Comissions Obreres denuncia en el Tribunal d’Estrasburg les tortures del franquisme als seus fundadors a València

Les víctimes valencianes de les tortures de la Brigada Politicosocial, la policia política del règim franquista, han acudit al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) davant la carpetada sistemàtica de les seues denúncies per part dels tribunals espanyols. El sindicat Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), els membres del qual durant la dictadura van ser un dels objectius prioritaris de la repressió del règim, ha presentat un recurs davant el tribunal europeu després del sobreseïment de diverses querelles presentades en jutjats valencians. El recurs al·ludeix a les detencions a conseqüència de la reunió fundacional del sindicat a València l’11 de desembre de 1966 en la seu de l’entitat Lo Rat Penat de la plaça de Manises.

Entre els querellants també figuren descendents d’aquells militants de CCOO-PV detinguts i torturats: Mercedes i Carlos Boïls, César Llorca, Enrique Gardó, Daniel Girva, Aurora del Alcázar, Concha Fondo, César Mañas, Ángel García, Francisco Serrano, Vladimir Bataller i Julián López. 

El recurs, elaborat per l’advocat Virgilio Latorre, ressenya el context de “persecució” a totes les persones que la dictadura franquista “considerava dissidents amb el règim” i la “repressió generalitzada i sistemàtica” en què la Brigada Politicosocial “feia un paper bàsic”. La policia franquista, recorda el recurs, “detenia i torturava sistemàticament totes les persones que exercien oposició política a la dictadura, tot això amb una finalitat clara i ben definida, acabar amb tota la possible dissidència ideològica, política i social”. 

Els sindicalistes detinguts van ser torturats pel “simple fet de pertànyer” a CCOO. Els membres del sindicat “van patir una persecució i una repressió sistemàtica a base de sancions, acomiadaments, detencions massives, tortures, estats d’excepció i sentències de tribunals militars i del Tribunal d’Ordre Públic (TOP)” en la “pràctica totalitat de les zones industrials en què s’havien desenvolupat les Comissions Obreres”, argumenta el recurs. 

Un dels detinguts per la reunió fundacional del sindicat va ser César Llorca, veterà militant comunista, electricista de professió i empleat en la fàbrica Macosa. Va ser arrestat el 10 de novembre de 1968 en el seu domicili i “brutalment colpejat” per fins huit agents de la Brigada Politicosocial (BPS) en la Prefectura Superior de Policia de València. Llorca va patir corrents elèctrics, a més d’amenaces de tota mena, durant els “duríssims interrogatoris”. 

“Quan no em donaven corrents, m’insultaven i em pegaven puntellons i punyades per tot el cos”, segons la declaració manuscrita que va redactar el sindicalista poc després de la seua detenció. “Aquesta aberrant violència institucional exercida per la BPS es va prolongar durant les 90 hores que va romandre en la Prefectura Superior de Policia”, afig el recurs davant el TEDH. No va eixir de la presó en llibertat provisional fins al juny del 1969 i va ser detingut de nou l’any següent. Va acabar exiliant-se a França i no va tornar a Espanya fins al 1976. 

El recurs també indica que aquest sindicalista, igual que altres companys, “després de la recuperació de les llibertats, s’ha topat nombroses vegades amb els seus torturadors, passejant, fins a la data impunes, pels carrers de la seua ciutat”. 

Denúncies que “gaudeixen de versemblança”

Els sindicalistes detinguts en aquella ocasió, a més d’alguns dels seus descendents, van presentar una querella pel delicte de lesa humanitat en concurs amb un altre de tortures el 23 de juliol de 2020. No obstant això, el Jutjat d’Instrucció número 18 de València va decretar el sobreseïment lliure i l’arxivament de les actuacions argumentant que els delictes de lesa humanitat es van incorporar al Codi penal espanyol amb posterioritat als fets denunciats, a més de la prescripció a conseqüència de la Llei d’amnistia del 1977. 

El recurs d’apel·lació va ser desestimat per la secció quarta de l’Audiència Provincial de València (altres querelles per tortures de la BPS van tindre un recorregut similar). Contra aquesta última resolució, els querellants van formular una demanda d’empara davant el Tribunal Constitucional, que la va inadmetre a tràmit. Així doncs, les víctimes han recorregut davant el TEDH argumentant que els fets denunciats són “tortures” i un crim de lesa humanitat que, a més, “gaudeixen de versemblança”. 

El recurs també retrau que l’Estat espanyol no ha complit la seua obligació d’investigar i recorda que les tortures que van patir els sindicalistes ja “es van denunciar en el seu moment davant els tribunals militars que inicialment es van declarar competents i van ser desoïdes”. El mateix va passar amb el TOP i el Tribunal Suprem, afig el recurs davant el TEDH, que recorda que en aquells dies no existia una separació de poders.

“Instaurada la democràcia i suscitat el litigi en forma de querella”, els tribunals espanyols l’han inadmesa successivament i “no han entrat en el fons de l’assumpte”. “Els fets no s’han investigat i, per tant, no han sigut sentits ni s’ha tingut un accés efectiu a un tribunal o jurisdicció”, conclou el recurs. 

“Un exercici de responsabilitat i de coherència”

La secretària general de CCOO-PV, Ana García Alcolea, ha remarcat que el recurs davant el tribunal europeu és un “fet històric”. “És la primera vegada que un subjecte jurídic com CCOO-PV decideix arribar al final i interposar un recurs davant el TEDH per aconseguir declarar inconstitucionals alguns articles de la Llei d’amnistia del 1977 i permetre així jutjar crims de lesa humanitat i delictes de tortures i reparar la memòria històrica d’aquest sindicat i d’aquest país”, ha explicat. 

La dirigent sindical considera que el recurs és “un exercici de responsabilitat i de coherència amb els valors que van inspirar el naixement de les CCOO, una organització de treballadors i treballadores que es van unir per defensar els seus drets laborals i les llibertats democràtiques”.

El lletrat Virgilio Latorre ha explicat que el recurs, el termini d’admissió del qual és de quatre mesos, planteja que la prescripció no hauria d’operar, ja que, quan es van produir les tortures, no hi havia possibilitat de denúncia, i que alguns articles de la Llei d’amnistia són inconstitucionals. “Aquesta declaració expressa d’inconstitucionalitat suposaria la reparació d’aquestes persones i de totes les que van lluitar per la llibertat, ja que podria portar el parlament espanyol a modificar la llei”, afirma l’advocat.