Joaquim Bosch: “La inviolabilitat del rei suposa una invitació a delinquir”

El magistrat Joaquim Bosch (Cullera, 1965), portaveu de Jutges per a la Democràcia a la Comunitat Valenciana, acaba de publicar La patria en la cartera (Ariel, 2022), un llibre en què desgrana la història de la corrupció a Espanya. Bosch repassa els orígens històrics del fenomen de la corrupció des de la Restauració i mostra les errades de les institucions i, singularment, de la judicatura. En aquesta entrevista amb elDiario.es analitza les claus d’un llibre que ja ha esgotat la primera edició en tot just un dia. 

Per què és tan important per a entendre el present la corrupció del règim franquista?

El que fa tan important la corrupció del franquisme és que es produeix en una etapa de gran expansió dels estats al món occidental pels canvis tecnològics, econòmics i socials que fan disposar de molts pressupostos públics. Això en democràcies es du a terme amb controls, independència dels jutges i dret a la informació, però a Espanya ho du a terme una dictadura amb totes les conseqüències que això va generar, entre les quals que la corrupció s’instal·lara en tots els àmbits del règim. Així es va enriquir Franco, els seus familiars directes, una part rellevant dels seus ministres, sectors d’una certa importància de l’empresariat i es va escampar de dalt a baix en tots els àmbits del país, en alcaldes, regidors, o governadors civils. I no oblidem, a més, que es tracta d’una etapa d’enorme amplitud, de prop de 40 anys i precedent immediat del sistema democràtic, amb la qual cosa era inevitable que en acabar la dictadura seguiren seqüeles molt importants. 

Hi ha raons naturals perquè la corrupció s’haja estés tant en la història d’Espanya?

No hi ha un gen hispànic que predispose a la corrupció, el que hi ha són configuracions institucionals que l’afavoreixen. A mitjan segle XIX no hi havia grans diferències als països europeus sobre pràctiques corruptes en les institucions i és en aquesta època que es produeix el trànsit a l’estat contemporani a través de reformes democràtiques i d’enfortiment de les institucions. Ací és quan Espanya es queda ressagada, primerament amb les tensions internes de la Restauració i el sistema del torn dinàstic que va generar una corrupció electoral ingent, però també indecències en l’àmbit econòmic. La Segona República va intentar recuperar el terreny perdut a través de reformes democràtiques, però això va ser frenat pel colp d’estat del 1936. Les nostres institucions van anar quedant-se arrere en relació amb els avanços democràtics als països europeus. En l’etapa de Franco la corrupció va arribar a nivells que ens van distanciar enormement dels països democràtics europeus. 

Hi hagué una continuació durant la Transició?

La meitat dels 50 últims ministres de Franco va continuar en política després de la mort del dictador. El primer parlament democràtic del 1977 tenia 110 parlamentaris que havien sigut alts càrrecs del franquisme. Desenes de milers d’empleats públics del Movimiento Nacional i dels sindicats verticals van passar a l’Administració sense cap mena d’oposició. El mateix va passar amb tota mena de càrrecs polítics que van continuar en democràcia. L’altra meitat dels alts càrrecs de Franco es van integrar en els consells d’administració de les principals empreses del país. Tot això necessàriament degué generar elements de continuïtat i el franquisme es va adaptar a un sistema pluripartidista. De ser una corrupció de partit únic d’una dictadura va passar a ser un sistema de corrupció pluripartidista. 

Quins llastos va suposar per al procés de transició?

Les xarxes clientelistes del règim van passar a ser les xarxes clientelistes dels principals partits. La Transició va tindre moltes dificultats per a afrontar directament i qüestionar la corrupció que venia heretada. Era molt difícil qüestionar els crims de la dictadura i les corrupteles del règim quan es negociava amb dirigents que procedien d’aquesta dictadura i aconseguint pactes d’estat. Era pràcticament incompatible poder qüestionar el que s’havia fet malament anteriorment. Al mateix temps, les dinàmiques de la Transició van afavorir algunes continuïtats. La Transició té elements molt positius, com haver aconseguit un sistema democràtic en molt poc de temps, amb una Constitució i un sistema de drets fonamentals equivalents als dels països europeus democràtics, però també va generar un sistema de partits amb un enorme poder per a les cúpules dirigents, molt opacs en matèria de gestió econòmica interna i molt poc democràtics en el control dels seus propis militants. Les estructures legals del franquisme es van poder aprofitar, perquè afavorien molt la corrupció. 

