L’amarga derrota de la República

Amb el fil conductor de l’extraordinari relat de Patricio Azcárate, fill de l’últim ambaixador de la República a Londres, la periodista valenciana Rosa Brines acaba de presentar el documental “La amarga derrota de la República”, en el qual s’endinsa en la decisiva batalla de l’Ebre i narra com es va viure des del front de batalla l’abandó internacional a la II República, la participació solidària de les brigades internacionals i el paper tan difícil que hagué de fer Juan Negrín, últim president del Govern, enmig d’una República que es dessagnava també per dins. De la mà d’historiadors com Ángel Viñas, Jorge Ramos i J. R Valero, la directora Rosa Brines ens acosta rigorosament i amb profunda sensibilitat als llocs més recòndits d’aquells últims mesos de la contesa que ens evoquen l’amargor de la derrota de la República.

Sens dubte, va ser una derrota amarga. Una amargor que ja va embargar tants demòcrates de llavors, i que també hui esglaia qualsevol demòcrata que reflexione, com fem ací, a propòsit del treball preciós de Rosa Brines, sobre aquest fet històric que va condicionar els demòcrates d’antany, si no és que va retallar brutalment els seus projectes de vida, i que a continuació condicionaria les vides d’unes quantes generacions d’espanyols, sense que fins al moment el nostre país haja pogut trobar un vertader procés de reconciliació.

Perquè sobre la derrota de la República, els vencedors van projectar en el temps de la dictadura franquista una ombra negra que, lamentablement, tampoc es va il·luminar en la Transició, ni en les quatre dècades de democràcia. Aquesta ocultació de la veritat es va adornar i es continua adornant, a més, amb falsedats i mentides que com unes modernes fake news encara manté el franquisme sociològic en contra de la Memòria Històrica, com assenyalava amb precisió Juan Miguel Baquero en elDiario.es en el seu article “Las fake news del franquismo sociológico que atentan contra la Memoria Histórica”. 

En aqueixa ombra d’amargor que es continua projectant sobre les nostres vides al cap de huitanta anys i que ens recorda amb rigor el documental de Rosa Brines, podem veure almenys quatre llacunes importants de veritat que cal il·luminar i sis grans mentides que cal denunciar, aquestes últimes ja assenyalades per Juan Miguel Baquero en l’article esmentat.

1r. En primer lloc, es projecta com un fet cert i constatat la llacuna de veritat del dolor de milers de víctimes innocents, moltes d’elles, i encara, oblidades en fosses i cunetes, que van ser assassinades, desaparegudes, torturades, violades i/o empresonades i sotmeses a treballs d’esclavitud fins que van morir de gana, malaltia o execució, en el curs de la guerra i després durant la dictadura. Un dolor que és com un avenc profund en la nostra memòria col·lectiva i que mai haurem d’oblidar, a més, com a garantia de no repetició.

Aquesta ombra d’amargor i dolor s’alimenta des del franquisme sociològic, encara hui, amb la falsedat que “les fosses comunes no van existir”. És la primera gran mentida contra la memòria històrica. Les fosses comunes no són una mentida. Existeixen i cal obrir-les totes. I és un deure de l’Estat, emparat en el dret internacional humanitari, satisfer el dret dels familiars a honrar amb dignitat els seus morts.

2n. En segon lloc, es projecta la llacuna de veritat del dolor de totes les víctimes supervivents al conflicte, que van patir l’exili, la persecució, la humiliació, el robatori dels seus fills, l’espoli del seu treball i de tots els seus béns, la gana i la misèria imposats pels vencedors sense cap pietat. Un dolor que, per la seua projecció en l’espai, llisca cada dia per un túnel interminable que recorre de banda a banda tota la nostra geografia, i que per la seua projecció en el temps, continua impregnant les noves generacions que prenen el testimoni de la lluita per la veritat i la justícia.

Per això, no ens sorprén, encara que sí que ens indigna, que davant la legítima i persistent lluita de les víctimes per la veritat, la justícia i la reparació, algunes veus tornen a defensar ací a Espanya, com a El Salvador, que no s’han de remoure les ferides del passat, que la veritat només obri velles ferides ja cicatritzades amb el pas del temps i fins i tot amb la desaparició dels possibles victimaris. Aquesta és la segona gran mentida contra la memòria històrica. Perquè qualsevol que s’acoste al dolor de les víctimes o que simplement les escolte, pot comprovar que les ferides continuen obertes i que el silenci i l’oblit que se’ls imposa constitueix una tortura i una revictimització permanent.

