Manuela Trasobares: “Aquest ‘Zorra’ empodera, ja no ens afecta l’empremta que hi van imprimir”

Considera Manuela Trasobares (Figueres, 1961), que les persones som ens tremendament complexos. “Cadascú de nosaltres, en la intimitat del nostre jo, amaga un déu”, va dir en una entrevista amb el filòsof Carlos Fernández de Liria. Quan al·ludeix a les víctimes de la guerra, el seu plantejament recorda el del poema de John Done Ningú no és una illa. L’artista multidisciplinària viu de manera coherent amb el seu pensament, resulta complex etiquetar-la –encapsular-la, seguint els seus termes–. És cantant d’òpera (mezzosoprano), pintora, escultora, artista fallera. És també assagista, cultiva amb passió les disciplines de la història i la filosofia. Va ser la primera regidora trans d’Espanya i, des de fa trenta anys, és una icona LGTBI.

La seua història és la que s’amaga darrere del videoclip de Zorra, la cançó amb què el duo Nebulossa representarà Espanya en Eurovisió després de la victòria al Benidorm Fest, un homenatge que ha rebut amb afecte. En acabar l’actuació, la vocalista, María Bas, va cridar: Tira la copa!. Va ser la mateixa frase que va pronunciar Trasobares en el programa Parle vosté, conduït per Josep Ramon Lluch en l’extinta Canal 9, on, després d’hores de vexacions cap a les persones trans, especialment a càrrec d’un comentarista, va esclatar. En conversa telefònica, atén elDiario.es sobre l’homenatge de Nebulossa i la seua trajectòria artística:

Com ha rebut la cançó?

El tema de Nebulossa ha sigut molt gratificant. És la lluita que he tingut. Si el que vaig fer en un moment donat en un programa de televisió va servir... doncs, molt benvingut aquest programa. Crec que ara s’adonen que el que van posar com una cosa freak té més contingut: hi ha un ésser que reivindica la seua identitat.

És partidària de la resignificació dels termes?

Aquest poderós Zorra empodera, una paraula que el masclisme i el patriarcat han llançat, com ha passat amb la paraula “marieta”. Ja no ens afecta l’empremta que hi van imprimir. Parlem des de l’absoluta llibertat.

Hi ha una part del feminisme que no creu que siga empoderadora, és una lletra que ha alçat moltes crítiques.

Vaig parlar amb Carlos Liria sobre aquesta mena de feminisme. En compte de veure el detall s’ha de veure el concepte general. Nosaltres girem encara més la truita. Pots ser autosuficient, asexual i entendre l’empoderament dels conceptes que el feixisme ens ha imprés com un mal, del mal que ha suposat per a les dones, els homosexuals, la gent major, la gent amb discapacitat. Primer cal veure el problema en una dimensió gran; cadascú pot pensar el que vulga, però jo partisc d’uns conceptes universals. Jo estic per una universalitat de l’ésser, mes enllà dels conceptes home, dona, heterosexual o homosexual; són convencions.

La cançó prové d’un festival musical amb molta presència LGTBI, un espectacle televisiu emmarcat en Eurovisió. Creu que hi ha classisme en les anàlisis que es fan de la cançó? Si fora, per exemple, una tesi doctoral, una anàlisi de la resignificació dels conceptes... La forma entela el fons?

Sí. Com això ix d’on ix, ho secunda qui ho secunda... ja és de tercera divisió el missatge, el contingut. Si això es diu des de la universitat té un empoderament afegit, però si ho diu un festival que consideren anacrònic, o ho diu una cantant, es menysprea. Hi ha molt de classisme. Estem envaïts de classisme. Crec que no ens desprendrem de classisme, a la voluntat de poder [en al·lusió al títol del seu llibre, que agafa la idea de Nietzsche] li interessa que hi haja un món inferior a un altre. Jo veig el poder com la maldat, crec que no interessa la igualtat i que la desigualtat és rendible.

El poder, el masclisme, el fan ens que tenen un concepte de la vida patriarcal: poden ser homes, dones, no binaris o trans; el concepte de classe és una cosa que sempre ha interessat. En el cas de Zorra, és una cançó que empodera un concepte molt interessant de l’ésser; però com està dit des d’un festival, per una xica, es menysprea. Pense que, si a través de l’art, oblidant-nos del classisme, qualsevol pot ajudar al fet que progressem, benvingut siga. Des d’Eurovisió o des d’una sala de conferències. La televisió és un mitjà molt important perquè arribe el missatge.

Parlava abans del freak. Quan treballava en la seua carrera lírica, en els noranta, la van convidar a diversos programes de les televisions públiques amb el pretext de les actuacions musicals, però en les entrevistes qüestionaven la seua identitat, li preguntaven si era xiquet o xiqueta, fins i tot li van preguntar si havia passat ‘per llit’, com va ser el cas de Televisió Espanyola. La utilitzaven en els platós?

Abans hi havia més llibertat per a faltar-nos al respecte. Estava la presència omnipotent de 40 anys d’una fèrria dictadura en què nosaltres no podíem viure. Jo presentava un morb impressionant, era la primera persona trans que es presentava a un concurs en un món tan classista com el líric... [en la televisió] Érem animals de fira.

