Les dessaladores valencianes, una garantia contra l’escassetat d’aigua a què es va oposar el PP

La Comunitat Valenciana és un territori de dessaladores, un instrument útil per a l’emergència climàtica. Malgrat que l’aigua dessalada contribueix a l’alleujament del problema de la sequera, l’elevat cost energètic i el preu de l’aigua final allunyen els consumidors del seu ús. Les plantes que fan l’osmosi a la Comunitat Valenciana a penes funcionen al 30% de la seua capacitat, segons la memòria anual d’Acuamed, gestora de les dessaladores estatals. La de Sagunt, que nodrirà Catalunya d’aigua per a fer front a l’emergència per la sequera, ho fa al 10%.

La dessaladora de Sagunt té una capacitat de producció total de 22.900 metres cúbics al dia, encara que amb les instal·lacions actuals pot derivar 7.200 metres cúbics diaris. Si finalment la sequera no remetera i haguera de transportar-se l’aigua, caldria construir una altra conducció que connectarà la planta amb el port de Sagunt. La planta, una de les set que hi ha a la Comunitat Valenciana, actualment només proveeix una empresa de la localitat del Camp de Morvedre. La resta de les plantes dessalinitzadores es localitzen a Torrevella, Orpesa, Mutxamel i Moncofa, fruit del pla hídric del Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va invertir 550 milions d’euros en unes infraestructures encara infrautilitzades. Les de Castelló es van posar en marxa sota amenaça de sanció de la Unió Europea i la sobreexplotació dels aqüífers ha anat incrementant la demanda de les plantes en general. Un informe de Fedea apunta a un elevat cost econòmic com a causa del baix ús.

Aquest boom de les dessaladores es va produir entre el 2004 i el 2011 amb l’anomenat ‘Pla de l’aigua’, a càrrec de la ministra Cristina Narbona com a resposta a la ‘Guerra de l’aigua’ que van lliurar dirigents regionals del PP. El gran pla alternatiu al transvasament de l’Ebre va suposar una inversió milionària i va portar Espanya a ser el cinqué país en potencial d’obtenció d’aigua per osmosi i el primer d’Europa. En aquesta batalla retòrica, en què el PP va demonitzar les plantes, s’adduïa que el govern socialista deixaria sense aigua els regants de la conca del Segura o que la limitació de transvasament de l’Ebre suposaria la fi del desenvolupament econòmic d’algunes regions.

El representant del PP Esteban González Pons va arribar a denominar-les “nuclears de la mar” i tant el Govern de Francisco Camps com el d’Alberto Fabra van posar traves a la seua construcció: el Consell de Camps va portar la planta de Torrevella al Tribunal Constitucional pel seu impacte ambiental, va perdre el recurs i posteriorment va denegar el permís per a l’abocament de la planta. Tota la seua obstinació, verbal i econòmica, se centrava en el transvasament de l’Ebre: la fundació protransvasament del PP es va deixar quasi 400.000 euros en accions contra les dessaladores en campanya electoral.

Hui, quan la batalla pel transvasament de l’Ebre no trobaria ja cap encaix en el marc europeu, la falta de recursos hídrics torna a posar el focus en les dessaladores. El gener del 2023, en el marc del pla antisequera, el Govern valencià del Pacte del Botànic va anunciar una línia d’ajudes per a finançar el preu de l’aigua dessalada als regants amb 10 cèntims per metre cúbic. La dessaladora de Torrevella, projectada com la més gran d’Europa i amb una fèrria oposició inicial, proveeix els regants dels municipis d’Alacant i Múrcia i és la seua font principal per al consum urbà. El 2018, el senador del PP Antonio Clemente va defensar una moció que instava el Govern a duplicar la capacitat de l’estació dessaladora d’aigua de mar de Torrevella (Alacant) i a estudiar l’ampliació de les d’Águilas i Valdelentisco, a Cartagena (Múrcia).

Dilluns, el Govern i la Generalitat de Catalunya han acordat repartir-se el cost del proveïment d’aigua per mar a Barcelona en cas que la sequera no remeta en els pròxims mesos. El Ministeri de Transició Ecològica assumirà el cost de produir l’aigua en la dessaladora de Sagunt, a València, i el departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya assumirà la despesa de noliejar fins a dos vaixells diaris cap al port de Barcelona. Els vaixells no arribaran fins al juny, segons ha apuntat el ministeri, i Acuamed ratifica que requeriran una obra en el port de Sagunt.

L’executiu valencià ha mostrat la seua predisposició a col·laborar-hi, de la mateixa manera que l’Ajuntament de Sagunt, que va subscriure el conveni amb la dessaladora. El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha apel·lat a la “solidaritat entre conques i comunitats” i ha defensat el trasllat d’aigua de la dessaladora de Sagunt a Catalunya davant la sequera: “No negarem l’aigua a qui en el seu moment sí que ens la va negar, perquè sobre la revenja no es pot construir res”. També ha aprofitat per a reclamar “rigor tècnic” en aquesta ajuda –que no supose una afecció a la costa, ha dit–, així com que n’hi haja per al transvasament Tajo-Segura, del qual ha denunciat que s’ha retallat “políticament sense un document que ho acredite”.

Conflicte jurídic amb l’Ajuntament

L’alcalde de Sagunt, el socialista Darío Moreno, ha fet referència a un conflicte jurídic amb l’empresa pels costos de construcció i manteniment de la planta, que esperen resoldre pròximament. Segons indica, el consistori la reivindica com a infraestructura estatal –com s’observa amb aquesta crisi–, mentre que l’empresa ho fa com a local. El conveni amb l’empresa, signat fa més de 20 anys, determinava que el consistori assumiria el cost de la infraestructura, encara que des de l’Ajuntament s’argumenten “dos incompliments” d’aquest acord: que la infraestructura es feia condicionada a un desenvolupament empresarial i demogràfic del municipi que no es va donar en el seu moment i que la inversió inicial se suposava que seria d’una mica més de 20 milions d’euros, però va acabar sent superior a 40. El 2021 Acuamed va portar l’Ajuntament als tribunals perquè va presentar, “sense acord amb el consistori”, factures de més d’un milió a l’any, que l’Ajuntament va rebutjar, perquè entenia que no havia d’assumir aquests costos. L’any passat el procediment va tindre la seua primera sentència, en primera instància, que es va resoldre en favor de l’Ajuntament, si bé l’empresa pretenia recórrer contra la resolució, segons fonts municipals recaptades per Europa Press.