“Hi ha una possibilitat de redempció de la província si entenem d’una altra manera les diputacions, com a administracions locals”

José Pascual Martí, alcalde de Suera, una població menuda de 600 habitants situada a la serra d’Espadà, és el nou president de la Diputació de Castelló. Filòsof de formació, professor de professió i polític de llarga trajectòria en el PSPV-PSOE, s’ha fet càrrec d’una institució que el PP va ocupar durant més de dues dècades i en què va deixar una empremta de corrupció i clientelisme, especialment durant l’etapa de Carlos Fabra com a president. 

El seu partit i el seu líder, el president de la Generalitat, Ximo Puig, propugnen buidar de competències les diputacions o, almenys, traspassar una bona part d’aquestes competències a l’Administració autonòmica...

Home, no cal exagerar.

Ximo Puig ha arribat a parlar de canviar la Constitució perquè cada comunitat autònoma puga decidir que hi haja diputacions o no...

Ho vaig dir en el meu discurs d’investidura i és una línia d’actuació que nosaltres adoptarem. Vinc del món de la filosofia i pot semblar pura teoria, però aquestes coses al final tenen a veure amb la realitat. Em sembla fonamental definir les diputacions com a administració local. Que ningú s’espante ni tinga problemes, som, amb totes les virtuts, administració local. Per això hem posat damunt la taula la idea que la Diputació no és “supramunicipal”, sinó “intermunicipal”. Més enllà de les paraules, cal fer-ho realitat. Les autonomies no han de tindre por ni objeccions amb les diputacions, perquè les diputacions estan molt bé com a administració local.

L’experiència diu que han sigut més que això...

De vegades ha passat que han funcionat com un contrapoder. I en aquesta casa ha passat claríssimament. Aquesta diputació ha sigut contrapoder, no solament quan la Generalitat estava ocupada pels socialistes i ací pel PP. Ha sigut contrapoder fins i tot quan en les dues institucions ha manat el PP, un contrapoder orgànic intern. No ha de passar això. Som administració local, no un ariet de l’Estat contra les autonomies, ni tampoc un òrgan subaltern o subordinat a les autonomies. És clar que, si a més dels típics problemes de l’Administració local, en tens, com passa a la nostra província, de despoblació, el veritable sentit d’una diputació adquireix la màxima culminació.

Per què adquireix aquest sentit?

Una diputació es defineix com un ajuntament d’ajuntaments i, a més, sobretot, de pobles menuts...

Això ha permés precisament que funcionara molts anys com una institució caciquil, per exemple en l’etapa de Carlos Fabra. Com s’evita? Com s’ha de fer perquè no depenga de la voluntat del polític que hi ha al capdavant?

Els mecanismes estan clars. Són la democràcia, la transparència i, fins i tot, podríem dir que la legalitat. És cert que va haver-hi un problema ben seriós, però per això no ha d’equiparar-se diputació amb caciquisme. Nosaltres precisament volem, i serà un objectiu central, que es deixe de veure les diputacions com una mena de mas privat o un àmbit en què es pot col·locar persones pròximes i d’altres... Tenim molta faena per fer.

També passava que es penalitzava els ajuntaments de l’oposició i es premiava els del govern.

La nostra idea, en aquest sentit, és no utilitzar els convenis singulars. Se n’ha fet un ús excessiu i hiperpartidari, d’aquests convenis. De vegades caldrà fer-ne perquè un poble determinat en una circumstància determinada en necessitarà, però com a norma general cal fer desaparéixer els convenis singulars. De tota manera, tornant als principis de funcionament, m’agrada fer referència a un llibre que va escriure Ortega al començament dels anys 30, que es titulava La redención de las provincias. Tot va molt lligat al sentit que puga tindre la província. L’esquerra, amb tota la raó, ha qüestionat un òrgan que el franquisme va usar per a imposar el centralisme i, després, en democràcia, ha sigut crítica amb la duplicitat de l’estructura provincial i l’autonòmica. Amb tot, pense que hi ha una possibilitat de redempció de la província si entenem d’una altra manera les diputacions, enteses com a administracions locals, bolcades en un tema tan seriós com el de la despoblació. En bona mesura, per això estic jo ací. El meu partit va voler visualitzar la seua aposta en un alcalde d’un poble de l’interior, de manera que el president de la Diputació no fora, com sempre, un regidor de la ciutat de Castelló.

La Generalitat Valenciana ha tingut problemes greus de coordinació amb les diputacions de Castelló i d’Alacant, governades pel PP en el mandat anterior. El canvi de signe polític en la de Castelló permetrà desbloquejar la coordinació en matèria de cultura, de sanitat i altres aspectes?

Ho farà. Es tracta de diferenciar el que són competències pròpies i competències impròpies. L’educació, per exemple, no és competència de la Diputació. Una altra competència que no és de l’Administració local és la sanitat. I ací tenim l’Hospital Provincial i el complex educatiu de Penyeta Roja, que hauríem de portar a la Generalitat. Això sí, cal fer-ho sense precipitar-se, perquè en tots dos casos hi treballa molta gent que s’alarmarà davant de qualsevol moviment. Cal evitar que el personal laboral es veja afectat. No obstant això, hi ha altres coses que sí que són competències pròpies de l’Administració local, com el turisme, els esports o la cultura. Els ajuntaments també es preocupen per això. I la Diputació pot fer-ho i, al mateix temps, coordinar-se per a crear sinergies amb la Generalitat. Al ciutadà no el preocupa si una competència és de l’ajuntament, la diputació o la Generalitat, el que vol és que li solucionen un problema determinat o li presten un servei.

Llavors, hi ha competències que es podrien traspassar, d’altres que es podrien coordinar i unes altres que s’exercirien directament?

