Dobles pagaments, opacitat i absència de requisits de qualitat: el demolidor informe remés a la justícia que desmunta les concessions sanitàries

“S’ha definit la doctrina que obligarà totes les administracions públiques a justificar les repercussions i els efectes financers i pressupostaris derivats de la decisió de revertir una concessió”. Ribera Salud va comentar així la sentència que va emetre el mes de juliol passat el Tribunal Suprem en què s’avala la recuperació pública de l’hospital d’Alzira a l’abril de 2018, però es reconeix que s’ha d’incloure en el procés un informe sobre la repercussió i els efectes que la reversió tindria.

Després de la sentència, la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública va remetre al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) l’“informe de la Sotsdirecció General de Recursos Econòmics de la Conselleria de Sanitat amb relació a la gestió del departament en règim de concessió de Torrevella i la decisió de la no pròrroga”. Poc després van arribar dues sentències més del TSJCV que avalaven la reversió de l’hospital de Torrevieja.

El document de 40 pàgines, a què ha tingut accés elDiario.es, resulta demolidor per als interessos de la mateixa mercantil que gestiona els hospitals de Dénia i d’Elx, ja que no sols justifica la recuperació de la gestió pública del departament de Torrevella, sinó que desmunta tot el sistema concessional implantat pel PP, cosa que marca el camí per a continuar recuperant les àrees que romanen privatitzades una vegada finalitzen els contractes, és a dir, els hospitals esmentats de Dénia i Elx, a més de Manises.

Segons l’informe, a més que els contractes estableixen que la possible pròrroga queda condicionada al fet que hi haguera un acord entre l’Administració i el contractista, “hi ha una sèrie de limitacions i deficiències contractuals que impedeixen la continuació del servei en el model en règim concessional actual”, de les quals es destaquen: deficiències estructurals dels contractes vigents amb les concessions; dificultat de l’Administració per a implementar mecanismes de control i regulació; impossibilitat de modificar el preu del contracte; i litigiositat elevada entre les parts.

Sobre les deficiències dels contractes redactats i atorgats pels governs del PP, considera que “la falta de claredat en el contracte quant a la determinació de la prima per capita (el cànon que paga la Generalitat a l’empresa per habitant susceptible de ser atés) i la seua fórmula d’actualització, així com les diferències respecte de la població objecte del contracte, fan del preu del contracte –element essencial per a la prestació correcta del servei– objecte de discrepàncies quant a la interpretació”.

Això fa que hi haja “una pluralitat elevada d’acords adoptats en el si de les comissions mixtes (òrgan de control), celebrades entre representants de la Conselleria de Sanitat i de les empreses concessionàries, que suposen un perjudici evident per a l’interés públic i que han suposat de facto una modificació dels conceptes econòmics que integren el contracte”.

I això, malgrat que “en data 16 de gener de 2018 el Tribunal Superior de Justícia va dictar la sentència número 27/2018 que va establir que els acords adoptats per la Comissió Mixta són actes administratius adoptats vàlidament conforme als plecs del contracte i, per tant, vinculants i executius entre les parts mentre l’Administració competent no deixe sense efecte aquests acords per les vies legalment reconegudes en la legislació vigent”.

Malgrat que la Intervenció de la Generalitat va posar objeccions a aquests acords en el seu informe d’agost del 2017 pel fet de considerar que no tenen competències per a alterar les condicions econòmiques del contracte, Sanitat va tractar de deixar sense efecte uns quants acords adoptats amb posterioritat, però un recurs judicial de la concessionària de Manises finalment el va validar.

A causa d’aquests acords, “s’han contret obligacions no previstes en el contracte i cal recórrer a expedients d’enriquiment injust (EEI) per compensar les concessionàries”. En concret, “per a la Ribera exercicis 2008-2015, Dénia 2008-2013 i Torrevella 2006-2012, úniques de les que s’ha practicat liquidacions, s’han fet quatre expedients d’enriquiment injust per import total de 118 milions d’euros”.

Per tant, “els acords adoptats en les comissions mixtes reflecteixen la imprecisió dels plecs i suposen contínues modificacions econòmiques del contracte, fruit dels quals s’han contret obligacions no previstes i que no s’han pogut integrar dins de la liquidació anual (procediment regulat en els plecs que determina el preu final del contracte) i cal recórrer a procediments ”excepcionals“ com són els expedients d’enriquiment injust (EEI), que, no obstant això, s’han convertit en una cosa ”usual“, atés que es tramiten de manera paral·lela a l’aprovació de les liquidacions”.