3r. Perquè, en aqueixa ombra d’amargor i juntament amb les ferides obertes del dolor, apareix en tercer lloc la llacuna de veritat d’un programa explícit i divers de memoricidi, que durant quaranta anys de dictadura franquista, i emparat en la cultura de la por i el silenci imposat, no sols va negar l’existència de les innombrables víctimes de la seua sagnant victòria, sinó que va imposar una mordassa despietada als vençuts i les seues famílies. Aqueixa mordassa va continuar tapant la veu de víctimes, després, en la transició, amb la Llei d’amnistia del 1977, sota el lema de “perdó i oblit”, i tampoc la va retirar posteriorment, el TS en la seua sentència de 27 de febrer de 2012, que, com deuen recordar, va absoldre el jutge Baltasar Garzón del delicte de prevaricació, per haver assumit la competència per a la investigació dels crims del franquisme, però en la qual l’alt tribunal, després d’admetre expressament que “els fets denunciats són d’acord amb les normes actuals vigents, delictes contra la humanitat, en la mesura que les persones mortes ho van ser a conseqüència d’una acció sistemàtica dirigida a eliminar-les com a enemic polític”, determina, en contra del dret internacional dels drets humans i del dret internacional humanitari, que la Llei d’amnistia impedeix aquesta investigació. 

I així seguim fins hui, en un país en què les víctimes de la guerra civil i del franquisme i els seus familiars només poden ser escoltades des de l’esforç de la societat civil. Perquè tampoc la Llei de memòria històrica, ni el nou projecte de llei anunciat fa poc, malgrat que suposa una aposta important per la dignitat de les víctimes oblidades, estableixen d’entrada un mecanisme extrajudicial i internacionalment contrastat, com és una Comissió de la Veritat. Un espai en què es puga escoltar la veu tants anys silenciada de les víctimes supervivents i, en tot cas, el relat heretat pels seus familiars de les vivències traumàtiques i del dolor transmés a les noves generacions.

No obstant això, crec que és possible considerar compresa en l’ideal de cobertura del que s’estableix en la Llei 52/2007, i per la mateixa raó, en el nou Projecte de llei de memòria, la creació d’una Comissió de la Veritat. Un objectiu pel qual val la pena treballar.

Per a les víctimes, recuperar públicament la seua memòria de dolor, és recuperar la vida. Perquè, com assenyala José María Ruiz-Vargas, catedràtic emèrit de psicologia de la memòria, “sense memòria no hi ha vida; no hi ha passat, present, ni futur, perquè… la memòria és la vida”.

Per això, també, cal afirmar que qualsevol exercici de repressió de la memòria històrica individual i col·lectiva, provinga de règims dictatorials o de lleis d’amnistia per als victimaris de crims contra la humanitat, siga com siga la raó i el context històric en què es promulguen, són instruments contra la vida, són lleis contra la naturalesa humana que cap societat democràtica i respectuosa amb els drets humans pot permetre.

La recuperació de la memòria històrica pot ser, a més, una experiència positiva de psicologia per la salut per a les víctimes, perquè la víctima necessita verbalitzar el seu dolor, i en fer-ho mitjançant el vehicle de la paraula i la seua expressió, aconsegueix portar al pla conscient allò més profundament reprimit en la psique de la persona, i aconsegueix d’aquesta manera un canvi terapèutic que l’allibera després d’aqueix tràngol, de molts anys d’angoixa. La nostra experiència en el tribunal d’El Salvador ens ho ha demostrat així.

Amb això es desfà la tercera gran mentida contra la memòria històrica, des de la qual s’afirma que “les víctimes només busquen venjança i subvenció”.

4t. En aqueixa ombra d’amargor es projecta finalment la llacuna de veritat de la impunitat; d’una banda, dels que en l’exterior i des del menyspreu al dret internacional de l’època, en essència el Pacte de la Societat de Nacions del 1919 que obligava al suport militar a la República Espanyola, van propiciar la derrota d’aquesta, i van abandonar a la seua sort els demòcrates espanyols o van incorporar els seus exèrcits a les forces revoltades; i de l’altra, en el context de la guerra i durant la dictadura, la impunitat dels victimaris i responsables de pràctiques genocides i crims contra la humanitat; cosa que, atés el fracàs de la justícia i de l’estat de dret al nostre país, ha provocat la necessitat per a les víctimes de buscar camins de reparació a través de la justícia universal (Querella Argentina). 

La tasca politicodiplomàtica duta a terme davant la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra, per part dels diferents governs de la II República durant la Guerra Civil es tracta àmpliament en el documental de Rosa Brines, que ens revela clarament la internalització del conflicte des de l’inici i els prejudicis infundats, especialment de la Gran Bretanya, sobre el caràcter comunista del Govern de la República; imputació falsament personalitzada en el seu president Juan Negrín, fet que constitueix la quarta gran mentida contra la memòria històrica.