Quin paper hi va fer la judicatura?

La judicatura va tardar molt a reaccionar contra la corrupció, perquè procedia d’un sistema dictatorial en què era un instrument més del règim. Durant la Transició i els primers anys de democràcia, a penes va hi hagué investigacions judicials d’ofici. Únicament quan els mitjans de comunicació, al final dels anys 80 i amb la democràcia ja estabilitzada, van començar a denunciar-la i a arribar denúncies als jutjats i el poder judicial va començar a actuar com la judicatura d’una societat democràtica. Es van judicialitzar qüestions que ja venien d’antic i que no s’havien investigat en el moment dels fets. Algunes concepcions del franquisme de la justícia com a poder subordinat van passar en gran part als partits polítics. Els dirigents del postfranquisme no tenien experiència de gestió democràtica per qüestions òbvies, però els dirigents de l’antifranquisme, tampoc perquè s’havien forjat en les catacumbes de la clandestinitat sense possibilitat de fer congressos oberts. S’hagué d’improvisar un sistema institucional i això va facilitar que hi haguera concepcions en els partits democràtics que la justícia i altres òrgans de control havien de ser colonitzats i supervisats. Això va dificultar que hi haguera espais de vigilància institucional que exerciren com a contrapés al poder polític. Continua sent una característica de la democràcia espanyola. 

El seu llibre analitza els nombrosos casos de corrupció en les institucions valencianes. Què va passar perquè arribara a aquest nivell? 

La situació de corrupció en l’àmbit valencià ens mostra que s’ha produït tot el catàleg de delictes de corrupció, a més en uns nivells elevadíssims sense equivalents en altres països europeus. No oblidem que ací han estat condemnats, investigats o a la presó provisional presidents de la Generalitat, consellers, presidents de les diputacions, alcaldes i regidors de les principals ciutats. S’han evidenciat totes les patologies del nostre sistema: els perills d’un poder absolut, sense espais de supervisió institucional i el balafiament que sempre genera tots els buits possibles de la corrupció. Si les obres públiques s’adjudiquen a preu de mercat, no pot haver-hi corrupció, ha d’haver-hi malbaratament i sobrecostos perquè hi haja corrupció. Ha sigut fàcil que en l’àmbit valencià es produïra aquesta tempesta perfecta de la corrupció massiva.

També repassa la corrupció en altres territoris. Ha eclipsat el cas valencià la corrupció en la resta d’Espanya?

El cas valencià pot ser el més cridaner, però hem tingut nivells altíssims de corrupció a Catalunya i a les Balears, a Madrid i a Andalusia, a Galícia i a les Canàries, i en molts altres territoris. Està repartida de manera molt homogènia, es tracta d’una corrupció política estructural. La corrupció política espanyola s’ha aproximat a la d’Hondures o Guatemala. Una característica molt singular del nostre país és que no és una corrupció sistèmica que afecta, no sols els polítics, sinó els funcionaris públics, policia, militars i tota mena d’entorns vinculats a les institucions. Ací està molt concentrada en l’àmbit polític. 

La corrupció ha afectat fins i tot la prefectura de l’estat. Quin paper hi té la inviolabilitat del rei?

Impedeix investigar qualsevol possible delicte per complet, aquest és el gran problema. Si tenim una figura d’aquest tipus suposa una invitació a delinquir i al fet que hi haja impunitat, perquè no es pot enjudiciar penalment cap conducta d’un cap de l’estat encara que s’haja comés fora de les seues funcions. Crec que es tracta d’una protecció política desproporcionada. Una cosa és que hi haja alguna mena de regulació sobre les funcions exercides, però que puga haver-hi una impunitat completa no té una justificació raonable. Pot haver-hi diferències de tracte institucional si hi ha una justificació objectiva i raonable. Un cap de l’estat, siga d’una monarquia parlamentària o d’una república, en una societat democràtica ha de complir unes funcions institucionals i, a partir d’aquestes, s’ha d’analitzar quin tipus de bastida jurídica l’envolta. La figura de la inviolabilitat, tal com està concebuda, em sembla desproporcionada i, alhora, crec que la prefectura de l’estat és una institució tan important perquè tinga els mateixos mecanismes de transparència i de rendició de comptes de qualsevol altre organisme públic del nostre país. 

La patria en la cartera també repassa el paper de la judicatura a Espanya. Com són les pressions als jutges en aquesta mena de casos? 

