Un expert de l’ONU adverteix: les ampliacions portuàries i aeroportuàries “van en contra” de la crisi climàtica

“El problema és que el combustible dels avions és molt dens, tot i que el dels vaixells ho és encara més, i en aquest sentit, encara que es comença a parlar d’avions elèctrics per fer trajectes curts, o en el cas dels vaixells es parla d’hidrogen o metanol, per a tots els grans mitjans de transport no es veu una solució a curt termini, tot es veu molt lluny encara”.

Així s’ha pronunciat un dels redactors de l’Informe d’Avaluació sobre Canvi Climàtic del Grup Intergovernamental d’Experts (IPCC), en concret el director executiu de Carbon Project, Pep Canadell, sobre fins a quin punt poden ser contraproduents amb la crisi climàtica les ampliacions aeroportuàries de Madrid i Barcelona anunciades fa poc pel Govern d’Espanya, i del port de València, el primer de la Mediterrània i el quart d’Europa, que pretén duplicar la seua capacitat amb una declaració d’impacte ambiental (DIA) desfasada, de l’any 2007, i basada en un projecte que s’ha modificat substancialment.

Canadell ha afirmat que “l’augment de capacitat d’aviació de Barcelona i Madrid hi va en contra, perquè hi ha sectors que tardaran molt més a adaptar-se a les zero emissions previstes per al 2050, en el cas dels avions no crec que es puga resoldre en 30 anys”.

En el cas dels vaixells, ha explicat que “estan començant-se a fer càlculs ara, però cal tindre en compte que fabricar un vaixell i vendre’l no és com un cotxe, que és més fàcil de vendre i de renovar cada quatre o cinc anys fins que ja pots anar a un model elèctric”.

Així doncs, ha afegit que “un vaixell dura moltes dècades, val milions d’euros, per tant, són molts anys fins que el metanol o l’hidrogen puguen substituir el cru que usen ara, tan brut i tan dens que s’ha de mantindre sempre càlid, perquè si no se solidifica”.

Per aquest motiu, l’expert ha assegurat que una ampliació portuària com la projectada a València “amb la tecnologia que hi ha en aquests moments sí que contravé l’emergència climàtica”.

Canadell ha recordat que el transport portuari i aeroportuari suposen entre un 5% i un 6% de les emissions de CO₂ a escala mundial: “Encara que no ho semble, són percentatges molt alts, perquè hi ha molts altres sectors que arriben als mateixos índexs de contaminació”.

Sobre l’informe, ha explicat que “Espanya i Europa ja tenen un objectiu amb vista al 2050 i ara l’important és veure quin és el camí a seguir per arribar a aquestes zero emissions en 30 anys, perquè la meitat dels polítics que han adquirit aquests compromisos no estaran el 2050 i, per tant, cal activar plans de control, per exemple cada 5 anys, per veure què s’ha fet i si estan complint-se objectius; si es compleixen, serà responsabilitat dels governs i de la societat que ha d’exigir canvis”.

Aquest document, “basat en la física”, ha de servir, en teoria, per a orientar les polítiques climàtiques. El grup de 240 científics de 66 països ha comprovat que l’alteració del clima que ha provocat la humanitat ha aconseguit tal inèrcia que “la temperatura global continuarà incrementant-se fins a mitjan segle XXI” i que l’objectiu de l’Acord de París de contindre aquest recalfament en 2 o 1,5 °C se sobrepassarà aquest segle “si no es fan reduccions profundes en l’emissió de CO₂ i altres gasos amb efecte d’hivernacle en les pròximes dècades”. Aquest treball és un encàrrec dels governs inscrits en l’ONU per oferir la millor evidència científica sobre l’estat i la modificació del clima.

Segons Canadell, “no hi ha dubte que el calfament acumulat fins ara és degut a les activitats humanes. Això no ho havia dit així de taxativament mai l’IPCC”. Com a exemple posa l’última onada de calor viscuda el 2015: “La interferència humana fa quatre vegades més probable que existisca. Si era un fenomen que es produïa abans una vegada cada 100 anys, ara es produirà una vegada cada 20 anys per la interferència de l’home en el clima”.

Molts aspectes del clima responen ràpidament a una pujada de la temperatura global. Actualment, el planeta està 1,1 °C graus per damunt del que estava el 1850-1900.

Això fa que els dies més calorosos de cada dècada siguen, de mitjana, 1,2 graus més alts ara. Les sequeres s’han multiplicat per dos i les pluges torrencials, per 1,3. En un planeta 1,5 °C més càlid, aquestes jornades tòrrides se n’aniran a quasi dos graus i les sequeres augmentaran 2,4 vegades. Hi hauria un 10% més de ciclons intensos. En el límit màxim marcat en l’Acord de París de 2 °C de calor extra, els dies de rècord marcaran temperatures 2,6 °C més altes, es patirà el triple de sequeres i quasi dues vegades més tempestes torrencials.

Canadell avisa, a més, que la situació ha arribat a un punt en què “la intensificació i la freqüència d’aquests desastres augmentaran molt significativament quasi fem el que fem, fins mitjan segle. Després pot parar si hi ha menys emissions”. Quantes menys? “Qualsevol estabilització del clima obliga a aconseguir emissions netes zero de CO₂ per al 2050”. I fer una bona mossegada a altres gasos com el metà (CH4) o els òxids de nitrogen (NO).