Qui va ser Mariano Benlliure: la història de les mans darrere del bust dels Premis Goya

Amb la 36 gala dels Goya, la ciutat de València s’ha convertit en un homenatge a un dels seus escultors més emblemàtics, autor del bust que representa el guardó. Reproduccions gegants de l’estatueta dels Premis Goya se situen des de divendres passat en 12 punts de la ciutat com a reclam i homenatge a les mans que van esculpir l’estatueta: les de l’escultor Marià Benlliure Gil.

Benlliure (València 1862- Madrid 1947) forma part d’una tríada emblemàtica de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX juntament amb l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez i el pintor Joaquim Sorolla. El 2013, l’Ajuntament de València va dedicar la mostra BSB Tres amics valencians (Benlliure, Sorolla i Blasco Ibáñez) a obres i correspondència dels tres artistes. Benlliure, el menys conegut, va ser el nexe d’unió entre tots dos, homenatjant-los en les seues composicions. Seu és el cenotafi de Blasco Ibáñez, que fins a abril de l’any passat romania en el Museu de Belles Arts, pensat per l’escultor per a coronar la seua cripta, i seu és el bust de Sorolla, encarregat per la Hispanic Society. Amb ells i altres artistes va fundar, el 1894 a València, el Cercle de Belles Arts, per fomentar les relacions professionals i el suport mutu en diverses disciplines. A l’ensems, en plena efervescència de la València intel·lectual, Blasco Ibáñez presentava el seu diari El Pueblo i Teodor Llorente, l’Exposició Nacional del 1895, on Sorolla va guanyar la primera medalla.

L’estudi de la correspondència de Benlliure i Sorolla de la historiadora Violeta Montoliu apunta les aspiracions de tots dos de construir una escola de Belles Arts a València. Montoliu ressenya “una reconeguda nissaga artística amb qui se senten compromesos i per la qual emprenen amb gran il·lusió un projecte que naix com un somni”, i apunta: “L’impuls inicial, nascut en el si d’una Associació d’Artistes Valencians que es manté al llarg de dues dècades sense cap suport institucional, ens fa replantejar de nou el concepte d’‘escola’ des del punt de vista sentimental dels seus membres entre els quals estan els dos artistes esmentats que, tot i viure i treballar a Madrid i a l’estranger, s’esforcen intrèpidament per dignificar la professió i el reconeixement de l’art valencià”.

Benlliure, fill i germà de pintors, es va iniciar en l’escultura de manera autodidacta treballant en diferents tallers fins que el 1881 se’n va anar a Roma per completar la seua formació. Al principi va treballar com a pintor aquarel·lista i amb els beneficis va poder dedicar-se més lliurement a l’escultura, ofici que li valdria el reconeixement. Des de la capital italiana enviava els seus treballs amb què va començar a col·leccionar guardons en els certàmens i nombroses medalles en exposicions nacionals i internacionals. El 1884 va obtindre la seua segona medalla amb Accidenti! (col·lecció particular), l’escultura que li va donar fama, i el 1887 la primera medalla amb l’Estàtua del pintor Josep de Ribera (plaça del Poeta Llorente, València), segons la biografia de l’artista en el Museu del Prado. La pinacoteca madrilenya i el Museu de Belles Arts Sant Pius V de València acullen gran part de la seua obra.

El bust de Goya es va fer al voltant del 1902 com a encàrrec de l’Ajuntament de Madrid per a celebrar la majoria d’edat d’Alfons XIII. L’obra que hui acull el Museu del Prado és una reducció del disseny preparat pel valencià per a l’escultura de cos sencer del pintor, projectada com a font monumental per a ser instal·lada en l’ermita de San Antonio de la Florida i que finalment es va situar en la façana nord de la pinacoteca. Benlliure va presentar el bust de Goya en escaiola en la VIII Exposició Biennal del Cercle de Belles Arts del 1902, abans de la inauguració del monument, que posteriorment va utilitzar com a referència per a les rèpliques en marbre i bronze. Després d’un estira-i-amolla burocràtic que va durar uns quants anys, al juny del 2019 l’Acadèmia de Cinema i la fundació de l’escultor van subscriure un acord per la qual aquesta, depositària dels drets de l’escultor, n’autoritza la reproducció.