El 9 d’Octubre com a termòmetre polític

Les efemèrides solen ser, a més d’un moment de celebració, un temps per a l’anàlisi. En un clima preelectoral, la coincidència del 9 d’Octubre, Dia de la Comunitat Valenciana, amb el 40 aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia valencià, convida a repensar l’autogovern i a fer un balanç de la segona legislatura del Govern de coalició progressista.

La celebració d’aquest 9 d’Octubre arriba en el marc d’un debat constant sobre el model territorial i polític espanyol, un debat de debats que comprén des de les diferents sensibilitats nacionals de l’Estat fins al repartiment de recursos per habitant. Implica aterrar el concepte de solidaritat i el d’equitat, reflectits en la Constitució. L’esquerra amb representació parlamentària reclama un model més federalista, avançar en competències i més recursos per a exercir-les. Més autonomia, però sense competència entre regions, un reconeixement de les singularitats sense trencar el projecte comú i un mecanisme que faça possible que l’Administració de proximitat compte amb recursos que garantisquen als ciutadans els seus drets.

El finançament autonòmic, el repartiment d’inversions entre autonomies, la descentralització d’organismes de l’Estat, la reforma del sistema fiscal per a reequilibrar l’esforç entre rendes altes i baixes, entre els ingressos derivats del treball i els derivats del capital són algunes de les qüestions en discussió en els últims anys que afecten de ple a l’autonomia. També la reforma constitucional per a recuperar el dret civil valencià, sense efectes des que el va tomba el Tribunal Constitucional per un recurs del PP, i actualitzar la carta magna als drets que s’han legislat en les dues últimes dècades.

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, s’ha fartat d’assistir a fòrums, negociar comissions bilaterals amb el Govern central i amb executius autonòmics, enviar escrits, assistir a manifestacions i organitzar espais de debat sobre la reforma territorial i el finançament autonòmic, exposant un model més federalista de país, reclamant un nou pacte d’Estat que evite una ruptura. En clau interna, l’última legislatura ha sigut la més convulsa: una DANA, una pandèmia i les conseqüències econòmiques d’una guerra que ho han sacsejat tot han posat a prova els fonaments democràtics i la capacitat de resposta de l’Administració davant les emergències dels ciutadans. En l’últim any, s’ha abordat una reforma en el Govern de coalició que comparteix amb Compromís i Unides Podem, del qual han eixit els negociadors habituals i en què han crescut les tensions entre partits, que han d’abordar uns pressupostos crucials per a frenar una crisi social, la tercera per als nascuts a partir dels huitanta.

I enmig de les crisis, la paràlisi dels mecanismes de l’Estat –i dels partits que han d’impulsar-los– per a resoldre els problemes de fons; allò important entelat per allò urgent. Apuntava el diputat de Compromís en el Congrés, Joan Baldoví, l’“escandalós” de la caducitat del Consell General del Poder Judicial, quatre anys bloquejat, i la passivitat davant la caducitat del sistema de finançament autonòmic, vençut fa una dècada. En la mateixa línia es manifestava José Antonio Pérez, responsable de la política econòmica del PSPV, en defensar la revisió de l’IRPF de Ximo Puig, recordant que a “la vertadera reforma fiscal”, la que toque el pes dels contribuents i els equilibris territorials, no li arriba mai l’hora. També ho feia Héctor Illueca, vicepresident segon i dirigent de Podem, que en un acte recent amb Pablo Iglesias alertava de les conseqüències territorials de no reformar el finançament autonòmic sota la perspectiva de l’equitat de recursos, amb més aportacions de l’Estat, però també del capital privat que s’esfuma aprofitant les clivelles del sistema fiscal.

A l’altra banda, hi ha una dreta democràtica perduda. En temps de crisi, s’esperen de l’oposició aportacions racionals, pactes d’Estat, acostament per a abordar les grans reformes, però en compte d’això hi ha un moviment neoliberal apel·lant discursos centralistes, ultranacionalistes, a senyals d’identitat, que vol fer passar per justa una proposta fiscal que implica que continue aportant més al sistema qui menys té. Mentrestant, l’extrema dreta agita el populisme xenòfob i aporòfob, des de la tribuna i des del carrer.

La carrera electoral

Els partits que componen el Pacte del Botànic arriben a la celebració amb preguntes pendents: quin projecte cal oferir en uns comicis que arranquen d’ací a huit mesos i quines cares els encapçalaran. En el PSPV és incontestable la candidatura de Ximo Puig, ajudat a pujar en l’últim congrés del PSPV, però falta abordar les llistes autonòmiques i municipals, en què els socialistes tenen molt de múscul –i moltes famílies–. En Compromís, amb Mónica Oltra, el seu referent, apartada de la primera política per una querella de l’extrema dreta, l’aposta per comparar-la amb Lula, l’expresident brasiler, encaixa amb l’ànim de la seua militància, però no resol el curt termini. Per la coalició ha fet un pas al capdavant Joan Baldoví, diputat en el Congrés, militant de Més Compromís, mentre s’espera un moviment d’Aitana Mas, vicepresidenta de la Generalitat des de l’eixida d’Oltra, coportaveu d’Iniciativa Compromís. Els valencianistes, amb un sistema que equilibra a les seues tres formacions en les llistes, també han de compondre una candidatura complexa. De la seua banda, en Unides Podem-Esquerra Unida han de triar si segueixen amb la seua aliança, sumar-se a una plataforma més àmplia com la que planteja Yolanda Díaz o assistir en solitari a uns comicis que ja els van deixar sense representació en la capital valenciana. De moment, els morats aposten per mantindre les seues cares visibles com a candidats en les primàries: el vicepresident segon, Héctor Illueca, per a la Generalitat, i la portaveu en les Corts, Pilar Lima, per a València. Atés l’escàs marge entre els blocs esquerra-dreta, la resposta dels morats és clau per a la supervivència de l’acord de Govern.