Artivisme feminista a través de vinyetes i còmics: “A les dones, com hem estat sempre oprimides, ens costa posar-nos de protagonistes”
Amb motiu de l’exposició “Mujeres al borde de un ataque de viñetas”, la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València ha celebrat una conferència i taula redona sota el nom de “Activisme femení: rebels amb causa”, que girava al voltant del paper relegat de les dones en l’art, així com la trajectòria de les autores.
Mar Roca, professora del Departament d’Història de l’Art de la UV i especialista en col·leccionisme i gènere, ha sigut l’encarregada de conduir l’acte protagonitzat per les dues il·lustradores valencianes Silvia Ferrer i María Herreros. Durant la seua ponència, ha destacat que l’art sempre ha sigut un terreny dominat pels homes, els quals s’han encarregat d’exercir poder i invisibilitzar les dones, relegant-les a un segon pla.
L’experta en col·leccionisme i gènere ha subratllat la importància del còmic com una expressió artística contemporània en què conflueix la il·lustració i la narrativa amb un llenguatge “molt atractiu”. Amb això, ha afegit que l’artivisme (neologisme que combina art i activisme) exerceix com a mitjà de comunicació que pretén transformar actituds socials: “El còmic es tradueix com una forma d’artivisme. Es desplaça la creació artística, acadèmica o museística cap a espais públics”.
Seguint en la mateixa línia, Roca ha explicat que en la història de l’art no ha existit la paritat en la representació artística: “En la societat heteropatriarcal, les dones tenien un rol de muses. Eren meres espectadores del que es narrava. Exercien de satèl·lits”.
Les Guerrilla Girls, un grup anònim d’artistes feministes dels anys 80, van ser pioneres per lluitar contra el sexisme i el racisme. Roca, durant la seua intervenció, ha posat l’accent principalment en la manifestació de les activistes el 1984 contra l’exposició International Survey of Paintings and Sculpture del MoMa de Nova York elaborada per 169 artistes, de les quals només 13 eren dones. Aquest esdeveniment va exercir com a punt d’inflexió en diferents àmbits multidisciplinaris.
“Tradicionalment, les dones han estat silenciades i oblidades durant dècades, però actualment tenen un vertader protagonisme. Des dels 80, ha sigut un àmbit molt masculinitzat. Les artistes de l’exposició, premiades a escala nacional i internacional, són una generació jove que han sabut abordar diferents perspectives amb un llenguatge cridaner”, ha concretat Roca.
María Herreros ha revelat que les seues obres basades en gènere ho han sigut de manera inconscient: “Des de xiqueta he patit un conflicte de gènere i és la línia que he seguit com a artista. Em vaig adonar que incloïa aquesta perspectiva en els meus temes quan em feien entrevistes o m’incloïen en projectes de feminisme”.
En referència al seu llibre “Historia de una niña con pánico a ser mujer”, l’autora ha declarat que li ha costat molts anys usar la seua “pròpia persona” en el treball: “M’he projectat a través de personatges pop o del cinema per protegir-me. Ens sol passar a les dones, com a persones oprimides, que no atorguem importància a les nostres pròpies experiències”.
En el relat, va decidir eliminar els personatges ficticis i anteposar la seua pròpia veu, tenint en compte que els temes, com créixer sent xiqueta en els anys 90, tindre la primera regla o els rols de gènere binaris, i la seua vivència, podrien simbolitzar un espill per a les lectores. “És un privilegi com a autora estar en aquesta exposició i en l’artivisme. Somnie que un dia no hàgem d’estar encaixades en el gènere, però, per a això, cal continuar amb la lluita”, ha concretat.
En el torn de Silvia, l’autora ha explicat que va començar a dibuixar després d’inspirar-se en María i altres artistes de la dècada esmentada. Actualment, se cenyeix a la narrativa d’aquestes disciplines més que al còmic i la il·lustració. “Em passa com a María, jo tampoc m’he acostat de manera explícita al feminisme, però sí que contribueixes a la lluita quan parles sobre tu. Jo soc bastant autobiogràfica i crec que això permet que la gent es pot identificar. No per ser xica, sinó pel context que t’embolcalla, per l’edat, per veure les coses des d’una perspectiva particular…”, ha subratllat.
“Ens basem sempre en el fet que el feminisme només se centra en la igualtat i tindre els mateixos drets, però a vegades és important tindre en compte ser diferents del que generen i creen els homes, perquè és una cosa molt positiva”, ha conclòs Ferrer.
Pel que al finançament de les seues obres, cap de les dues ha rebut cap mena de subvenció pública. Herreros confessa que procedeix d’una família de classe treballadora i que sempre ha mantingut la mentalitat de “faena dura i constant”, però no nega la necessitat que els agents culturals tinguen un suport econòmic per a crear continguts.
Segons les seues paraules, el sector de la cultura està desacreditat: “Em crida l’atenció quan venc una obra a un comprador d’un altre país. Quasi has d’ocultar que és una creació artística, perquè t’imposen una taxa per traure un tresor nacional. És una doble moral, perquè, quan treballe en el teixit cultural del país, se’ns imposen multitud de barreres, com la incomprensió per part d’Hisenda sobre la teua activitat, la falta de regulació dels teus drets laborals o l’abandó en què et trobes quan decideixes ser mare i continuar amb el teu ofici”.
0