La compra de les escultures de Gerardo Rueda va ser “molt favorable per als interessos de l’IVAM”, segons la sentència

El preu d’adquisició de les escultures pòstumes de l’artista Gerardo Rueda “resulta molt favorable per als interessos de l’IVAM”, assenyala la sentència que ha absolt Consuelo Císcar, exdirectora del museu, Juan Carlos Lledó, ex-director econòmic financer i a José Luis Rueda, fill adoptat de l’escultor. La sentència de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València compara el preu d’adquisició amb una altra venda a un particular, “molt superior a l’abonat per l’IVAM”. L’hereu de l’escultor es va limitar a “complir la voluntat pòstuma de son pare” i no a “enriquir-se de manera injusta o desmesurada”. 

La sentència conclou “de manera indubtable” que José Luis Rueda tenia l’autorització de son pare per a convertir les seues obres i transformar-les en obres monumentals i, a més, considera que l’“empresa fonedora espanyola coneixia les instruccions de l’autor de com havia d’executar-se l’obra”. El fonedor, Fernando Capa, va manifestar que no va rebre instruccions de l’hereu sobre la fabricació de les obres “i a més no li ho hauria permés, perquè coneixia molt bé l’esperit i la manera de treballar de Gerardo Rueda”. 

Tant el difunt Tomás Llorens, en la seua declaració durant la fase d’instrucció, com l’expert Vicent Todolí (“amb algun matís”), van avalar que es tracta de “obres autèntiques de l’artista, malgrat el seu caràcter post mortem”. El tribunal no comparteix les conclusions dels perits que dubtaven de l’autenticitat de les obres i recorda els “nombrosos esbossos i instruccions de Gerardo Rueda sobre la reproducció de les seues obres”. “Res (...) permet posar en dubte l’afirmació que totes les obres transmeses són reproduccions fidels del que en el seu moment va idear Gerardo Rueda”, assenyala la sentència, que reconeix la “falta d’acord unànime i controvèrsia” sobre les obres pòstumes en el món de l’art (posa com a exemple les escultures en bronze de Julio González). 

La sentència assenyala que “la dimensió del món de l’art transcendeix qualsevol regulació nacional sobre la matèria, atés el caràcter internacional de l’art i per això l’existència de codis ètics en què es recolzen els especialistes a l’hora d’analitzar les obres dels autors i sobretot a l’hora de valorar-ne el preu”. No obstant això, afig, “no ha d’oblidar-se que en el fons el que s’ha tractat en aquesta causa té a veure amb la propietat intel·lectual i això sí que és una qüestió jurídica regulada en tots o, almenys, en molts països on el concepte de propietat intel·lectual és bastant uniforme”. 

La secció cinquena de l’Audiència Provincial de València recorda que al concepte d’obra original, en la legislació espanyola, només li és aplicable la llei de l’IVA, que considera objectes d’art les escultures originals i estàtues de qualsevol matèria sempre que hagen sigut fetes totalment per l’artista o amb una tirada limitada a huit exemplars tutelada pels seus drethavents. “La doctrina científica no és uniforme i els criteris que manté són diversos”, afig. 

Així doncs, a la consideració de si una obra d’art pertany a l’artista o no va més enllà de l’àmbit jurídic: “és una qüestió que forma part del contingut i del món de l’art”. Segons la declaració dels perits en el judici oral, “les obres fetes ja mort l’artista poden atribuir-se a l’autor sempre que hagen sigut autoritzades o executades pels seus hereus”. 

El tribunal també considera que l’anàlisi de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (Udef) de la Policia Nacional parteix d’una “premissa errònia”. Així doncs, “no s’aprecia en el que han relatat els agents de la Policia Nacional cap actuació il·lícita”. La sentència destaca també la declaració del testimoni Joan Llinares, excàrrec de l’IVAM i actualment director de l’Agència Valenciana Antifrau, en què va afirmar que la comissió d’adquisicions del museu era un “òrgan merament consultiu i assessor amb caràcter informatiu”.

El tribunal tan sols veu una “irregularitat lleu” en el primer expedient de compra que incorpora l’acta de la comissió d’adquisicions per bé que “no sembla que en aquesta data es reunira”, cosa que té una “transcendència jurídica nul·la”.

La sentència rebutja imposar el pagament de les costes a l’acusació particular i popular per haver-se recolzat en informes pericials i policials que “han resultat equivocats”.