Exactament. Per això insistisc que considerar la Diputació com a administració local aclareix molt l’escenari.

En relació amb la despoblació, el primer punt és que hi haja faena per als qui viuen als pobles, també que hi haja serveis. S’ha dit que, per exemple, des de Suera es podria treballar per a una multinacional si hi haguera una bona connexió a Internet. Quines propostes porta vosté en aquest sentit?

Quan parlem de l’interior, cal tindre en compte que dins de l’interior hi ha molts interiors. Hi ha una sèrie de pobles de l’interior, entre els quals podria incloure’s el meu, que se situen en un parc natural i en què és difícil que hi haja faena per a tots. D’altra banda, les distàncies són importants i sovint les carreteres es poden millorar. Hi ha molts municipis on no té sentit un polígon industrial, però sí que se’n poden millorar els serveis perquè la gent que hi viu tinga la mateixa qualitat de vida que la d’altres llocs.

Hi ha un camp ben ampli en què es pot treballar. Tenim molta gent gran per a la qual es poden crear serveis. Estem madurant una idea sobre les residències. És clar que no es pot fer una residència de gent gran en tots els pobles, però sí que podem fer, per la via de Benestar Social, que el poble mateix siga un hàbitat en què una persona major se senta bé perquè li facilitem els mateixos serveis que pot tindre en una residència. La persona major, mentre puga estar-se a casa, s’estarà a casa. I mentre puga estar-se al poble, també. Com és lògic, tot depén del grau de dependència, però mentre puga tindre metge, menjar, bugaderia o assistència social, els poders públics hauríem d’estar en condicions d’oferir-li aquests serveis. Benestar i qualitat de vida són fonamentals en aquests pobles.

I quines altres coses es poden fer?

Hi ha dos àmbits en què es poden fer coses. L’un és el del turisme d’interior. Jo soc de la serra d’Espadà, que és una meravella a poca distància de València. L’altre és el de la gestió forestal. No renunciem a crear llocs de treball als municipis vinculats amb aquestes activitats. Una altra qüestió capital és que l’Estat practique una discriminació positiva de tipus fiscal per a la gent que viu en la part anomenada Espanya buidada. No crec que es tracte de res inassumible per a l’Estat i seria una mesura financera i fiscal molt pràctica i efectiva. En aquest sentit podem plantejar batalla.

Finalment, una qüestió filosòfica, cultural o de mentalitat. La necessitat d’un canvi en la direcció de la mirada, que deia Plató. Cal canviar la direcció de la mirada en relació amb la ruralitat, amb l’àmbit rural. Cal acostar-se a una visió nova que fuja de la identificació amb un àmbit de gent curta de gambals, d’actituds brusques, i substituir-la per una altra que estiga relacionada amb la salut, amb el contacte amb la natura, el benestar... Això seria molt important. Tots tenim molta faena a fer. Canvi filosòfic, canvi fiscal i financer i canvi en els serveis socials.

Entre aquests canvis de paradigma o de visió, cada vegada s’introdueix més el concepte de patrimoni o de capital natural com un factor que cal tindre en compte. Fins ara, la relació dels municipis d’interior amb els parcs naturals ha sigut problemàtica. Com es pot superar?

La gent veu, amb tota la raó, l’efecte negatiu de ser parc natural. I l’efecte positiu no el veu. El petit agricultor només hi veu problemes. Per exemple, a la meua zona, el Parc Natural de la Serra d’Espadà, no podem plantejar-nos l’energia eòlica. No s’hi poden instal·lar els grans molins que es van instal·lant en altres llocs i que suposen ingressos per a aquests ajuntaments. Caldria buscar-hi compensacions. L’Administració pública hauria d’haver fet més pedagogia pel que fa als parcs naturals. 

En l’aeroport de Castelló, del qual s’ha recuperat la gestió pública, la Diputació hi té una mínima participació. Amb una infraestructura tan estratègica, què ha de fer la corporació provincial?

Abans, quan parlàvem de competències impròpies, se’ns ha oblidat esmentar-ne aquesta. Els ajuntaments i les diputacions no tenim aeroports. La Generalitat sap que ací serà ben acollida. Em sembla que, al voltant de l’aeroport, potser es podria generar un focus industrial que resultara positiu per als pobles de la zona. Es van buscant idees, com una escola de vol o la possibilitat de reciclar avions. Si això permetera crear uns quants llocs de treball... Es tracta d’una competència que no ens concerneix. L’Estat hauria d’haver fet algun pas sobre aquest tema, tal vegada en coordinació amb l’aeroport de València.

Plató parlava del filòsof com a governant, però Fernando Savater escrivia l’altre dia que, de cap manera, un filòsof governant. Se situa vosté més en la línia platònica?

El filòsof alemany Jürgen Habermas –jo soc molt habermasià– diu el mateix. Plató ho plantejava en unes circumstàncies que no són les actuals i defensava que ha de governar qui sap, gairebé com un autòcrata. En termes actuals es tractaria d’una meritocràcia, però tots som demòcrates i jo no m’ho plantege així; soc una persona que ha estat en el partit i en la docència sempre. Per això que ocorre en els partits, sonava per a moltes coses, però al final sempre m’hi quedava. Entre altres raons perquè soc un enamorat de la docència i m’hi trobava perfectament. Però m’ha arribat aquesta possibilitat, que afronte, no com a filòsof, perquè només soc un humil professor de Filosofia, alcalde d’un poble menut, sinó com a algú enamorat del municipalisme. El municipalisme permet un contacte directe amb el ciutadà i experimentar allò que anomenen democràcia participativa. És un repte apassionant.