Etnografia de l’exhumació de la fossa 100 de Paterna: enfrontar-se en el present a crims executats fa dècades

Una antropòloga i una sociòloga han passat sis mesos investigant la fossa 100 del cementeri de Paterna, encara que més aïna fora que dins del forat on van anar a parar els cossos de 28 víctimes del franquisme, la majoria oriündes de la comarca valenciana de la Safor , afusellades el 2 de novembre de 1939. “En el cementeri de Paterna comencem a fer-nos preguntes més des del present”, relata a elDiario.es la sociòloga Isabel Gadea i Peiró, coautora d’Etnografia d’una exhumació, editat fa poc per la delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València. 

Isabel Gadea i l’antropòloga María José García Hernandorena han dut a terme un treball de camp ampli tant en el cementeri, durant les faenes d’exhumació, com a la comarca de la Safor, als pobles de què procedien les víctimes executades pel règim franquista en la postguerra. Les autores han fet 22 entrevistes semiestructurades en què van participar 31 persones entre familiars directes i agents tècnics, polítics o professionals implicats en el procés d’exhumació.

“El resultat final és la història de vida de la fossa 100, és una tècnica de l’antropologia social que tracta de recuperar la vida individual d’una persona des que naix fins al moment actual i que hem aplicat a la fossa col·lectivament”, afirma Gadea. “Hi ha un joc passat-present, vides que comencen en el passat i que arriben fins al present”, afig la sociòloga. 

L’estudi, disponible a les biblioteques públiques valencianes i pròximament en el web de la Diputació de València, s’ha centrat en els treballs d’exhumació executats per l’empresa especialitzada Arqueoantro i en els diferents agents i pràctiques que envolten el projecte, des de les associacions de familiars fins a les institucions implicades en el procés. “La vida familiar té molta importància, perquè hem fet una anàlisi de l’eix de transmissió de la memòria”, explica Gadea, que destaca la “indispensable” perspectiva de gènere i reivindica “resituar les pràctiques de les viudes” dels executats. 

“El fet de ser un procés d’exhumació obri la porta a tindre una mirada més àmplia, no miràvem dins de la fossa, miràvem al voltant des del present i des del passat”, afirma la sociòloga. Les fosses del cementeri de Paterna, l’existència de les quals va traure a la llum l’historiador Vicent Gavarda amb els seus mítics estudis sobre la repressió franquista, es van convertir en la postguerra en llocs quasi clandestins per als descendents de les víctimes. “Des de l’endemà dels afusellaments hi acudien viudes i dignificaven el lloc”, conta Gadea, que considera que “amb el silenci estan transmetent un duel obert” i que es tracta d’una “pràctica subversiva de la seua quotidianitat”. 

Les viudes “van morir vestides de negre, durant la dictadura no podien manifestar la seua tristor, només ho feien el dia de Tots els Sants que van a Paterna amb flors i taulellets de Manises”. “És molt complex”, afig la coautora del llibre.

Malgrat haver localitzat una vintena de familiars dels represaliats enterrats en aquesta fossa, les faenes d’identificació genètica només han pogut ressenyar tres cossos (es tracta de les despulles de Salvador Gomar Noguera i de Juan Luis Pomares Bernabeu, de Gandia, i de Vicent Blanquer Canet, de Xeresa ) de la fossa 100. 

Les autores també han alimentat la seua investigació amb converses informals en el cementeri i l’observació participant en actes relacionats amb la memòria històrica. “Les repercussions socials (...) tenen a veure, a grans trets, amb la irrupció diacrònica que suposa assumir i enfrontar-nos a crims perpetrats 80 anys arrere”, escriuen en les conclusions d’Etnografia d’una exhumació.

L’estudi analitza també el vessant jurídic: “Fer una etnografia et permet veure tots els tràmits que els familiars han de fer, les mancances que es poden millorar i quina és la realitat institucional”, explica la sociòloga Isabel Gadea. A més, “la vida jurídica del passat de la fossa, reflectida en tota la paperassa amb què el franquisme simulava legalitat, torna al present i ens mostra l’aparell jurídic repressiu d’uns crims contra la humanitat”, defensa la investigació etnogràfica.