Això de Canal 9 va ser pitjor. Jo venia de Bulgària d’estudiar, no coneixia la teleporqueria espanyola. Va ser horrible. Al·lucinava de la barbaritat, mai m’havien humiliat d’aquesta manera. En la taula hi havia un advocat, un psiquiatre, un jutge... Abans havíem de passar per judici per a acreditar la nostra identitat. Veient el nivell de grolleria van anar abandonant la taula. Va ser un acte [tirar la copa] que molta gent ha trivialitzat. Tirar la copa va ser que el meu ésser havia explotat, m’havien ferit en el més profund de la meua ànima, públicament.

I com veu l’adaptació ara, quasi trenta anys després, d’una cosa que va ser tan feridora?

Molta gent del col·lectiu m’ho ha agraït. La reacció va ser tan de veritat... Com que jo soc de les de sumar, pense que si hi ha gent a qui va servir per a fer la seua catarsi, benvingut siga, magnífic. No em sent paròdica ni esperpèntica, em sent sincera amb mi mateixa.

El videoclip l’ha resignificada?

A mi tot el que siga aparéixer en els mitjans em sembla molt bé. L’art ha de servir per a transgredir la norma i arribar a l’essència de la nostra vida. Ha servit per a canviar coses, també per a mal, perquè l’Església perpetuara teories sobre el cel i l’infern que terroritzaren la població, per a fer propaganda... Però ha servit per a arribar al poble, a través de la pintura, l’escultura, la dansa o una cançó d’Eurovisió; l’art és important per a la societat. Ha servit molta gent i això per a mi és prou.

Passant a l’assaig, en l’entrevista amb Fernández Liria va dir que l’art era una fuita de la voluntat de poder.

Jo he viscut la dictadura franquista, la repressió de gom a gom. Em vaig refugiar en l’art per a poder viure la meua autèntica realitat. Vivia una realitat del sistema que era grisa, castradora, humiliant, qüestionada constantment... era un assetjament total. L’art va ser l’alliberament del meu ens. Caminava com si caminara pels boscos de Blancaneu, veia el color en un món de dolor, per exemple: amb les pel·lícules de Disney vaig poder ser feliç, perquè fins llavors era constantment torturada. Jo plore quan veig les xiquetes que poden ser xiquetes o xiquets i poden dir als seus pares: em sent una xiqueta, i que els seus pares els deixen. Jo em refugiava en el dibuix, en la música... No podem consentir que tornen etapes així. Tota la vida hi ha hagut gent dissident, però havíem de viure amagades, en l’armari. En els seixanta no se sabia res del canvi de sexe, no sabíem res. En vaig ser conscient perquè un estiu a Cadaqués, un xiquet francés, amb qui vaig tindre un amor, em va fer sentir com jo era de veritat, em va dir: Saps que pots canviar? Al meu país hi ha persones que han fet un canvi. Llavors es va obrir un món per a mi en pensar que podria ser una dona. Fins llavors, estava convençuda que havia nascut per a patir.

Els discursos de l’època li sonen hui?

Totalment. Després de 30 anys, vivim encara amb arguments, gent en les institucions, en el Congrés, que diuen coses molt semblants. Encara es qüestiona la nostra essència com a éssers humans. No es pot abaixar la guàrdia.

La nova llei trans ha aconseguit coses, es parla d’una realitat fins ara ignorada. Però queda molt per fer: cal tindre unes pensions per a les persones que han tingut un arxiu de maltractament, fer memòria històrica, memòria de les persones que ens han precedit i ens donen la llibertat. L’Argentina i Sud-amèrica ens han avançat. L’Estat ha de reaccionar. Jo, per exemple, tinc artrosi, una discapacitat considerable, i no tinc dret a una pensió de la jubilació. També cal parlar i reivindicar les dones que tenim seixanta anys i més, sembla que a partir d’aquesta edat som invisibles, mentre que ells no. Hi ha un qüestionament constant. Per això també m’agrada la cançó. L’empoderament de la dona es pot fer de moltes maneres.

D’on ve el llibre La voluntad de poder?

El llibre és un treball de més de 10 anys. Estudie filosofia i història molt de temps, i he arribat a una sèrie de conviccions que havia contrastat amb altres persones. L’editorial Hidroavión em va proposar fer un llibre i vaig voler parlar d’idees, de la noció de progrés, de les revolucions que s’enalteixen com a progrés... Jo crec que l’anarquisme és l’únic socialisme que no s’ha posat en pràctica i a què hauríem d’aspirar. Com a societat, estem massa centrats en els diners. Si per a tindre el vital has de pagar-ho, poc civilitzada és la societat. Una societat igualitària seria una societat en què les necessitats bàsiques les cobrira la comunitat, siga Estat o un altre ens.

Viure en societat és viure amb justícia. És reconéixer el feble, que és en el que discrepe de Nietzsche. L’Estat està per a vetlar pel feble. Una societat que es basa en el més fort és una selva. Tots som vulnerables, potencialment febles. Una societat justa hauria de mirar pel feble, tothom té dret a viure bé. Per a molta gent, la vida és una condemna. Hi ha persones que viuen verdaders caos polítics i existencials.

Com a artista, com veu que l’extrema dreta gestione la cultura?

Em sembla penós. Coaccionen la llibertat. Des del moment en què et diuen de quin color cal pintar un quadre ja no és sa. La cultura ha de ser vista des de la llibertat total; quan hi ha criteris ideològics que sotmeten l’art o la cultura, malament. A esquerra i dreta. L’esquerra és molt més lliure, s’obri més a noves polítiques culturals. La dreta torna als motles de tota la vida.