Amb Rosa Serrano, a La Gavina, per exemple

El 2019, Balandra Edicions, sota la direcció d'Àfrica Ramírez, publicà Les petjades del temps, unes memòries de Rosa Serrano, detallades i de gran valor documental, que en aquell tràmit de fixar per escrit els records, sempre complicat, tingué la ajuda eficaç i cordial de Lourdes Bellver.  En realitat, qui comence a mirar aquest retrat meu, podria de seguida interrompre la lectura i passar d'un colp a la d'aquell llibre. Potser l'arribada posterior de la pandèmia va impedir-ne una circulació tan fluida com caldria i per això he emprès la meua nota.

Rosa Serrano, la vaig veure per primera vegada en un modest xalet de la Canyada, el de don Vicent Tarazona Tomás, delegat diocesà d'Escoltisme de València —era arquebisbe Marcelino Olaechea— i empleat de l'Institut Nacional de Previsió, popularment anomenat la Casa del Xavo. Era a l'hivern, diria que el 1963, i feia un fred que pelava. Uns quants havíem arribat la vespra i dormírem allí. Ens haguérem d'acabar posant damunt dels minsos sacs de dormir algun matalàs sobrant. Deguérem dormir poc.

A l'endemà arribaren l'amo de la casa i més gent. Seria diumenge. Probablement, l'escolapi Benjamín Aragón diria missa de campanya —duia els estris necessaris en una maleta de fusta— al jardinet i després dedicàrem la jornada a seguir un curset pel qual es va crear la branca infantil de l'escoltisme al País Valencià —els llobatons, d'acord amb el lèxic ritual, entre set i onze anys, aproximadament—, sota l'orientació de Rosa Serrano i la de companyes i companys que de seguida s'hi afegiren. Carmen López, per exemple, germana de Joan i de Vicent, d'una família magnífica, Inmaculada Beúnza, Vicente Garay Lillo i d'altres. Aragón era consiliari scout i professor de literatura espanyola als escolapis del carrer de Carnissers i a les escolàpies de la gran via de Ferran el Catòlic. Ell va animar Rosa a entrar en aquell món fascinant de l'escoltisme, que llavors començava a València.

Hi havia també al xalet Juan Zanón Català, que després de ser un hàbil jugador de bàsquet a l'equip dels Escolapis fou un cap escolta dedicat i excel·lent, de paciència inesgotable. I allí va tenir una actuació memorable. Havia estat en un campament de les Milicias Universitarias, amb què els alumnes d'estudis superiors podien substituir el servei militar obligatori. Al campament de Montejaque, a Ronda, havia escoltat Raimon cantar Al vent. I l'havia colpit de tal manera que havia après de memòria la cançó i ens en feu una versió a capella més o menys fidel. Zanón parlava castellà, com Rosa, com tots, encara que la majoria eren de famílies valencianoparlants. Ara, Al vent se li havia ficat al cap. Un més dels qui quedaren seduïts per la música i els versos carregats de força i de futur, en la carrera inicial de l'autor.

Bé, els temps estaven canviant. Una mica nomes, i encara gràcies. La Delegación Diocesana de Escultismo admetia xiques, ni que fora com a monitores per a llobatons, i aquell scouter cantava en valencià. Un o dos anys després, els caps, fins i tot un que era mallorquí, arrufaren el nas perquè Sirera i jo vam fer imprimir un innocent «Bon Nadal» en la revista Siempre Listos, que els dos dúiem amb més il·lusió que experiència.

Un cas semblant era el de la jove Rosa Serrano, que, com tots els qui assistíem a l'estada, vivia una peripècia lingüística equivalent. Però ella va ser de les persones que aviat es van adonar del que aquell trencament significava.

I hi va reaccionar recuperant, per a si i per a moltes persones després, a través del seu mestratge, la llengua silenciada per la família, per l'ambient social, per unes circumstàncies polítiques d'estricta opressió. Va nàixer a Paiporta el 1945 i la família es va traslladar a València el 1953. Estudià a les Escolàpies. Era una família rica. Recorde haver estat en algun cine, propietat del pare o gestionat per la família, i en una trobada d'escoltes a la seua Masia de Ninyerola, a uns set quilòmetres de l'estació del trenet de Picassent, que Rodolf Sirera —també havia estat en la trobada al xalet de Vicent Tarazona— i jo vam recórrer de vesprada sense cap indicació, només guiats per les orientacions vagues d'algun llaurador trobat pel camí, a mitja vesprada. Devia ser el juny del 1964, o 1965.     

Es pot pensar que ja es manifestava llavors en ella preocupacions que l'han acompanyada per sempre en la trajectòria professional i que la identifiquen amb una vocació didàctica, a la qual, amb una eficàcia admirable, s'ha mantingut fidel a través de distintes iniciatives.

Començant per la professió inicial. En efecte, va seguir a les Universitats de València i Barcelona els estudis de Pedagogia. Encara vam coincidir potser al carrer de la Nau, en els bons temps del Sindicat Democràtic d'Estudiants. Després, amb el seu marit, Ernest Sena —es casaren el 1968—, s'instal·là a Barcelona, d'on tornà uns anys després  i muntà amb les experiències adquirides allà, en contacte amb nuclis innovadors de—crec recordar— un gabinet pedagògic, però sobretot posà en marxa l'Institut de Renovació Pedagògica, seguint el model de l'Escola de Mestres Rosa Sensat, de Barcelona. Amb això, fou un dels motors de les Escoles d'Estiu del País Valencià.

