Rafael Aracil: mor un historiador
Ha mort l'historiador Rafael Aracil Martí, nascut a Alcoi el 1941 i format a la Universitat de Valèncià, si bé sobretot exercí la docència a la de Barcelona, a la qual s'incorporà quan Emili Giralt, el seu mestre, hi tornà després d'uns anys com a catedràtic a la Facultat de Filosofia i Lletres valenciana.
Ja en els seus inicis, i des d'aquest centre, conjuntament amb el seu cunyat, Mario García Bonafé, i amb Josep Bernabé Mestre, aportà diversos treballs sobre història social, hemerogràfica i econòmica alcoiana al I Congrés d'Història del País Valencià (1971). Poc després, amb Garcia Bonafé, publicà Industrialització al País Valencià (el cas d'Alcoi) (1974), llibre prologat per Joan Fuster.
Durant la primera part de la seua carrera acadèmica, s'especialitzà en temes d'història econòmica, a Espanya i a Europa. Després s'interessà també per la història política contemporània D'aquesta llarga tasca són exemple diverses publicacions, com a autor, coautor o editor: Lecturas de Historia Económica (s. VIII-XX) (1976-77), Història econòmica mundial i d’Espanya (1993), Empresaris de la postguerra (1999), El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días (1995), Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (2000), Educació, municipis i República (2006) Diari d'una postguerra. La Vanguardia Española (1939-1946) (2010) i El País Valencià sota les bombes (1936-1939) (2010).
Amb García Bonafé i Manuel Cerdà foren pioners en la recerca sobre els vestigis materials de la indústria al nostre país, i en la necessitat d'inventariar-los i protegir-los, amb treballs com Arqueología industrial de Alcoi (1984). Col·laborà a Recerques, Estudis d'història contemporània del País Valencià, Estudis d'Història Agrària i altres revistes especialitzades i fou codirector d'El Contemporani, de l'Editorial Afers, i comissarià exposicions com ara La indústria al País Valencià(1983), amb M. García Bonafé, i El rectorat Badia i la Transició a la Universitat de Barcelona, amb Antoni Segura (2012).
Aracil fou a més director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals, vinculat al Pavelló de la República barceloní. Des d'aquesta institució organitzà cursos i jornades entorn de temes transcendentals: el franquisme a Catalunya, la Transició, la Memòria històrica, els conflictes posteriors a l'11S, el cartellisme de la Segona República espanyola, el Pavelló de la República a l'Exposició de París de 1937 o l'exili republicà de 1939.
2