Era el 1978. Manuel Aznar Soler i jo arribàrem amb el seu cotxe atrotinat, enmig de la foscor —serien les vuit de la tarda, però a l'hivern—, a les portes de la Grande Borde, granja propera a Valenço d'Agen. Trucàrem i ens obrí Emili Gómez Nadal, que esperava la visita anunciada per carta. Sense invitar-nos a entrar —no era l'hora més adequada per a visites i prou problemes tenia l'home— ens digué que l'endemà ens visitaria a l'hotel on ens estàvem al poble, soparíem i atendria les preguntes. En el sopar a què ens convidà, va informar-nos sobre detalls de la seua vida abans o després de l'exili de 1939, que l'havia dut d'Espanya a París, on visqué trenta anys fins que es va jubilar com a documentalista de la CGT, la gran central sindical dirigida pel Partit Comunista Francès.
Dos anys més tard, el tornàrem a visitar. Havia canviat de domicili i amb la muller i la filla vivia dins del poble, en una caseta més confortable, i el vam poder entrevistar durant un temps més ampli, però no tant com hauríem volgut. Va taxar el temps de conversa i en un moment determinat va dir que era tot el que ens volia respondre. En realitat, va contar més del que potser pensava i quan jo vaig reproduir en una revista una part de les respostes em va escriure desdient-se del que havia enregistrat el magnetòfon que jo duia. També havia dut una càmera amb la qual, mentre Aznar l'interrogava seguint un qüestionari que ell i jo havíem establert a l'hotel, vaig fotografiar des de tots els angles el vell exiliat. Una cinquantena de diapositives que, en dur-les a revelar, aparegueren sobreexposades. M'havien venut una bateria que no s'ajustava a les exigències de la càmera i feia que el fotòmetre donés una informació exagerada sobre les condicions de llum de l'espai en què estàvem amb Nadal. Resultat: retrats inútils, amb colors esclatants i manca de definició absoluta. Van rodar per casa fins que un dia, fent neteja, els vaig destruir. Un altre error. Anys després, un programa informàtic que fins i tot jo sóc capaç d'emprar hauria recuperat bona part del reportatge.
El 2008, dins del volum Emili Gómez Nadal: diaris i records, en què el mèrit autorial descansà en el rigor i la voluntat d'Antonio Gómez Andrés, únic fill viu de Nadal, vaig encabir la transcripció feta per Albert Montón de la conversa de 1980 a Valenço d'Agen.
Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua publicarà amb la Institució Alfons el Magnànim la tercera edició d'El País Valencià i els altres, d'Emili Gómez Nadal. La primera havia aparegut el 1972 sota el segell de L'estel, editorial que portava Manuel Sanchis Guarner. Dic “portava” i sé el que dic. Era una petita empresa en què Sanchis carregava amb un treball de moltes hores i complicacions, Adolf Pizcueta pagava les despeses —potser amb contribucions de Joaquim Reig: era una altra manera d'ajudar econòmicament el filòleg, víctima de la victòria franquista— i Vicent Arlandis duia la comptabilitat. Arlandis era un valencianista convençut, des de jove, empleat al Banc Central que presidia Ignasi Villalonga i després víctima, com tants altres, de les indústries empresarials del matrimoni Eliseu Climent-Rosa Raga —tanto monta, monta tanto, segons la vella consigna.
En preparar el pròleg d'aquesta edició d'El País Valencià i els altres, trobe un gran buit en els primers anys, durs i perillosos, de l'exili francès que l'autor no volgué abandonar després de l'alliberament de França. No trobe informació documentada sobre l'etapa inicial, entre 1940 —Ocupació alemanya de París i bona part de França— i 1944 —alliberament per les tropes Aliades— i anys següents. Els diaris manuscrits que Nadal em mostrà el 1980 —els lloms i prou—, començaven el 1944, després de l'entrada dels exèrcits aliats a París. Abans, haurien estat perillosos per als resistents antinazis que eren la dona i ell.
