alguna cosa va malament. En les crisis del 2008 o de la Covid, qui ho paga? Poca-roba, les classes baixes. Si uses un marc que remet a crisi, ningú vol anar-hi. Preferisc parlar de reducció, de creixement en altres àmbits. La gent que no pot encendre la calefacció o pagar els aliments bàsics no decreixerà, no és una cosa per a tota la societat. I podem créixer en temps, en cures, en cultura, en benestar, en espais verds. Cal una reducció planificada i ordenada de materials i energia, que arribarà sí o sí, perquè els combustibles fòssils s’esgotaran, però cal parlar-ne, no com una recessió, sinó com una manera de viure millor. Per això preferisc la terminologia de prosperitat sense creixement o de bon viure. És difícil imaginar aquests escenaris, perquè el capitalisme ens fa pensar que no podem viure d’una altra manera.

Li sembla poca impugnació parlar d’economia planificada, control d’emissions, redistribució de la riquesa i del temps? És tot l’estil de vida.

(Riu). Completament. És una impugnació d’estils de vida, que seran un sacrifici i un esforç clar. Però crec que necessitem aquesta reflexió. Quan entenguem que cal fer aquesta planificació de la reducció de recursos, començarem a saber que cal prioritzar. La sostenibilitat diu que no cal prioritzar, que podem fer el mateix d’una altra manera. Cal prioritzar energia solar o territori fèrtil, fabricació de plàstic, gasolina per a les ambulàncies o els jets privats.

En alguns capítols parla d’una planificació democràtica, del Green New Deal, assemblees participatives, la Gran Conversa a França... No és tot tan pessimista, no?

Tinc un raig d’esperança. Crec que hi ha conceptes que estan surant en l’aire, tinc la sensació que la gent entén millor algunes coses. Crec que l’educació ambiental és fonamental. Està el plantejament de l’assemblea pel clima, que he criticat per procediments, però ha sigut útil. El document amb les propostes [del procés assembleari a Espanya] parla del fet que l’estat tinga el control de l’energia, limitar vols curts o privats, de mesures que són més estructurals. Si això ho hem pogut aconseguir amb una assemblea que ha costat uns 400.000 euros, imaginem el que podem fer si en compte de rescatar una autopista radial invertim en educació ambiental.

Crec que hi ha un potencial enorme i que estem aplicant transicions hipermercantilistes: percebem que un cotxe elèctric és sostenible i que llevar cotxes i plantar arbres és estar pitjor, tot i que l’important és que necessites menys el cotxe o l’aire condicionat, perquè la teua ciutat no és una illa de calor insuportable i tens transport públic. En compte d’apostar-ho tot a cotxe elèctric, gigafactories o alta velocitat, hem de reverdir les ciutats, millorar el transport públic o tindre una conversa social que ens fa molta falta. Si no, la gent pot pensar que la transició ecològica és una cosa que fan els de sempre, des de dalt cap avall. Hem de tallar aquesta dissociació i aquest rebuig als processos de transició ecològica, que no es perceben com a justos.

Hem parlat de què no i de què sí. Però mentre arriba l’ideal, quina és la resposta? Combustibles fòssils no, nuclears tampoc, encara que en alguns llocs vulguen fer-les verdes...

El moviment pronuclear està argumentalment ancorat en els clixés antinuclears, que és una postura ecologista molt legítima. No s’adonen que el que necessitem és una rapidesa de transformació brutal. No podem esperar 15 anys a tindre una nuclear activa, que costa moltíssims diners... Una central nuclear costa uns 15.000 milions d’euros, amb això podem transformar ciutats, transport públic, contractar maquinistes i trens per a unir territoris. El cost d’oportunitat no el tenim clar. I una altra qüestió que obvien és l’energia democràtica; la nuclear mai ho serà. No obstant això, sí que pots unir-te amb els teus veïns per fer una comunitat energètica, pot secundar-la l’ajuntament, un grup de petites empreses... És més ràpid, més directe. Pots desmuntar l’argument dels pronuclears sense parlar de la seguretat. Però ens hem de plantejar les renovables.

Ha comentat que és la transició més ràpida, que incorpora mecanismes democràtics, però les plantes solars fotovoltaiques estan trobant-se amb molta oposició en molts espais.

Hi ha una sensació de desemparament. Si estàs al teu poble i t’assabentes que hi plantaran una megacentral elèctrica de renovables, que es tramita des del ministeri, amb un procés més lax, molta gent sent que se li està imposant, que se’n beneficiaran uns altres. Que munta la central qui es beneficia dels combustibles fòssils, es percep com un canvi de cromos. La transició energètica és parlar de pobresa energètica, justícia social, governança. És normal aquest primer rebuig, perquè s’ha plasmat una cosa que anàvem advertint: que la transició ecològica va més enllà de l’energètica, però s’han anat confonent els departaments, l’única cosa que es valora són les emissions. Reduir les emissions és fonamental, especialment al País Valencià, amb la central de Cofrents que es tancarà d’ací a pocs anys. La qüestió és que la transició ecològica planteja un dilema: tens terrenys productius o amb valor ecosistèmic que seran dedicats a la producció d’energia i això cal valorar-ho; quins terrenys són aptes i quins no, fer zonificacions... Però no pot percebre’s que les ciutats demanem energia que vindrà d’un altre lloc. És molt difícil que una ciutat puga cobrir la seua demanda energètica amb la solar, perquè cal pensar en l’electrificació que vindrà, caldrà posar plaques i molins. El que passa és una qüestió democràtica, necessitem explicitar que a les ciutats hi ha un compromís clar, que canviarem com produïm i com consumim energia. Necessitem una estratègia d’anar amb tot alhora, ser conscients de les contradiccions i que haurem de canviar moltes coses. No té sentit que implantem milers d’hectàrees de plaques solars en el territori per alimentar cotxes elèctrics en ciutats si no han canviat el seu model de mobilitat.

Li sembla incompatible la implantació de plantes solars amb la sobirania alimentària i la protecció del paisatge?

No hauria de ser-ho. També cal tindre clar que al País Valencià produïm per a l’exportació. Cal tindre molta cura quan toquem certs temes, perquè la sobirania alimentària és fonamental, però alerta d’esgrimir aquestes qüestions quan molts dels camps més productius es dediquen a l’exportació. Pel que fa al paisatge, aquest canvia, i ho ha fet per l’agricultura mateixa i hem assumit aquest canvi. Haurem de consensuar aquests canvis, han de ser democràtics, consensuats i planificats; no imposats pel mateix sistema depredador que s’enriqueix.

Per acabar, la resposta institucional li sembla adequada? El transvasament Tajo-Segura, l’ampliació del port de València o la gigafactoria de Volskwagen a Sagunt són compatibles amb la transició ecològica?

No. Els transvasaments mai són la millor solució per a les mancances d’aigua; cal abordar la demanda i l’eficiència. Sobre la gigafactoria, crec que és una bona notícia econòmica, però parlem d’una empresa que ens va enganyar amb el dieselgate, a la qual estem donant-li milions d’euros, i caldria preguntar-se si no seria possible una altra política laboral, no el manteniment d’una empresa automobilística, que és inherentment insostenible. Sobre l’ampliació del port, no té cap sentit en el marc d’un canvi climàtic que ens obligarà a reduir els fluxos de mercaderies, posar en escac les infraestructures costaneres i que afectarà la salut de la població de la ciutat i dels ecosistemes.