Un mal diagnòstic reiterat dificulta la detecció precoç d’un ictus a una pacient que acaba amb una gran invalidesa

María Teresa Jareño González (50 anys) té concedida la gran invalidesa i un 65% de grau de discapacitat, amb un grau 1 de dependència dels tres nivells que hi ha. Tot això arran d’un ictus que va patir fa sis anys i mig –el 20 d’octubre de 2015– i que li va deixar semiparalitzada la part dreta del cos (no pot moure el braç i pot caminar, però amb bastant dificultat), a més de veure’s bastant afectada en el terreny cognitiu (comprensió, atenció, afàsia...).

La seua germana Ángela ha sigut testimoni de tot el procés. “Sempre he considerat que es van succeir nombroses negligències mèdiques”, afirma. Tot es remunta, segons relata, al 2014, en què pateix per primera vegada una caiguda en la banyera “i no pot alçar-se”. A aquest fet segueixen “repetits símptomes preocupants: pèrdua de força en les extremitats, pèrdua de visió lateral, confusió...”, tots “es corresponen” amb els símptomes que apareixen en els cartells informatius que veiem en hospitals i centres de salut que han d’ajudar a identificar i previndre un ictus. “És a dir, els símptomes de la meua germana eren de manual”, conclou Ángela.

Es tracta, a parer seu, d’un quadre clínic que “qualsevol estudiant de medicina hauria reconegut”. No obstant això, María Teresa “es va trobar amb facultatius que sempre veien ‘ansietat’ en els símptomes descrits, ni un de sol va ser capaç de fer un estudi neurològic per descartar causes físiques... fins que va passar l’inevitable”.

El 19 d’octubre de 2015, després de constatar la deterioració de María Teresa, va acudir a urgències de l’Hospital General d’Alacant –on residia– per segona vegada i li van fer una sèrie de proves a causa de la insistència de la seua germana. “Veuen alguna cosa estranya, la ingressen, li donen una medicació nova i passa la nit sense que la monitoren i sense que ningú l’observara i, quan arribe al matí a veure-la, me la trobe bavejant, sense poder parlar i en una situació deplorable”, relata Ángela, que denuncia que la infermera que li havia deixat el desdejuni “ni tan sols s’havia assabentat del seu estat”. Quan els metges veuen l’estat en què es troba María Teresa, “volen, literalment”, quan “ja no hi havia marxa arrere. Havia passat l’irreversible”.

Reclamacions i recursos

Davant aquesta successió de fets, es van presentar reclamacions davant la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública i un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV). Precisament, la secció segona de la sala contenciosa administrativa del TSJ valencià va reconéixer, al febrer del 2021, una indemnització de 100.000 euros (més els interessos legals des de la data en què es va presentar la reclamació administrativa) en favor de María Teresa. “La justícia dona la raó a la meua germana i, a més, estableix precedent o jurisprudència pel fet de ser la primera vegada que es dona la raó a la Comissió de Valoració de Mal Corporal, i això és un altre triomf”, apunta Ángela.

L’únic aspecte “agredolç” de la sentència és que la indemnització es va reduir a la meitat (de 200.000 a 100.000 euros) pel fet de considerar-se “pèrdua d’oportunitat”. És a dir, “en termes jurídics significa que mai se sabrà què hauria passat en el cas que l’Administració haguera actuat bé”, sosté la germana de María Teresa.

L’informe del metge inspector de la Inspecció Mèdica de l’Hospital General d’Alacant apunta que, en aquest cas, “segons els símptomes manifestats per la pacient, tenint en compte l’edat i els antecedents clínics, hauria estat justificat començar amb l’estudi neurològic un any abans”, i prossegueix: “Són aquests símptomes menors els més freqüents i tenen una gran importància, perquè donen avís prematur sobre la patologia subjacent”.

En l’informe mèdic pericial de la doctora Mari Cruz Carreño s’apunta que l’atenció rebuda per María Teresa Jareño abans de l’ingrés d’octubre del 2015 “no va ser correcte, pel fet de no descartar-se organicitat i interpretar els dèficits focals com a psiquiàtrics”, mentre que un altre perit, Julián García, sosté que el pronòstic de la pacient, si s’haguera actuat de manera primerenca, “hauria sigut excel·lent”. “Les possibilitats de curació d’un ictus i de véncer les seqüeles milloren amb el diagnòstic prematur”.