A través d'Ernest Sena es va ficar a fons en Unió Democràtica del País Valencià, partit democratacristià que va assolir uns resultats pèssims en les primeres eleccions generals postfranquistes, del 1977, i en conseqüència es va dissoldre. És una qüestió que em caldrà mirar amb deteniment més endavant.

Coneixent-la, diria que allò no degué ser prou per a ella i l'any 1975 fou una de les principals impulsores de l'Escola Gavina, constituïda en cooperativa de mestres. El projecte s'ha definit dia a dia, en la pràctica, com una escola valenciana, laica, coeducacional, innovadora en les propostes didàctiques, abocada a les activitats culturals i oberta a les propostes i necessitats de l'alumnat. El centre fou un dels pioners en l'ensenyament en català al País Valencià. L'havien precedit, a València i els seus voltants, l'escola Tramuntana, activa entre 1968 i 1973, que tingué continuïtat en La Masia, i La Nostra Escola Comarcal, fundada el 1973. A Castelló de la Plana, l'escola infantil El Rogle obrí les portes el curs 1976-1977.

Pare de dos alumnes de la Gavina, ara ja grans, puc testimoniar sobre l'excel·lència de l'escola fundada per Rosa Serrano, on va ser directora, mestra i finalment bibliotecària, en una etapa en què compaginava aquesta labor amb una iniciativa posterior, tan important com la precedent i així mateix marcada per la seua empenta i la seua constància.

Es tracta de Tàndem Edicions —i el nom ja indica, una altra vegada, la voluntat de treballar en equip—, que Rosa Serrano fundà el 1990. Amb el treball d'ella i de les seues col·laboradores, perquè jo diria que sobretot eren dones encara que alguns homes hi dirigien col·leccions, es posà en marxa una plataforma de publicacions destinada especialment al públic infantil, però també a l'assaig i la literatura per a persones adultes. Entre les empreses dedicades a publicar en català al País Valencià, Tàndem va crear un espai d'una gran ambició, que probablement estava per damunt de les possibilitats del mercat, però sense ser, ni de bon tros, una insensatesa. Un risc, sí que ho era.

Rosa Serrano hi va editar llibres de molts autors i fer-ne relació seria inacabable. Si de cas, el nom d'Enric Valor pot servir d'exemple. La narrativa de l'escriptor de Castalla no hauria aconseguit el ressò que mereixia sense la gran dedicació de Rosa. Una parella d'obstinats, al capdavall, cara a cara. Quina gran pel·lícula documental hauria eixit amb les converses de treball entre els dos! Reunits en persona o parlant per telèfon: discutint, enraonant, negociant. I divagant, potser, com agradava a Valor des que el vaig conèixer. Inesgotable en el diàleg, personalment o per telèfon, a l'hora que fora.

La gestió d'un projecte tan important no va impedir a Rosa Serrano mantenir el compromís i la preocupació pel creixement i la consolidació del sector editorial al nostre territori. No va actuar amb l'individualisme exclusivista que ha caracteritzat entre nosaltres algun empresari de l'edició. Per això, va ser presidenta de l'Associació d'Editors del País Valencià, fundada el 1990, en dues ocasions: entre 1991 i 1995 i entre 2006 i 2008.

Fou també membre del Consell Valencià de Cultura, del 1998 al 2002. Intervingué en dos informes essencials: un que donà pas a la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i un altre sobre la lectura al País Valencià, un tema que li era particularment pròxim i que, diríem, l'ha obsessionat sempre. I és, a més, autora d'una vintena de títols de narrativa infantil i juvenil, llibres de text i divulgació lingüística. Fins que, el 2012, va decidir jubilar-se.

Totes aquestes realitzacions, la major part en equip però sota la seua orientació, mostren clarament que Rosa ha estat sempre emprenedora i decidida. Capaç de mirar i veure molt més lluny i amb més amplitud que molta altra gent i que ha sabut autoexigir-se el ple rendiment.

Al mateix temps, convé destacar altres qualitats que la defineixen. Per exemple, la tossuderia positiva, una obstinació continuada per assolir objectius que ella mateixa ha definit o contribuït a crear. Una altra característica especialment meritòria, quan es tracta de defensar una idea o una proposta, l'extraordinària capacitat de persuasió. És una conseqüència directa de la fermesa de les seues conviccions.

Ha estat des de ben jove una lluitadora valenta i decidida en favor de moltes causes que pareixien impossibles de fer vives i universalment acceptades. Entre totes, la defensa dels drets i les llibertats de les dones ha ocupat un lloc fonamental en el seu ideari i en la seua acció. Junt amb la reivindicació de la nostra llengua, de la cultura i, en definitiva, de la democràcia i de la llibertat. Per tot això, el 2011 va rebre el Premi Vicent Ventura i, el 2019, l'Alta Distinció de la Generalitat, la medalla d'honor de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Premi Valencià de l'Any de la Fundació Gaetà Huguet.