Adeu al club ciutat? Com els equips de futbol es van escindir de les seues urbs

Vicent Molins, autor del libro.

Fa no gaire temps els clubs de futbol eren insígnia de les seues ciutats o que la Copa d’Europa era un vertebrador de les capitals del continent, encaixava en el relat modern de les urbs. En les últimes dècades, les societats que gestionen els equips esportius han entrat en una dinàmica similar a la del desenvolupament de les ciutats en el context d’una globalització marcada pel neoliberalisme. Apunta el periodista Vicent Molins (València, 1986) que, quan es compara el que passa a les ciutats amb la gran majoria dels clubs, la semblança és sorprenent. S’han convertit.

Com passa amb els centres de les grans urbs, convertits en no-llocs, els nous propietaris dels clubs de futbol renuncien al seu component identitari, que en bona part és el vincle amb la seua afició, i es converteixen en franquícies; productes fàcilment deslocalitzables i intercanviables que no són més que un altre actiu en la cartera d’inversions. En Club a la fuga (Barlin Libros), el periodista analitza el fenomen que denomina l’“airbnbització del futbol”, un concepte tan complex de pronunciar com la realitat que descriu.

Com si es tractara d’un experiment, Molins se serveix de la història del València CF, un club centenari com a subjecte d’anàlisi per a desenvolupar la seua teoria sobre la desvinculació dels equips i les seues ciutats, la desconnexió del club i la ciutat, que és la que suporta les externalitats de les competicions esportives i, en general, allò que nodreix socialment i econòmicament un equip. El periodista traça paral·lelismes entre el govern del club i el de la ciutat –el poder polític i l’econòmic solen anar de la mà i sovint s’asseuen a menjar en la mateixa taula– per fer més didàctica la qüestió de la governança dels equips de futbol que, com un element més en aquesta dècada, va difuminant-se. “El fons d’inversió que aquests anys es quedava amb els pisos destinats a habitatge social, ara també ocupa als equips de futbol, desencaixats de les seues elits habituals”, resumeix.

En el cas valencià, la separació entre l’equip i la societat que li dona recer arranca amb la compravenda d’accions de Juan Soler a Paco Roig, cosa que embolica el club en una fase Crematori, en al·lusió a la novel·la de Rafael Chirbes, una de les narracions que il·lustra de manera lúcida l’efecte de la rajola a la Comunitat Valenciana. En aquesta operació immobiliària, amb la connivència de la política local, es gestaria la pilota urbanística que ha deixat l’esquelet del nou estadi més d’una dècada abandonat i amb un conflicte urbanístic notable heretat a les autoritats autonòmiques.

Després vindria l’arxiconegut Peter Lim, que, per a part de l’afició, maneja el club com un actiu en el Monopoly. “A pesar que la primera vegada que Peter Lim va aparéixer pel Mestalla l’escena va recordar Bienvenido, Mister Marshall!, amb el temps es descobriria que Lim s’assemblava més a Paco Martínez Soria en La ciudad no es para mí”, ironitza el periodista. “El seu model –apunta en el llibre– no necessitava la participació de la ciutat (...) necessitava prescindir del lligam amb el poder local per gaudir d’una llibertat sense lligams, fer i desfer al gust”. Les seues accions, insisteix l’autor, responen al patró bàsic amb què els fons d’inversió tracten els negocis lligats a una ciutat, “esperant el moment adequat per a extraure’n la rendibilitat”. Sota ombra de les entranyes del nou estadi es planteja una pregunta: De qui és un club sinó de la seua ciutat?.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats