Una odissea per sis segles de desraó

Quan la bogeria deixa de ser considerada una cosa demoníaca, apareixen les primeres institucions en l’Occident destinades a aïllar els malalts. Els “innocents i furiosos”, que fins al segle XV estaven a càrrec de les seues famílies o vagaven entre ciutats, i eren objecte de burla, maltractament, bocs expiatoris o directament exterminats, troben un lloc en què són assistits i apartats. Els hospitals psiquiàtrics naixen amb la idea de ser una institució de caritat, donar asil als febles i als molestos per protegir-los d’ells mateixos i de la resta.

En aquesta mateixa època, quan comencen a brollar els valors humanistes a Europa, Sebastian Brandt escriu La nau dels bojos –o dels necis, segons la traducció–, obra que inspiraria el quadre homònim del Bosch, que destinaria part de la seua obra als vincles entre medicina, societat i raó. La Universitat de València, fundada quasi al mateix temps que es publica l’obra de Brandt, aprofita el cúmul de casualitats per a abordar una part de la història de la salut mental, que té en la capital valenciana una llarga cronologia, amb una de les primeres institucions d’asil: l’Hospital d’innocents. L’antiga seu de la universitat, La Nau, acull l’exposició “La nau dels bojos”, que es complementa amb “La pedra de la bogeria”, també obra del pintor flamenc, en l’Institut de Medicina López Piñero.

La història de les institucions psiquiàtriques serveix com a mapa per a entendre els valors socials dominants en cada època, com a guia moral. “Les ciències de la conducta humana són disciplines al servei dels sistemes. Posen cura a incloure l’exclòs”, explica el psiquiatre Cándido Polo, un dels autors de l’itinerari. Polo, que va guanyar el premi de la Institució Alfons el Magnànim amb una obra sobre el manicomi de Jesús i va ser metge resident a l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, apunta que els primers centres que es construeixen a l’Occident es guien per un canvi en la concepció de la bogeria: “Passen d’empestats a malalts”, però continuen “tancats com a reus”.

En el segle XV la ciutat de València se situa a l’avantguarda de l’assistència amb la creació del gran asil, que viu diverses ampliacions fins a transformar-se en el segle XVI en l’Hospital General, edifici que hui ocupa la Biblioteca Municipal de València. El centre arriba a superar els 500 pacients, en condicions de “repressió” i amuntegament, segons els documents de l’època exposats. L’atenció sanitària es limita a cobrir les necessitats bàsiques, a ser “un espai domèstic per a custodiar individus fora de la norma”, mentre que als “innocents”, els personatges més inofensius, se’ls permet l’eixida o el treball. Els alienats d’aquest segon grup passen amb els anys a convertir-se en bufons, ser abillats amb vestits carnavalescos i formar part de la cultura popular. La mostra l’expressa amb obres de Goya i Lope de Vega com Els bojos de València, passant del drama a la comèdia.

L’humor –la burla– fa quotidiana una realitat que romania reclosa des de la transgressió festiva, però no deixa de banda elements repressius per als que són considerats amenaçadors. Ni desapareixen les subjeccions ni el maltractament físic, apunta la mostra i el comissari, que recorda que és la Inquisició qui marca la normalitat en aquest període i empeny cap a “un sistema ferri que expurga el dissident”. L’innocent és vist amb tendror i caritat; el llunàtic, amb estigma i terror. Polo posa l’accent en el fet que part de la cultura popular de València se sosté sobre arquetips que la doten d’un caràcter de ciutat caritativa i solidària. Així doncs, apunta, la patrona de la ciutat, la Mare de Déu dels Desemparats, era qui protegia els que no tenien res, els que omplien els llits d’aquests hospitals.

En paral·lel evoluciona la medicina amb certs remeis que calmen o estimulen i, amb els anys, sorgeix la idea de melancolia, de malaltia d’ànima i d’artistes, que es romantitza especialment en la literatura. Tres segles més tard, a principis del 1800, les diputacions reben l’encàrrec d’ocupar-se dels interns i la Diputació Provincial de València opta pel convent de Santa María de Jesús. El trasllat no va implicar una millora de les condicions, extremadament precàries, ni de l’assistència, encara pendent de la caritat religiosa i pràcticament impermeable als avanços científics, amb la psiquiatria començant a fer els seus passos a França a través dels alienistes. S’entrelluca una certa millora amb la proliferació de la psicoanàlisi, que penetren en la literatura amb la Generació del 27 i en les institucions republicanes, però el franquisme i la psiquiatria nacionalcatòlica l’esborren ràpidament amb “teories eugenèsiques” per corregir desajustaments morals i ideològics.

A Espanya han de passar més de quaranta anys perquè es produïsca un avanç en drets. L’última etapa de la mostra la il·lustra l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, inaugurat el 1973, en els últims anys de la transició, que malgrat el seu pressupost va arrancar “amb un gravíssim error de càlcul: quan el fastuós pla es va projectar, les grans institucions multitudinàries estaven desaconsellades per l’OMS des de mitjan segle”, apunta Polo. Al cap de pocs anys, es constata el problema dels macrocentres, quan ja han triomfat les idees dels antipsiquiatres i les branques prodrets. És llavors que arriba la Llei de sanitat d’Ernest Lluch, que el 1986 va dissenyar les línies de la transformació de l’assistència psiquiàtrica, amb els primers passos cap a un model descentralitzat i comunitari, eliminant el concepte de manicomi. I ací, en el tram final de la mostra, és on es veuen els rostres. Les mirades fràgils, desencaixades. Les habitacions blanques, buides. Els trencats.

La pedra de la bogeria

L’itinerari que condueix Polo per tres sales de l’antiga seu universitària divideix les seues etapes seguint les quatre grans institucions: el ja esmentat Hospital d’Innocents, l’Hospital General, l’Hospital de Jesús i l’Hospital Psiquiàtric de Bétera, i es compon d’una quantitat ingent d’escrits i obra documental. La mostra es complementa en l’Institut de Medicina López Piñero amb La pedra de la bogeria, a càrrec del també psiquiatre i investigador Enric Novella, professor d’història de la medicina en la UV.

Agafant el títol d’una obra del Bosch, el recorregut, més modest, exposa els tractaments de la bogeria en els últims segles ajustats al seu context social. Els tractaments simptomàtics passen de plantes medicinals a alguns fàrmacs més agressius ja en el segle XX, passant pels electroxocs o les trepanacions cranials. Entre altres, la mostra recull gairebé tots els models d’aparells d’electroxoc fabricats per l’empresa valenciana Millás Mossi en les dècades centrals del segle XX i desenes d’articles acadèmics. Novella recorda que els tractaments responen, com la ciència, a les “necessitats de disciplinació” de cada context social i que evolucionen de formes agressives a mètodes més respectuosos. En medicina, com en altres disciplines, conviuen “idees científiques, valors socials i estratègies de poder”. Totes dues mostres tenen com a objecte abordar la història des d’una perspectiva crítica i plantejar, si és possible, les relacions entre raó i desraó.