9 d’Octubre: l’ambició valenciana de liderar un model federal per a Espanya

Espanya és una idea que es construeix per oposició. Els mites fundacionals sorgeixen de conflictes en què la part vencedora escriu la història. El nostre imaginari com a país s’ha creat contra un altre. Una certa idea d’Espanya es construeix a partir dels visigots assumint el cristianisme catòlic, la monarquia castellana expulsant els musulmans de Granada, l’expedició d’Hernán Cortés a l’anomenada conquista d’Amèrica, les guerrilles contra l’exèrcit napoleònic o una guerra civil en què una part s’alça, pren el poder per la força i instaura un règim repressiu contra la democràcia. En aquesta narrativa, la idea de pàtria es crea contra i no a favor d’alguna cosa. Va escriure Ortega y Gasset en la seua España invertebrada que “les nacions es formen i viuen de tindre un programa per al demà”. També que “els grups que integren un estat viuen junts per a alguna cosa: són una comunitat de propòsits, d’anhels, de grans utilitats. No conviuen per estar junts, sinó per fer junts alguna cosa”.

Quan falta projecte, a l’Estat li salten les costures i creixen les tensions. L’erosió progressiva del sistema creat en la transició a la democràcia provoca tensions que s’encavalquen. Fins que va arribar la pandèmia hi havia una tensió que entelava totes les altres: l’encaix de Catalunya (substituint Euskadi com a actor principal) i l’anhel d’una part gens menyspreable de la població catalana d’eixir del marc espanyol. 

Però algunes veus ja apuntaven que Espanya es trencava per altres vies. Hui es parla d’una Espanya bipolar, polaritzada, fracturada, desigual. De conflictes entre centre i perifèria, entorn urbà i rural, esquerra i dreta, dalt i baix; de diferències de renda, de drets, de garanties, d’accés als serveis públics. Es parla de bretxa generacional, de gènere, digital. Tan preocupant resulta la secessió catalana com la secessió de les elits, l’Espanya buidada com la hiperurbanitzada. S’han encavalcat la ruptura territorial, el precariat, la devaluació del contracte social o la pèrdua de sobirania dels estats davant les grans corporacions.

Les bretxes s’han acrescut a causa a les dues grans crisis del primer quart del segle XXI, amb un fort impacte en els pilars de l’estat del benestar, que han deixat víctimes de les retallades i de la privatització de serveis públics. En paral·lel, un sistema de finançament injust deixa certes autonomies –la valenciana, al capdavant– amb un dèficit de recursos que augmenta les bretxes entre ciutadans. El maltractament financer a les autonomies és maltractament cap a l’estat del benestar i cap als seus ciutadans.

L’emergència sanitària ha accentuat un moviment d’actors autonòmics que reclamen avançar en la cogovernança, governar de manera compartida, i que proposen uns mínims per a tots els ciutadans en un estat que permeta als seus pobles actuar amb més llibertat. La pandèmia, consideren alguns experts, també ha deixat uns quants ensenyaments que reforcen l’Estat autonòmic: la gestió descentralitzada funciona davant les crisis; s’ha afermat entre la ciutadania la importància dels serveis públics i el diàleg entre territoris és una eina útil. Les anotacions són del professor Joan Romero, catedràtic de geografia humana, en l’obertura del seminari Espanya Polifònica, organitzat per la càtedra Prospect Comunitat Valenciana 2030 juntament amb la Generalitat Valenciana. 

El professor recordava que la Constitució del 1978 preconfigura un estat protofederal amb el sistema autonòmic, model que els pactes polítics han anat modulant segons les majories i la correlació de forces. “Vist en perspectiva històrica, hem avançat molt en la part d’autogovern i poc en govern compartit, els dos pilars fonamentals que donen significat al concepte genuí de Fo (pacte), en què el terme federal té l’origen etimològic”. Aquest foedus, foederis és el concepte que les esquerres perifèriques han impulsat en els últims anys com a alternativa per a la vertebració territorial: avançar cap a l’Estat federal. 

Ara, apuntava, Romero, “l’anomenada Espanya perifèrica ha fet un pas avant i reclama el lloc, el reconeixement, el respecte i els recursos que li corresponen. Ha deixat de ser espectadora i ha esdevingut protagonista”. En paral·lel, ha crescut un discurs recentralitzador i reaccionari: com que Espanya es construeix davant d’alguna cosa, els que volen erigir-se en guardians de la nació necessiten constantment un enemic contra el qual carregar, encara que calga inventar-lo, exagerar-lo, vestir-lo de monstre. Heus ací l’exaltació nacionalista del principal partit de l’oposició en la seua convenció, una oportunitat d’actualització ideològica contaminada pel discurs d’extrema dreta. Un projecte ancorat en la nostàlgia que regira constantment el calaix dels mites per reivindicar alguna cosa que imaginen que va ser.

