L’odissea dels refugiats a València, obligats a haver de comprar cites per poder iniciar el procés de sol·licitud d’asil

La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) a València ha reclamat que s’oferisca un tracte igualitari a l’hora d’accedir a la protecció a totes les persones que ho necessiten, independentment de l’origen o la procedència. L’organització considera una bona pràctica la resposta que s’ha donat, tant a escala europea com espanyola, al desplaçament des de l’Afganistan, o més recentment als que han hagut de fugir per la invasió d’Ucraïna.

Així mateix, adverteix de la baixada de sol·licituds d’asil en el conjunt del país i en províncies com València i Alacant, on actualment és “impossible” per l’escassetat de cites telemàtiques, els retards i els requisits dispars, amb què les persones que volen començar una nova vida tarden fins huit mesos de mitjana només a demanar-ho.

El 2022, ja sense els efectes de la pandèmia, l’accés al procediment d’asil s’ha dificultat fins al punt que és “pràcticament impossible” aconseguir una cita telemàtica a la província de València. És per això que molts sol·licitants acaben comprant les cites a través de plataformes informàtiques, un fet que ve denunciant-se des de fa mesos. S’ha reclamat reiteradament a les administracions públiques i les autoritats competents que posen solucions i acabe aquesta vulneració a l’accés a un dret fonamental, com és el dret d’asil.

L’informe, en xifres

L’ONG ha presentat dijous el seu ‘Informe 2022: La situació de les persones refugiades a Espanya i Europa’, la vintena edició d’aquest document, que, pel que fa a les xifres, reflecteix que la Comunitat Valenciana va ser la cinquena autonomia en nombre de sol·licituds d’asil, amb 4.259, per darrere de Madrid (18.295), Catalunya (8.519), Andalusia (6.902) i les Canàries (5.495). Per províncies, València va ser la sisena en nombre de sol·licituds d’asil amb 2.528, per darrere de Madrid (18.295), Barcelona (6.995), Santa Cruz de Tenerife (3.302) i les ciutats autònomes de Melilla (3.277) i Ceuta (3.152). Alacant i Castelló, amb 1.227 i 504 sol·licituds d’asil, respectivament, van disminuir el nombre de peticions respecte de l’any anterior, en què hi hagué 1.235 i 900 sol·licituds.

El nombre de sol·licituds de protecció internacional a la Comunitat Valenciana va caure en més d’un 50% el 2021 (9.060 el 2020) a causa de factors com la reducció de la mobilitat i el tancament de fronteres per la pandèmia, però també, i en funció de províncies, per la reducció de les cites telemàtiques per a sol·licitar asil, els requisits sol·licitats per a l’accés al procediment i el retard en les citacions per manifestar la voluntat de sol·licitar protecció i de formalitzar l’entrevista d’asil mateixa.

Espanya va ser el tercer país de la UE en sol·licituds d’asil (per darrere d’Alemanya i França), amb una taxa de reconeixement que va passar del 5 al 10% respecte del 2020, malgrat estar encara molt lluny de la mitjana europea (35%). I la Mediterrània continua sent la ruta més perillosa, ja que acumula 2.048 morts el 2021, una xifra que està lluny de la real, perquè molts no es comptabilitzen.

Quant al nombre de places d’acolliment, València és la quarta província espanyola. La meitat d’aquestes places depenen de la comissió entre pisos i centres en localitats com Sueca i Cullera, que s’han ampliat per rebre a refugiats procedents d’Ucraïna. “Per fi comencem a tindre un nombre acceptable de places, encara que continua sent necessari ampliar-lo”, ha subratllat Mercedes Ena, coordinadora de CEAR PV, a més de queixar-se de la burocràcia que persisteix en “un país amb garanties” com Espanya.

Perfil de la persona refugiada

Respecte al perfil dels refugiats, es detecta un canvi: si abans eren majoritàriament famílies de Llatinoamèrica, ara són homes sols de països africans. Això sí, l’ONG espera que les dades del 2022 estiguen marcades per l’arribada d’ucraïnesos amb unes 70.000 sol·licituds d’asil.

Amb vista al futur, una altra de les seues previsions és que impacte negativament la crisi diplomàtica entre Espanya i Algèria, amb la qual cosa els refugiats d’aquest país tindran “molt difícil” rebre asil. A això se suma que les famílies acollidores en zones com la Comunitat Valenciana ja tenen “problemes” perquè els xiquets sahrauís puguen desplaçar-se.

“Qualsevol vaivé en la política impacta en la vida d’aquestes persones, a veure si la UE presumeix de ser una unió de drets”, ha asseverat la coordinadora de CEAR PV, que ha denunciat altres problemes que pateixen els refugiats com el racisme a l’hora de llogar un habitatge.

Per tot això, amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades del 20 de juny, l’ONG llança una trentena de propostes per a la millora de la protecció, com un sistema europeu d’asil comú, un acord de desembarcament segur amb quotes de reubicació obligatòria, eliminar l’exigència del visat de trànsit per a persones de països en conflicte com Síria o Palestina, garantir-los intèrprets, resoldre els 104.000 expedients pendents, posar fi a les devolucions a Ceuta i Melilla o tancar Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) com el de Sapadors a València.

Experiències en primera persona

En la presentació han compartit la seua història refugiats com Jamila, periodista i activista afganesa que ha relatat la deterioració dels drets humans al seu país, sobretot de les dones. Ella i les seues filles van ser evacuades per Espanya després del retorn al poder dels talibans. “Ara hi ha guerra a tot el món, però ja ens hem oblidat de l’Afganistan”, ha constatat, i ha lamentat que els seus companys estan en perill i un d’ells ha passat de presentador de televisió a vendre galletes al carrer.

De Guinea, Sahil ha narrat que va eixir amb vaixell del seu país “sense saber on arribaria”, una travessia en què va acabar a Gandia (València), perquè el tancament de fronteres va provocar un augment de pasteres en aquestes costes. Tres anys després, en perfecte castellà i treballant actualment com a repartidor, s’ha marcat com a objectiu arribar a ser comerciant.

I una de les arribades més dures va ser la de Yanelia, que va fugir sola d’Hondures després de “deu anys tancada a casa” pel seu marit, que la maltractava a ella i els seus fills i l’amenaçava de mort, a qui no podia denunciar per ser policia i per les estructures socials del seu país. Des que va ser acollida a Espanya el 2018 ha aconseguit portar els seus quatre fills i viure “sense por”. “Que altres dones en la meua situació diguen prou”, ha exclamat.