La internalització del conflicte va ser tan flagrant que algun autor, com l’historiador David Jorge, assenyala que cal parlar de Guerra d’Espanya, en compte de la tan estandarditzada com equívoca de Guerra Civil Espanyola. I que al mateix temps, és necessària la modificació de la cronologia tradicional de la Segona Guerra Mundial, que estableix el seu començament en 1939, com ja van denunciar el 1936 i el 1937 a Ginebra, davant l’Assemblea de la Societat de Nacions, personalitats espanyoles com Julio Álvarez del Vayo, ministre d’Estat, i el president Juan Negrín, amb aquestes paraules: “Els camps ensangonats d’Espanya són ja, en realitat, els camps de batalla de la guerra mundial”. Paraules que llavors representaven la pròpia veu de la consciència d’Europa que ningú va voler escoltar.

Clar que va hi hagué enfrontaments entre familiars, entre gent d’una mateixa terra. Però la Guerra d’Espanya no va ser una guerra entre germans o una guerra caïnita (cinquena gran mentida contra la memòria històrica), sinó que va ser un conflicte internacionalitzat des de l’inici i fins i tot en la preparació. 

En definitiva, en l’amarga derrota de la República s’amaga l’ombra d’un conflicte internacional executat i resolt en violació de les normes internacionals de l’època, i que responsabilitza les potències europees que van ignorar deliberadament l’ajuda a la República Espanyola i les que hi van intervindre il·legalment com a invasores. Aquesta responsabilitat mai exigida ni satisfeta constitueix una flagrant impunitat històrica d’aquests països davant del poble espanyol i l’Estat espanyol que treballs com aquest documental de Rosa Brines posen en evidència i cal difondre.

Finalment, en aquesta ombra d’amargor es projecta la llacuna de veritat de la impunitat dels victimaris responsables de pràctiques genocides i crims de lesa humanitat promoguts i executats durant la guerra i, posteriorment, en la dictadura franquista, pels responsables de l’exèrcit revoltat i dels governs franquistes, cosa que ha sigut reconeguda com a dada històrica certa pel Tribunal Suprem mateix, en la sentència esmentada abans.

I amb això combatem la sisena gran mentida del franquisme sociològic contra la memòria històrica, el conegut “Tots van matar igual”, que recull Juan Miguel Baquero, cosa que no és veritat ni quantitativament ni qualitativament. Perquè, per al dret internacional, no és el mateix la tipificació com a pràctiques genocides i delictes de lesa humanitat, de la barbàrie planificada per a l’extermini de la població civil indefensa per la mera discrepància ideològica, com la duta a terme per les forces revoltades, que la realització de crims en extralimitació evident de l’exercici del dret de resistència, fruit de la ira popular davant d’una agressió interior i exterior, per descomptat mal canalitzada per alguns malvats, però que mai van obeir cap pla ni dels governs de la República, ni de les seues forces regulars. Molt al contrari, es va lluitar des del Govern contra aqueixes conductes execrables.

Però el que enrojola el dret penal internacional i al dret internacional dels drets humans és la impunitat de les pràctiques genocides i greus crims contra la humanitat comesos pels revoltats durant la guerra i després d’aquesta, per als quals no pot haver-hi amnistia ni prescripció.

No oblidem que la tipificació d’aquests crims obeeix a uns principis bàsics i històrics en el dret internacional que ens recorden que es tracta de crims que suposen la forma d’agressió més brutal a la persona humana, transcendeixen a l’individu, i converteixen tota la humanitat en víctima, són internacionals, d’interés de la comunitat política, cívica i humana internacional, suposen, més enllà de la seua tipificació, una ètica negativa inherent a tot ésser humà, en el sentit que “encara que no se sàpia com s’ha d’actuar, tothom sap molt bé com no s’ha d’actuar” i, finalment, cap govern o tribunal pot desconéixer aquests valors i aquests principis que abans que estatals són humans i integren el ius cogens (dret comú obligatori). Per això la seua obligatorietat, sota pena de garantir la barbàrie.

En conclusió, i com assenyalava al principi, una derrota amarga, però, a més, plena d’ombres i mentides que treballs com el de Rosa Brines contribueixen al fet que entre tots anem revelant dia a dia.

 

José Ramón Juániz Maya (advocat, jutge del Tribunal Internacional per a l’Aplicació de la Justícia Restaurativa a El Salvador, 2009-2019)