Solen ser de tipus indirecte. Hi ha nombrosos precedents de jutges que han investigat la corrupció i això els ha generat problemes professionals importants. Va començar molt prompte: en el cas Naseiro, el jutge que va investigar, Luis Manglano, va rebre atacs duríssims i és sabut en la professió que se li van tancar totes les portes de promoció posterior. El jutge que va investigar el cas Filesa, Marino Barbero, que a més era magistrat del Tribunal Suprem, va tindre també tota mena d’atacs desmesurats pels quals va haver de renunciar al seu càrrec. És un cas únic que un magistrat del Tribunal Suprem haja de deixar el càrrec per les pressions. Mercedes Alaya, quan va instruir el cas dels ERO, també va haver de suportar tota mena de desqualificacions i pressions públiques. El cas més recent és el de José Ricardo de Prada, un dels jutges de l’Audiència Nacional que va dictar sentència en el cas Gürtel, que va haver de suportar ser anomenat ‘filoetarra’ en el parlament i tota mena de desqualificacions i de situacions que han dificultat també la seua pròpia activitat professional. En un país com el nostre en què la cúpula judicial està configurada amb una forta intervenció dels partits polítics, el mateix sistema institucional ja suposa una pressió professional per als jutges que investiguen la corrupció.

Escriu que el cas Gürtel ha tingut una importància enorme a Espanya. Per què?

El cas Gürtel és important, perquè no s’hi analitza una corrupció política aïllada, no és un supòsit de quatre pomes podrides com a vegades es diu, sinó que, segons els fets provats de la sentència, aquesta trama va constituir un sistema eficaç de corrupció institucional. I connecta la tresoreria d’un dels principals partits del país amb una trama de suborns en nombroses institucions públiques per a adjudicar-se milions d’euros de manera fraudulenta, que acaben gestionant-se en negre en la mateixa tresoreria del partit afectat i fins i tot tenen incidència en mecanismes de finançament irregular en l’àmbit electoral. En conjunt, això desvirtua regles bàsiques d’una democràcia: el respecte a l’ordenament jurídic, la desigualtat en l’àmbit electoral o la mateixa gestió fraudulenta dels diners obtinguts per a reinvertir-los en altres activitats. És un supòsit que demostra anomalies estructurals en el conjunt del nostre sistema polític. 

També es mostra molt crític amb el que anomena “la colonització partidista” dels organismes de la judicatura encarregats d’enjudiciar la corrupció. 

Amb voluntat política, la corrupció hauria acabat fa dècades. Si hem arribat a aquesta situació, òbviament no és per errors tècnics, per imprevisions legals o per desconeixement. Des de fa molt de temps, els partits van optar per desembarcar en els mateixos organismes que havien de vigilar la seua actuació institucional, cosa que ens demostra que ací no hi ha imprevisió. Hi ha una voluntat sostinguda en el temps de dificultar que hi haja contrapesos a la gestió pública mateixa. El problema és que tenim un conflicte d’interessos: seria molt fàcil dir que els dirigents dels partits que permeten aquestes actuacions són corruptes i que s’enriqueixen, però això no és cert, el problema és molt més complex. 

Quin paper hi fan els partits polítics?

Al nostre país hi ha prop de 100.000 empleats públics nomenats a dit com a càrrecs de confiança i designacions de tipus discrecional en les diferents administracions públiques, que van canviant segons van acabant les legislatures. No hi ha equivalents ni des de lluny en cap país europeu democràtic. Les cúpules dels partits podrien retirar-se d’aquests espais, seria un gran avanç per a la nostra qualitat institucional i ens assemblaríem als països més avançats que tenen controlada en nivells baixos la corrupció. Podien retirar-se dels espais que ocupen en el Consell General del Poder Judicial, en la Fiscalia, en el Tribunal de Comptes, en el Tribunal Constitucional, però això faria perdre capacitat d’influències als dirigents polítics mateixos. Fins i tot en alguns àmbits més massius, com els càrrecs de confiança, sabem que s’hi situen quadres superiors, intermedis i de base de les forces polítiques mateixes. El que és millor per al país pot perjudicar en abstracte el poder intern que tenen les cúpules sobre els seus partits i en aquest conflicte d’interessos estem. 

Té solució?

