“La distopia ja no és només un gènere literari, ha esdevingut una manera d’entendre la realitat”

Francisco Martorell, filósofo.

En l’última dècada la distopia ha esdevingut un gènere de masses. Els productes culturals que mostren un futur postapocalíptic s’han multiplicat en les prestatgeries i en les pantalles. La pandèmia, el canvi climàtic o el poder de les grans corporacions han convertit en una sensació recurrent, en una frase feta, el sentiment constant que el futur ens aboca a un món en destrucció permanent. En una època de percepció constant de l’emergència, accentuada per la globalització, el pessimisme i la por s’han tornat tan dominants que és més factible pensar en la destrucció del sistema que en la construcció d’una alternativa, d’una resposta que evite el tràgic final.

Per a Francisco Martorell, doctor en Filosofia per la Universitat de València, el boom distòpic és simptomàtic del context. La producció cultural, filla del seu temps, reflecteix aquest ambient en què “la por s’ha ensenyorit de l’imaginari”; la por és “el disparador distòpic per antonomàsia”. En Contra la distopía. La cara B de un género de masas (La Caja Books, 2021), l’autor valencià fa una anàlisi sociològica d’un gènere que ha saltat de la literatura. “La distopia com a gènere es converteix en una moda de masses i s’usa per a tot. La distopia per definició és un futur pitjor que el present i la percepció és símptoma del clima, de com la por s’ha ensenyorit dels imaginaris, assetjats per una visió catastrofista de la fi del món. La distopia ja no és un només un gènere literari, és una manera d’entendre la realitat”, expressa l’autor en conversa amb elDiario.es.

Les distopies, explica, van servir a l’origen per a despertar consciències: dibuixaven un futurible en què s’advertia d’uns certs riscos, amb èmfasi especial en la denúncia dels governs totalitaris. Hui el gènere ha esdevingut una eina per al sistema mateix, considera l’autor, llastrat pel seu context. “És una queixa sense objecte”, assenyala, malgrat assumir que les distopies recents introdueixen l’element de la rebel·lió de l’individu o el grup contra un sistema injust. “Les revolucions s’han tornat populars en les distopies, hi apareixen com un mecanisme de canvi, però el relat acaba i no sabem què ve després. Col·lapsa la imaginació; el relat es para, hi ha un tancament ideològic”, indica.

“La rebel·lió és un leitmotiv en molts productes culturals. En si mateix, això no ho converteix en un producte anticapitalista. Les distopies alertaven de l’arribada del totalitarisme atroç, sobre la possibilitat que s’universalitzara el model. Ara, quan ho critiquen, ho fan des del capitalisme mateix. I no sembla que el sistema el molesten aquestes crítiques: les finança i les promou”, exposa Martorell. El capitalisme és capaç d’absorbir els seus intents de destrucció, les seues crítiques, i retornar-les en forma de consumible. En un sistema hegemònic resulta una tasca titànica trobar clivelles des de les quals articular l’alternativa sense caure en la contradicció, sense alimentar el mateix monstre. Com eixir d’aquesta paradoxa? Trencant els marges. “És un cercle viciós. Potser hem de donar més pes al relat utòpic. La utopia critica el present, siga com siga, però ofereix l’extra d’una alternativa, d’una proposta. La distopia critica sense alternativa. Ens hem quedat sense alternativa al capitalisme, però seria interessant que la cultura gestara alternatives. De crítiques, en tenim moltes, ja sabem què no funciona, però què fem ara? La utopia canviaria el to de la conversa”, planteja l’autor davant aquest dubte.

Per a l’autor, la caiguda del mur de Berlín suposa un punt d’inflexió que trenca l’equilibri entre utopies i distopies. Els relats han coexistit des de la industrialització, però la fi oficial de l’alternativa ideològica suposa un colp dur en l’imaginari col·lectiu. Fins hui, la por i la incertesa no havien abocat les societats a una visió completament pessimista, malgrat la successió de traumes col·lectius. Entre la Revolució i les guerres napoleòniques, els francesos van viure més de trenta anys en guerra constant; a l’Europa del segle XX, diverses generacions van sobreviure tres dècades més entre dues guerres mundials i crisis successives. El colp a la moral del continent no va esborrar la capacitat ciutadana d’imaginar alternatives. “Després de les guerres mundials, si ens acollim a les dades, la producció utòpica continuava activa; l’equilibri utopia-distopia estava actiu. Europa podria haver-se sumit en una gran depressió, però després de la Segona Guerra Mundial hi havia creença en el progrés humà. Mostra d’això són la creació de l’Organització Mundial de la Salut, de Nacions Unides, la carrera espacial... Hi havia una alternativa oficial, que ara sabem que era poc atractiva, però hi havia molts somnis, les pors es compensaven amb esperances. Hui ens hem quedat amb les pors”, sentència.

No obstant això, malgrat l’escenari, Martorell considera que hi ha possibilitat de canvi i convida a introduir en el debat les perspectives utòpiques. Les idees-projecte, com defineix el sociòleg Manuel Castells el feminisme i l’ecologisme, són una eina per a dibuixar horitzons. “En els últims 15 anys hi ha centellejos d’horitzons alternatius. Economistes neokeynesians com Thomas Piketty o Joseph Stiglitz van traçant instantànies difuses d’un futur. Caldria treballar en aquestes línies i el feminisme hi té un paper fonamental. Desitjaria que les escriptores que han contat les seues pors [en la ciència-ficció] dibuixaren els futurs antipatriarcals amb què somien”

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats