La política exterior de la UE

Si fa uns mesos m’hagueren demanat de destacar alguna cosa al voltant de l’anomenada “crisi dels refugiats”, em decidiria per la sobrecàrrega d'informació, que contrastava llavors amb l'estancament institucional. Sense precedents, dic, perquè si bé aquest conflicte no ve de nou, -portem anys veient-ne les conseqüències, al Líban, Jordània, Turquia i d’altres països veïns-, és cert que es percebia llunyà: mai com a 2015 s'havien rebut tantes peticions d'asil en el context de la Unió Europea (UE).

Ja algunes setmanes després que la foto del cadàver d'Aylan Kurdi apareguera en premsa, no obstant, la situació sembla haver fet un gir de telenovel·la. No perquè haja evolucionat a nivell polític, ans al contrari: la política d’acollida s'ha definit més aviat per omissió, construïda sobre eloqüents declaracions que han anat engroguint molt abans de posar-se en marxa. Resulta metafòric, per exemple, la repercussió donada a la recollida en avió direcció Brussel·les de 30 -repetisc, 30!- sol·licitants d'asil, davant projeccions d'arribada d'uns 3 milions de refugiats fins a 2017. De fet, després de la ridícula subhasta de refugiats, a penes s'ha reallotjat 116 persones. Com ens recorda el Periódico de Catalunya, a aquest ritme, caldrien 159 anys per reubicar la ja insignificant xifra de 160.000 refugiats.

Si dic que alguna cosa ha canviat és fent referència al progressiu silenci mediàtic; probablement la saturació de desgràcies ha causat el seu efecte: el desinterés generalitzat. El posicionament públic de la Unió Europea simplement ha anat consolidant-se a mesura que la preocupació social i cívica ha perdut força. Aquesta institució ha anat treient-se la disfressa humanitària. S'han reafirmat les prioritats en matèria de política fronterera, involucrant els països limítrofs en la 'gestió migratòria' (Consell d'Afers Exteriors de 12 d'octubre). Treient la palla terminològica connatural a les declaracions institucionals, això significa que es busca assolir un acord per tal de bloquejar l'entrada de migrants al continent. Una solució que evite les imatges de xiquets ofegats a a la Mediterrània, o de famílies saltant tanques als Balcans; que en definitiva, no pose en qüestió la bona imatge de la UE com a garant humanitari i de les llibertat. La Cimera d'Immigració de La Valletta, celebrada el 10 i 11 de novembre entre les autoritats europees i africanes, cercava justament això: contractar sicaris de la dissuassió migratòria que ens permeten no embrutar-nos-en les mans.

Però que res d'açò ens agafe desprevinguts. Fem un poc de memòria.

La política de protecció de fronteres ha estat sempre una prioritat de la Unió Europea. El tan lloat i actualment en perill espai Schengen, es creava l'any 1995 per aprofundir en un dels pilars del lliure mercat: la lliure circulació interior de persones. I remarquem esta última paraula, interior: es blinden i administren fermament des d'aleshores els contorns del continent per controlar qui entra al territori de la Unió. Per aquesta mateixa raó, les declaracions de Donald Tusk, president del Consell Europeu, són reveladores: “Europe without its external borders equals Europe without Schengen”, o, en la nostra llengua, “Europa sense les seues fronteres exteriors és igual a l'Europa sense Schengen”. Més clar, aigua.

Una fita decisiva en la consolidació d’aquesta política d'exclusivitat fou la creació de FRONTEX en 2004 com agència comunitària responsable de la salvaguarda de les fronteres exteriors. Una institució en expansió, a la qual està previst atorgar competències i autonomia en matèria de repatriació, en un context en què el dret comunitari autoritza confinaments de 18 mesos als migrants no identificats o que no accedisquen a ser traslladats. La implicació creixent de FRONTEX en la coordinació d’operacions de salvament marítim humanitari a la Mediterrània Occidental -com el programa italià “Tritó”-, no passa de campanya propagandística, posat que el salvament marítim continua sent competència exclusiva dels estats. L'objectiu principal de l'agència no és altre que dissuadir els migrants i per tant reduir els fluxes migratoris en direcció a la Fortalesa Europa.

Qui ha dit drets humans?

El reconeixement legal de l'asil tampoc no és un punt en què destaque la humanitat europea. El Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) exigeix que s'adopte un estatut uniforme d'asil vàlid en tota la Unió. En 2013 l’esforç legislatiu en la dispersa i fragmentària normativa existent va resultar en la creació del Reglament de Dublín, poc més que un text refós, esdevingut text de referència comunitari en matèria d’asil. A pesar de l'avanç que suposa la creació d'un articulat comú, l'actual normativa es limita en la pràctica a repartir responsabilitats entre els estats membres. Un dels punts més conflictius és el que obliga els països receptors de refugiats a acollir les seues demandes, amb la qual cosa es produeix una sobrecàrrega dels països frontera -els anomenats 'hotspots'. De seguir amb els últims plans, a aquestos se sumarien ara els països de trànsit, reconvertits en centres de vigilància: se'ls exigiria, a l'igual que a Itàlia i a Grècia, que registren i retinguen els refugiats demandants d’asil.

Per últim, no ens oblidem de la important batalla lingüística i metafòrica que s'ha produït al voltant d'aquesta qüestió. En parlar de crisi, en distingir entre migrants i refugiats, s’uneix una creixent exigència de “més solidaritat” envers els que fugen per motius polítics al mateix temps que es demanda duresa amb els migrants econòmics, amb les devolucions immediates per aquells sol·licitants sense dret a l’asil. Els anomenats CIE, els centres i campaments de refugiats són el centre neuràlgic d’un autèntic “espai d’excepció” que cada vegada té més el Dret Penal com a centre.

El discurs públic en la matèria ha virat a un punt ben còmode pels partits d'ultradreta i anti-immigració que s'enlairen a bona part d'Europa, tot i esdevenint en països tan 'solidaris' com Alemanya actors clau en l'avenir de la política comunitària.