La bretxa social i el model del “treballador pobre” es consoliden una dècada després de l’inici de la crisi

Aquesta setmana Oxfam-Intermón ha fet públic –coincidint amb la celebració del Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Suïssa)– l’informe “Desigualtat 1-Igualtat d’oportunitats 0. La immobilitat social i la condemna de la pobresa”, que llança diverses dades socioeconòmiques demolidores, a penes una dècada després del començament de la crisi econòmica. La desaparició de la classe mitjana-baixa que ha consolidat la bretxa social, l’augment de les grans fortunes afavorit per la concentració de la riquesa i la consolidació de la precarietat laboral són algunes de les claus de l’informe.

Un dels fenòmens principals que les dades semblen constatar és la consolidació d’un model econòmic basat en la precarietat. Segons les informacions obtingudes el 2017 per l’Observatori sobre Pobresa i Exclusió de la Comunitat Valenciana, sis de cada deu aturats valencians són pobres i es propaga la figura del “treballador precari” amb quatre de cada deu treballadors amb contracte temporal en condicions de pobresa. Durant el 2017, nou de cada deu contractes s’han signat a temps parcial i prop del 36,8% dels sous no han arribat al salari mínim interprofessional (SMI).

A escala autonòmica, les dades que ofereix l’Institut Nacional d’Estadística (INE) eleven al voltant d’un 25% –un de cada quatre– el nombre de valencians en risc de pobresa. Un percentatge que l’indicador AROPE (At Risk of Poverty and Exclusion) augmenta a un 31%, amb un 11,5% dels valencians amb dificultats per a arribar a fi de mes i quasi la meitat de la població sense poder afrontar una despesa imprevista de 700 euros.

La precarietat laboral i la desregulació s’han estés amb les noves tecnologies i la lentitud de l’administració per a fer front a conflictes com el tira-i-arronsa que els treballadors del taxi mantenen amb plataformes com Uber o Cabify. Altres empreses, com l’espanyola Glovo, fan servir figures com el fals autònom –treballadors sense drets laborals perquè les empreses no els reconeixen com a tals–, tal com va resoldre la Inspecció de Treball a València, en constatar que 200 repartidors, aproximadament, de Glovo eren empleats no reconeguts.

És el model de la precarietat compatible amb la democràcia i l’estat de benestar?

Joan Romero, catedràtic de Geografia Humana per la Universitat de València, interpreta les dades de l’informe en clau de confirmació: ens trobem davant de l’aplicació d’un model de característiques ben definides i la impossibilitat de fer-hi encaixar els conceptes de democràcia, estat de benestar o estat nació en un context globalitzat.  És en aquest punt que es produeix el gran desacoblament que ha fet que el poder i la capacitat d’intimidació estiguen ara al costat dels qui tenen més –respecte dels qui tenen menys.

Romero explica que, com a conseqüència de l’aplicació d’un model econòmic basat en la precarietat, les nostres societats s’han anat aprimant pel que fa a la part de la classe mitjana-baixa. El catedràtic explica que s’han anat formant dos grups de perdedors en les societats democràtiques: els que tenen menys –els que hi ha davall de tot– i la classe social immediatament superior, els que tenen una mica. El model econòmic, explica Romero, no ha demostrat cap capacitat per a intentar corregir aquesta situació.

“És molt simptomàtic que el document inicial de debat del Fòrum Econòmic Mundial de Davos se centre en les conseqüències socials del funcionament global de l’economia. Les elits s’han adonat que el model econòmic evidencia alts nivells de tensió social com a conseqüència dels grans grups de perdedors dels processos de globalització de l’economia. Hi arriben massa tard, en aquest moment les elits polítiques i econòmiques no estan legitimades per a oferir res”, apunta Romero.

En aquest context tenen una rellevància especial la impugnació al sistema que suposa l’aparició de revoltes socials efímeres i concretes, com els gilets jaunes o, en clau nacional, les protestes del sector del taxi –exemples ben representatius d’aquest nou temps, segons Romero. Són moviments, explica, mancats d’un relat col·lectiu, que desborden les institucions del sistema i són un reflex del malestar de la societat. Són explosions de revolta social que evidencien temor i incertesa.

La precarietat laboral s’acarnissa amb les dones

Oxfam-Intermón va publicar un informe a finals de l’any passat anomenat “Precarietat laboral i dones en les diferents CA”, en què posava cara a la precarietat i a la pobresa laboral: dones migrants, joves de 15 i 24 anys, i les famílies monoparentals femenines –que suposen un 83% de les famílies monoparentals espanyoles.

De les dades s’extrau que les treballadores solen concentrar-se en sectors més precaritzats i menys valorats socialment i econòmicament –com l’hostaleria, la restauració, el turisme, les dones de fer faenes o el món de les cures. Tot això sumat a la bretxa salarial de gènere que en la Comunitat Valenciana arriba al 14,5% i a un 18,5% de dones amb ocupacions estables que cobren menys de 1.000 euros al mes –cinc punts més que les contraparts masculines.

A més, la taxa de parcialitat es multiplica en el cas de les dones, ja que arriba a multiplicar per tres el nombre de contractes a temps parcial d’homes. L’informe concreta que aquesta característica és la que més implicacions negatives té en la seua vida, perquè està associada a una retribució més baixa, accés a drets i protecció.