Hi ha informacions, poques però clares, sobre la tràgica situació del jove matrimoni comunista, amb morts a l'altra banda de la frontera. Per part d'ell, el germà Eliseo, diputat del partit d'Azaña, fou un dels primers assassinats per Franco a Alacant; el primer fill de Gómez Nadal morí malalt a Madrid pocs dies després. Per part de Teresa Andrés, que moriria als trenta-nou anys a París i fou biografiada fa uns anys pel segon fill, Antonio, el pare i un germà assassinats pels rebels, un altre mort a la batalla de l'Ebre i el primer fill, Vicente, mort a Madrid als cinc o sis anys.
Ara bé, algun investigador hauria d'aclarir la trajectòria de Nadal dintre del Partido Comunista Español —posar el nom en català seria ridícul—durant els primers anys de l'exili, especialment durant la Guerra Mundial i el període posterior.
Quan Verònica Cantó i Agustí Colomer em parlaren del pròleg que mire de fer, vaig pensar que seria molt fàcil de resoldre: contra la meua intuïció he estat sempre un optimista i això m'ha perdut.
No és tant d'aclarir aquell buit. Sobretot, pel que fa a aquella etapa de set o vuit anys en la vida de Nadal —anava a dir “decisius”, però decisius ho foren tots, en una existència tan carregada. Hi ha molta bibliografia nova sobre el PCE —més n'hi hauria, si es pogués accedir lliurement als arxius reservats pels hereus d'Stalin; no cal dir als destruïts—, però poques novetats sobre la situació del personatge enmig d'aquelles vicissituds que no puc ni imaginar.
Rebus sic stantibus, hauré de fer hipòtesis. Hipòtesis de treball, fórmula admirable que vaig escoltar en les classes de Joan Reglà (1967) i que he mirat d'utilitzar sempre, per tal de protegir-me dels dogmatismes.
Ara diré en què consisteix aquesta hipòtesi. D'acord amb les seues declaracions molt posteriors, Gómez Nadal estava a la Bretanya el 1940 quan el Partido el féu tornar a París amb una responsabilitat que depassava de molt els càrrecs que tenia en el PCE o la seua antiguitat d'afiliat. Havia començat a cotitzar el 1936, poc abans de les eleccions que dugueren al poder el Front Popular. Era un militant subaltern, d'origen burgès, que havia treballat a les ordres de Jesús Hernández i Wenceslo Roces durant la guerra al Ministeri d'Instrucció Pública, no pertanyia ni de lluny als cercles de direcció del partit o als vigilants i agents de la Internacional Comunista que es repartien la faena d'assassinar Andreu Nin o perseguir les heterodòxies imaginades i les ignoràncies inevitables dels màxims responsables d'un partit que no havia tingut abans de la guerra cap poder real en Espanya.
Per què no sé qui el féu tornar a París? Tal vegada no ho sabré mai. Podria ser perquè els màxims dirigents havien fugit o miraven la manera d'escapar. Resposta insatisfactòria, però fet real. Fugiren. Nadal tornà de Bretanya amb Teresa Andrés i desistiren de la salvació que representaven els vaixells cap a Amèrica. O cap a les costes d'Anglaterra, abastables fàcilment des de les de Bretanya.
Nadal, amb el nom de guerra d'Henri, tornà a París com a representant del PCE a la Zona Ocupada per l'exèrcit alemany i la resta de forces, moltes de les quals nazis. La situació de les organitzacions comunistes no era tan clara. Ell era un roig espanyol, perseguible d'ofici pels ocupants i també per la França de dreta i la d'extrema dreta, que abominava dels exiliats d'aquesta mena mentre componia la col·laboració econòmica i política amb els exèrcits que, per simplificar, anomenarem “de Hitler”. Ara, el Partit Comunista Francès estava fora de la llei i perseguit per l'Estat francès, des que Hitler i Stalin havien establert l'agost de 1939 un pacte aparentment contra natura enfront de les democràcies. Fins que les tropes alemanyes no traspassaren el juny de 1941 les fronteres de l'URSS —una porta desconeguda, reconegué l'anomenat Führer— els comunistes francesos hagueren de mantenir-se en pau contra l'invasor. Mentrestant —ells no podien saber-ho—, Stalin lliurava als camps de concentració nazis dirigents comunistes alemanys refugiats a l'URSS que la Gestapo demanava a la policia política soviètica.
