Urbs i civitas: la lluita per la ciutat

La ciutat no és una mercaderia. Ni la ciutat ni els habitatges. No son -no haurien de ser, millor dit- una mercaderia perquè l’habitatge és un dret humà bàsic com la salut o el menjar, que no es pot sotmetre a l’atzar del mercat. I la ciutat és un bé col·lectiu que pertany als seus habitants, que els representa i els projecta. I que té una història que cal respectar i un futur per construir, amb l’acord democràtic dels ciutadans, no en funció de la pugna d’interessos particulars. Una pugna en la qual, segons la deriva ben coneguda, els interessos comencen sent-ne molts -una miríada- i acaben concentrant-se en poques mans: pocs noms, poques empreses. La lògica del monopoli és implacable. En el millor dels casos, serà la lògica dels oligopolis, però es tracta d’una lògica incompatible amb la que presideix la civitas, que és la lògica dels ciutadans, de l’acord democràtic. Però això les ciutats les governen alcaldes i regidors -l’ajuntament- i no el consell d’administració d’una empresa.

Urbs i civitas son coses diferents. L’urbs és la ciutat construïda, la civitas la ciutadania. Una és material, l’altra substància humana. L’urbs son les cases i els carrers, la civitas son les persones organitzades que habiten les ciutats, i que en raó d’una interacció densa desenvolupen costums, lleis de comportament i ordenaments polítics, dels qual se’n deriven coses com la civilització, el civisme o la ciutadania.

Però entre l’urbs i la civitas no hi ha cap muralla xinesa. Una determinada configuració de l’urbs influeix en la conformació de la civitas. I al seu torn, la manera com s’organitze la civitas, els seus ideals polítics, a la fi determina també la forma que pren l’urbs.

Un parell d’exemples recents d’interacció urbs-civitas a València em sembla que haurien de ser motiu de reflexió. Exemples simptomàtics, eloqüents i representatius de tendències que caldria qüestionar.

Fa poc s’ha conegut el cas de dues finques bessones al carrer del Túria, que els propietaris volien vendre a una empresa que desnonaria els llogaters per fer-hi apartaments turístics, un negoci molt més rendible. La Generalitat ha intervingut i ha aturat la barbaritat. Ha manifestat la voluntat d’exercir el dret de tanteig i retracte i d’adquirir-ne la propietat, posant els pisos a disposició dels llogaters. Una manera de salvar dues finques plenes de gent (malauradament alguns llogaters ja n’havien estat expulsats), amb un restaurant i una escola infantil a les plantes baixes. La malvestat dels apartaments turístics a gran escala és evident: foragiten els habitants dels barris cèntrics i contribueixen a la hipertròfia turística, alhora que socarren la vida social normal, la densitat de relacions i de situacions que és, justament, el que dona atractiu als barris en qüestió. Despoblats, artificialitzats, esdevindran un decorat de cartró-pedra, una enorme botiga de souvenirs per a turistes low cost esmaperduts. A la llarga perd la ciutat, però també es fa malbé la possibilitat d’una política de turisme més intel·ligent.

Tant de bo la intervenció del conseller Dalmau, que ha estat oportú i enèrgic, tinga els efectes desitjats. L’interrogant, de tota manera, és si es pot generalitzar la iniciativa. Podria la Generalitat comprar tots els edificis en què la voracitat especuladora hi pose els ulls, les urpes? Té sentit això? No seria més lògic introduir canvis legals -ara que l’esquerra governa a l’Estat i a la Generalitat- per fer-ho impossible? Canvis legals que emetrien un senyal inequívoc als fons d’inversió, empresaris immobiliaris i fons voltor: aneu a buscar altres línies de negoci, aquesta està barrada.

Un altre tema que em sobta és la proposta de convertir l’entorn del carrer de Pelai, també a València, en una Chinatown, per la via d’erigir uns arcs d’entrada a un barri que, de fet, està ple de comerços i restaurants xinesos. La idea és una mica pintoresca i ha trobat l’oposició de la Federació de Pilota Valenciana, perquè allà mateix hi ha el Trinquet de Pelai, la catedral de l’esport valencià, així com de molts veïns de tota la vida que han recollit signatures en contra. A qui se li haurà acudit la gràcia?

Perquè darrere d’això es pot pensar que hi ha -o podria haver-hi- una concepció de compartimentació ètnica per barris absolutament nefasta. El multiculturalisme i el comunitarisme d’encuny anglosaxó beneeixen aquestes opcions, que comporten problemes terribles ben coneguts. Però que responen potser a una història i a una tradició. Ací des del temps de les moreries i de les jueries no s’havia fet aquest plantejament.

És ben cert que inercialment -i per raons bastant lògiques- es produeix una certa concentració de ciutadans d’una mateixa procedència en determinats barris. Però és una tendència que no caldria afavorir, sinó contrarestar.

La ciutat compacta, de ciutadans, de convivència, barrejada, la ciutat entesa com a civitas, compartida per tothom que hi viu, és l’ideal al qual convé aspirar. No la ciutat-mercaderia dels especuladors ni la ciutat de guetos que alguns, inconscients, potser sense ni tan sols adonar-se’n, fa la impressió que voldrien -o podrien- promoure.