Davant dels relats nostàlgics i les bretxes, les esquerres valencianes han articulat un relat vertebrador que ha agafat força en els últims anys. Les formacions que sumen en el Govern del Pacte del Botànic –PSPV, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida– arriben al 9 d’Octubre d’enguany amb un relat federalista en alça, capaç d’entendre Espanya com una suma plural i diversa, un espai en què les diferents identitats, les històries, convergeixen en un projecte amb el benestar ciutadà com a finalitat última. Les identitats dels seus pobles no competeixen, cooperen. “L’única solució per a trobar una majoria és que insistim tant en allò comú com en allò divers”, apuntava l’economista Rocío Martínez Sampere en el mateix fòrum.

En la seua diversitat ideològica, les branques polítiques que governen a la Comunitat Valenciana apel·len a diferents formes de federalisme. El president de la Generalitat Valenciana i secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, ha intensificat la cooperació entre territoris amb una successió de reunions amb els seus homòlegs de l’arc mediterrani. Puig, que desenvolupa un “federalisme pragmàtic”, ha denominat el seu projecte “Espanya policèntrica” o “Espanya polifònica”, ha apel·lat a la vertebració territorial i ha llançat propostes com la descentralització d’organismes administratius, d’harmonització fiscal i de tributs que corregisquen les desigualtats de renda. Ho ha exposat a Barcelona, a Madrid, en A Toxa, a Sevilla i en el seu discurs en el debat de política general en les Corts Valencianes. El baró socialista pretén portar al 40 Congrés del PSOE, que se celebrarà d’ací a uns dies a València, propostes per a avançar en un Estat federal i incrementar l’autogovern.

El federalisme de Compromís, la segona branca del Pacte del Botànic, no va condicionat per una estructura de partit estatal i incideix en l’anomenat valencianisme polític. L’exconseller de Transparència per aquesta formació, Manuel Alcaraz, va plantejar una reforma constitucional que inclou la reforma del Senat per a incrementar la representació territorial –la vocació d’aquest òrgan–, alhora que planteja el finançament autonòmic “com un element integrant de la concepció general de l’Estat social”. Alcaraz, en un debat recent, advocava per “un valencianisme plural de la majoria, que se centre en el que uneix”, i posava com a exemple la reclamació d’un finançament autonòmic just. La líder de la coalició i vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, advoca per reformular el concepte de pàtria i substituir-lo per màtria , en nom d’un ideal en què prevalga la cura dels ciutadans, no la construcció de l’esperit amb l’èpica de la batalla. “Les persones estan més ben ateses i veuen garantits els seus drets com més desenvolupat està l’Estat de les autonomies”, van concloure tots dos en un estudi conjunt.

Unides Podem, la tercera pota de l’executiu de coalició, advoca per una “república plurinacional”, en paraules del seu exdirigent Pablo Iglesias. El seu líder actual en el Govern valencià, el vicepresident segon Héctor Illueca, sentenciava en una entrevista recent amb elDiario.es: “Cal parlar de la reforma del Senat, que és antifederal, antidemocràtic i impedeix a les comunitats autònomes participar en la funció legislativa. L’actual forma política del Senat exclou les comunitats autònomes de qualsevol possibilitat de participar en la construcció política de l’Estat. És el moment que la Comunitat Valenciana lidere el debat sobre la qüestió territorial i ho faça plantejant la necessitat d’evolucionar cap a un model federal que faça que el nostre Estat s’assemble més a Espanya”.

Per dibuixar aquest model serà imprescindible recuperar el foedum, el pacte polític per actualitzar el constituent. S’ha de “impulsar una reformulació actualitzada de l’organització territorial de l’Estat. Menys vertical, més horitzontal. Menys radial i centralitzada i més descentralitzada i en xarxa. No sols hem de parlar de l’Espanya buidada sinó del buit polític que durant massa temps ha experimentat l’Espanya perifèrica”, apuntava Joan Romero.

Aquesta Espanya perifèrica, recordava, “reclama noves formes de governança sobre la base de tres principis fonamentals: respecte, equitat i reequilibri territorial”. Tres puntals per a portar més enllà la vertebració de l’Espanya autonòmica.