Perfils de la desigualtat a l’entorn rural valencià: “Rural no pot ser sinònim d’indigne”

La despoblació no és un fenomen neutre, inherent i propi de la ruralitat, sinó una conseqüència de les males polítiques dutes a terme durant anys pels diferents governs. Aquesta és una de les idees principals del manifest contra la despoblació rural que el Fòrum de la Nova Ruralitat va presentar dimarts passat en les Corts i en què es vol fer front a l’erosió contínua del medi rural, a través de l’experiència dels que la viuen dia a dia. La despoblació, advertia el sociòleg de la Universitat Jaume I, Artur Aparici, no és un fenomen imprevisible i, per a combatre-la, cal establir polítiques diferenciades per a la complexitat del medi rural. “Rural no pot ser sinònim d’indigne”, sentenciava el sociòleg.

Per als integrants del Fòrum, més de cent professionals de diferents àmbits i residents en el medi rural, un dels fronts principals a l’hora de lluitar contra la despoblació ha de ser revertir el procés que porta una part de la joventut, especialment el que té més formació, a abandonar el poble. Una solució possible, apunta Jordi Martín, mestre de Secundària a la comarca dels Ports, passa per “una aposta clara i sense complexos de l’Administració pels joves, a través de més centres formatius i mitjans de transport a demanda, que els iguale en drets”.

“La realitat és que, hui dia, un jove que vol estudiar en el medi rural ha de salvar moltes més dificultats i se situa en inferioritat. És un ciutadà de segona. La lectura subliminal que se’ls dona és que han d’estudiar per a anar-se’n, que no són dignes de tindre els recursos que sí que tenen a la ciutat, que no s’ho mereixen perquè viuen en un poble menut. Això no és just, però és el que s’està imposant en la consciència dels joves. L’emigració es viu com una cosa natural”, afirma Martín.

Aquesta dinàmica, manté, sembla expulsar la joventut dels seus llocs d’origen i els nega l’oportunitat de tornar-hi per a desenvolupar un projecte de vida o professional. “Lluitem perquè ells puguen triar el que volen fer amb la mateixa llibertat que ho fa un jove que viu a la ciutat. Que puga escollir si vol continuar la seua vida laboral o formativa al poble, a la ciutat o a l’estranger. Que no hagen de donar per fet que cal marxar i que quedar-se no és una opció. El gran drama de la despoblació és que la joventut està sent expulsada”, sentencia el professor.

També en aquest sentit, Àlex Vilanova, agricultor de la Jana, un municipi menut de la comarca del Baix Maestrat, pensa que fixar població en zones despoblades passa per garantir una formació especialitzada i el relleu generacional. La majoria de les empreses que es posen en marxa en el món rural, explica l’agricultor, pertanyen al sector primari, però no hi ha cap mena de formació centrada en això, “és una cosa que s’ha passat sempre de pares a fills”.

“No hi ha cap mena de formació en els instituts especialitzada en el sector primari de la zona. Hauria d’haver-hi una formació reglada per a facilitar als joves que vulguen quedar-s’hi els coneixements necessaris per a fer-ho. Hui dia, en el sector primari, és molt important tindre coneixements en màrqueting, disseny i adaptar-se a les tecnologies. Els negocis que funcionen hui dia en el sector agrari són negocis menuts en què el productor comercialitza ell mateix els seus productes”, explica Vilanova.

Combatre la violència de gènere en l’àmbit rural

Des del Fòrum de la Nova Ruralitat no pensen que es tracte d’un conflicte entre el medi rural i l’urbà, sinó de l’efecte persistent d’una gestió desigual, que té com a resultat la vulneració de drets ben importants d’una part dels ciutadans. Això comporta l’accentuació de les diferències i la necessitat de desenvolupar dinàmiques especials a l’hora d’afrontar problemàtiques com el risc d’exclusió social, les malalties mentals o la violència de gènere.

Anna Cecilia García és una treballadora dels Serveis Socials generals –pertanyent a la mancomunitat comarcal d'Els Ports– la faena de la qual consisteix a dur a terme l’atenció primària a persones amb problemes d’inclusió, en situació de dependència o víctimes de violència de gènere en zones rurals.

“Lluitar contra la violència de gènere en l’entorn rural és tan difícil com a les ciutats. D’una banda, coneixes millor els casos, tenen els suports familiars més pròxims; d’altra banda, hi ha manca de serveis, com el Centre Dona Rural, que no van obrir fins fa uns mesos. Fins aleshores tractàvem de suplir-lo amb el recolzament de la comunitat que, en les zones rurals, per sort, sempre està”, explica García.

Per a aquesta treballadora social, els problemes principals amb què es troben, a l’hora d’atendre dones víctimes de la violència de gènere en els entorns rurals, són la interiorització del maltractament com a manera de relacionar-se sentimentalment i el fet de tractar de protegir els xiquets en aquesta situació. Els problemes s’agreugen i les víctimes s’hi senten més exposades, ja que “si les estan agredint i recorren a l’alarma, l’ajuda pot tardar mitja hora o una hora a arribar. També les ordres d’allunyament són molt difícils de complir quan viuen al mateix poble”.

“Les víctimes de violència de gènere hi estan més exposades, perquè els maltractadors sempre saben on estan. La percepció del risc d’aquestes dones de vegades no és molt real, pensen que no els passarà res. Encara que no els haja fet res fins ara, d’un dia per a l’altre això pot canviar. La nostra àrea d’atenció és enorme, però no disposem de mitjans. Jo fa 28 anys que pose el meu cotxe propi, encara que em paguen el quilometratge, per a poder desplaçar-me a l’hora d’atendre les persones”, explica García.

Una població dependent

Paral·lelament a l’expulsió dels més joves del medi rural davant de la impossibilitat de dur a terme un projecte de vida, la població que encara subsisteix en aquest medi està cada vegada més envellida. “Parlem d’un 30% del total amb més de 80 anys”, explica Nel·lo Montfort, metge de família que atén la població de dos pobles menuts de la comarca dels Ports.

La manera d’exercir en aquest tipus d’entorns no té res a veure amb la manera com un metge desenvolupa la seua faena a la ciutat. “Ací no s’agafa cita, la gent ve a demanda. També tinc pacients enllitats o que no poden eixir de casa, i els vaig a veure a casa o els escric per WhatsApp per recordar-los les cites que tenen. Hi ha pobles en què només viuen quinze persones majors, però és molt important anar a veure’ls i que et vegen”, explica Nel·lo.

Per al metge rural, la dinàmica de treball és totalment diferent. Igual que amb els treballadors socials o els mestres, l’entorn força una atenció contínua i molt més pròxima als pacients. Això fa, explica Montfort, que el tipus de professional que vinga a treballar al medi rural siga un “metge tot terreny”. Per exemple, explica el metge, en el seu vehicle ell disposa d’una maleta amb què pot atendre “des d’un part fins a un infart. Ací la gent té una altra filosofia i entén que les coses estan condicionades i supeditades a la distància i als mitjans que hi ha”.

“El problema de la ruralitat no és la gent gran, és la joventut. La població més envellida haurà desaparegut en deu anys, el que necessitem és que els joves que hi ha s’hi queden i que en vinguen més de fora. De les polítiques que es posen en pràctica ara dependrà aconseguir-ho”, sentencia el metge.