Quan Hitler trencà el pacte amb Stalin, tot va canviar a França. Començà un llarg període d'atemptats individuals —el terrorisme polític que Lenin havia desaconsellat— que comportaren una espiral d'assassinats d'hostatges francesos, molts d'ells innocents.
Una incerta quantitat d'exiliats espanyols, avesats a la violència en la recent guerra al seu país, entraren decididament per aquesta via. Matar un alemany o un col·laboracionista francès, no equivalia a executar un defensor de Franco?
Nadal va facilitar la connexió de resistents espanyols amb francesos i antifeixistes europeus refugiats a França des que els països d'origen havien estat envaïts per Hitler o dominats per dictadures locals. El noms d'Artur London —la dona era Lise Ricol, espanyola— i d'altres perseguits per l'estalinisme quan l'Alemanya nazi fou vençuda són, en aquella circumstància de citació obligatòria. London va tornar com a dirigent prestigiós al seu país, després de 1945. I com d'altres, fins i tot els que isqueren de camps de concentració alemanys, patiria en carn pròpia què era l'estalinisme. Cal tornar a veure La confessió (1970), de Costa-Gavras. S'estrenà poc després que Nadal, addicte al cinema des de jove, es jubilés. Què en devia pensar? O, més ben dit, què hi podia veure que no sabés?
La participació de Nadal en la Resistència era acció directa. Sabia quins militants espanyols s'havien avesat a l'ús de les armes i posà en contacte amb qui havia de dir-los que havien de matar feixistes, invassors de França. Però el PCE reconstituí la direcció política amb altres persones. Nadal, per a l'acció violenta, estava en relació immediata amb gent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), organització d'al·luvió nascuda després de la rebel·lió monàrquica de 1936 contra la República espanyola amb comunistes, socialistes d'esquerra i altres forces. Entre ells, els germans Josep i Conrad Miret, que tindrien una intervenció forta en la lluita contra els ocupants alemanys quan des de l'URSS ho ordenaren. I ho pagaren en la vida.
Malgrat les retòriques declaracions sobre drets de les nacionalitats i altres monsergues, l'existència del PSUC, el partit dels Miret, fou sempre per al PCE, des del 1936 fins fa pocs anys, quan aquestes històries s'extingiren per consumpció, una aberració i un afront. A cada estat, un partit era la norma de la Internacional Comunista (IC). A la França ocupada, continuaren els intents del partit espanyol per apoderar-se del català. Si no podia suprimir-lo —això era cosa de la Internacional—, tractava de substituir els dirigents més rebels amb els més fidels a Ibarruri, Díaz i, al final, Carrillo, alhora que suprimia els més independents. Jesús Monzón, gran responsable del PCE a la França ocupada i després dirigent incòmode per a la cúpula que havia reprès el control del partit, es distingí en aquests intents de dominació. Passà després clandestinament a l'Espanya franquista, on finalment fou detingut i empresonat. El duo Pasionaria-Carrillo el declarà traïdor, o cosa semblant. Com que era de bona família de Pamplona, antics amics dretans i l'Opus Dei l'ajudaren a emprendre una nova etapa en eixir de la presó. Ho explicà Manuel Martorell en una biografia de Monzón que després fou represa en un documental que es pot trobar a Youtube.
La meua hipòtesi de treball és que Nadal, d'origen burgès, intel·lectual —també sospitós per això—, i abans evidentment catalanista fou víctima incruenta d'aquest engranatge sinistre.
En el pròleg, si en tinc temps, miraré de substanciar-ho, o d'estendre'm més en les suposicions.
0