Jo crec que sí que es pot solucionar. Hi ha països que han tingut problemes d’aquesta mena i hi ha hagut una gestió més generosa en defensa de l’interés general per a trencar aquestes pràctiques, encara que pot generar incertesa sobre les conseqüències polítiques internes d’aquests canvis. Una de les finalitats del llibre és encetar un debat sobre aquestes qüestions, de les quals es parla molt poc a més. Està assumit que ha de ser així perquè sempre ho ha sigut. I es tracta de remoure consciències en la ciutadania, però també en els dirigents polítics mateixos perquè entenguen que el desenvolupament institucional d’Espanya passa per fer reformes democràtiques d’aquesta mena. 

Té prou recursos la Fiscalia Anticorrupció?

La Fiscalia Anticorrupció té recursos molt insuficients, no sols en l’àmbit del nombre de fiscals, sinó dels instruments que té a la seua disposició directa i també dels instruments indirectes, com les mateixes unitats policials o la insuficiència de perits especialitzats en enginyeria financera. És un problema general, per desgràcia no sols un problema de la Fiscalia. Cal recordar que el nostre país està en la meitat de jutges de la mitjana europea. M’agrada repetir que estem a la cua europea en el nombre de jutges i al capdavant en el nombre de polítics corruptes. No hi ha hagut la més mínima temptativa de vertebrar un pacte d’estat contra la corrupció, un problema social important i assumit que afecta la qualitat institucional i també la capacitat econòmica del país i la renda per capita. 

La corrupció empobreix els més febles i enriqueix privilegiats indecents, és una dinàmica de captura de rendes i de redistribució dels recursos públics que amb molta raó hauria de provocar una intervenció d’un estat social per a evitar que aquest saqueig no perjudique el conjunt de la societat. El problema de la Fiscalia Anticorrupció forma part d’una estructura de mitjans personals i materials que no té prou capacitat perquè es puga perseguir la corrupció. Tenen més mitjans per a eludir l’acció de la justícia les trames corruptes dels que tenim els jutges per a perseguir-les. 

Advoca per més especialització per a evitar les instruccions interminables?

La meua impressió és que, més que una especialització, el que caldria són més mitjans materials i personals i una reforma dels instruments processals, que són els que expliquen que les instruccions es retarden tant. Tenim una Llei d’enjudiciament criminal que en gran part procedeix del segle XIX. Tots els partits prometen que resoldran aquesta qüestió, però passen els anys i seguim amb la legislació del segle XIX. Perfectament podem tindre instruments processals més àgils que, des del respecte a les garanties dels investigats, permeten que les causes no es dilaten tant en el temps. Crec que una combinació d’instruments processals millors i de més mitjans materials i personals podria ser prou, però això implica una voluntat política d’una certa entitat. 

A Espanya també hi ha un Codi penal enfocat al que s’ha anomenat furtagallines.

És un problema de concepcions de quina és la prioritat. En el seu moment es va crear la figura dels judicis ràpids, que consistien en el fet que de manera immediata, a vegades el mateix dia, determinats delictes de menys entitat contra la propietat, s’havien de jutjar en molt poc de temps. Jo no he vist cap proposta que puga assemblar-s’hi en l’àmbit dels delictes de corrupció i de l’alta delinqüència econòmica. Mai s’ha plantejat una proposta d’estructures processals per a poder resoldre aquests casos en temps més curts i això perjudica les investigacions. Si les causes es dilaten, moltes vegades costa reunir proves o sorgeixen al llarg del procés indicis contra investigats nous a qui ja no es pot perseguir, perquè la causa ha prescrit. Es perden elements de prova, sovint moren testimonis que poden aportar dades importants. I això explica que moltes vegades queda la contradicció de causes judicials molt llargues que després acaben en arxivaments o en condemnes que semblen de poca importància. Com més demores judicials és molt més difícil que les condemnes siguen ajustades a uns fets determinats. 

Què li sembla el veto a la renovació del Consell General del Poder Judicial?

No té parangó a Europa perquè tenim la particularitat que ací els partits s’han repartit històricament per quotes la cúpula judicial. Crec que és un episodi lamentable el d’un Consell General del Poder Judicial que està més de tres anys caducat i en funcions. És com si un Govern, després d’una legislatura de quatre anys, es negara a convocar eleccions i seguira en el mateix lloc fins que el tema es resol. És una situació inadmissible i un símptoma d’una batalla pel control de la cúpula judicial. No és un conflicte per a la millora de sistema judicial, sinó purament per interessos puntuals de veure com se situen les forces polítiques. Em crida l’atenció que mai hàgem tingut un debat ampli sobre la situació de la justícia, els mitjans que tenim o la modernització. Al nostre país, en línies generals, la justícia ha interessat molt més per controlar-la que per millorar les prestacions que puga aportar.