Absència de mecanismes de control i dobles pagaments

Quant a la falta de mecanismes de control, “a les deficiències contractuals indicades en l’apartat anterior, s’uneix la falta de mecanismes de control i regulació que un contracte d’aquesta índole requereix, ja que, a més d’incloure la prestació d’un servei d’assistència sanitària integral, inclou la construcció del mateix hospital i la dotació de tot allò necessari per al funcionament i el manteniment”.

En aquest punt, l’informe destaca que “és ressenyable que un contracte, l’objecte principal del qual és l’assistència sanitària integral, manque d’indicadors que permeten avaluar la qualitat assistencial duta a terme i l’adequació dels serveis oferits pel concessionari”.

Així mateix, “el pla d’inversions establit en el plec manca dels mecanismes necessaris per a comprovar el grau d’acompliment de les inversions fetes, igual que la informació facilitada per la concessionària no afavoreix aquesta tasca”.

Un altre dels arguments més contundents pels quals no és viable la pròrroga de les concessions és la impossibilitat de modificar el preu del contracte, ja que segons aquests “el contracte podrà preveure una pròrroga o més sempre que les seues característiques romanguen inalterables durant el període de duració d’aquestes”.

Per tant, “com que queda clar que el preu del contracte –element essencial–, no pot ser modificat, excepte les revisions de preu previstes en el mateix plec de condicions administratives, i que, en el supòsit de pròrroga d’aquest servei implicaria l’abonament per part de l’Administració d’una part de la capita per a la construcció de l’hospital i les inversions ja amortitzades, es vulneraria els principis recollits en la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, així com es generaria un enriquiment injust per part del concessionari”.

Així mateix, i com que “s’ha manifestat reiteradament les deficiències del contracte, i que aquest no integra tots els conceptes que caldria –acords Comissió Mixta (EEI)– en cas de pròrroga, l’Administració continuaria abonant conceptes per fora de la liquidació, que és el mecanisme regulat en el PCAP per a la determinació del preu anual definitiu, la qual cosa suposa una alteració del preu mateix del contracte, increment dels beneficis de la concessionària i, en definitiva, una altra vulneració dels principis recollits en la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera”.

Quant a la litigiositat elevada del model concessional, l’informe posa en relleu que “en total, les concessions han interposat 62 procediments judicials, dels quals el 95% corresponen a la Ribera (26), Torrevella (18) i Elx-Crevillent (15)”, totes gestionades per Ribera Salud: “Aquesta litigiositat elevada ha dificultat més si és possible l’assoliment de l’objectiu de resolució de les liquidacions corresponents”.

Anàlisi econòmica i assistencial del departament de Torrevella

El document posa en relleu que “el departament de salut de Torrevella, a més d’haver obtingut uns ingressos inicials de 1.688 milions d’euros (preu inicial del contracte entre el 2006 i el 2021), és l’única concessió que obté ingressos addicionals via liquidació, incrementat amb expedients d’enriquiment injust (liquidació de 16 milions practicats i 33 milions estimats més 46 milions d’expedients d’enriquiment injust practicats i 8 milions estimats), que suposen un total estimat de 102 milions d’euros (del 2006 al 2020), a causa de la seua peculiar situació geogràfica amb una gran afluència de pacients desplaçats –estrangers i d’altres CA no empadronats– que suposa un 80% de la seua facturació per ingressos hospitalaris respecte a pacients que no pertanyen a la seua població protegida i que són sufragats per l’Administració”.

Des del punt de vista de l’eficiència i la qualitat assistencial, “aquesta Administració ha valorat les repercussions pressupostàries que impliquen la reversió del Departament de Salut de Torrevella (i per tant la decisió de no pròrroga del contracte), mitjançant les partides pressupostàries previstes en la Llei 4/2020, de 30 de desembre, de pressupostos de la Generalitat per a l’exercici 2021”.

Així mateix, “la reversió del contracte de concessió administrativa no comporta –en principi– un increment de despesa a la Generalitat, atés que es tracta d’un transvasament de crèdits entre capítols del mateix programa –Assistència Sanitària–-, per la qual cosa es mantenen els principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera”.

Addicionalment, s’han qüestionat “les preteses bondats d’eficiència i més qualitat del model concessional, que s’assenta bàsicament en més estalvi que la gestió directa –quasi únic argument que va justificar l’accés a aquesta forma de gestió–, fonamentat en un marc jurídic més flexible, propicia menys costos de personal i aprovisionament, a més de possibilitar la selecció de riscos i oportunitats de negoci que serien impensables en la gestió directa, basada aquesta en l’interés general, enfocada en el pacient i la qualitat assistencial”.