Sanitaris valencians en primera línia contra la COVID-19: “Salvar Nadal ha sigut un torpede en la nostra línia de flotació”

La tercera onada de la pandèmia ha posat el sistema sanitari valencià a la vora del col·lapse, fins al punt d’haver d’habilitar llits en espais com ara cafeteries, gimnasos de rehabilitació, capelles o cafeteries d’hospitals o d’ampliar Unitats de Cures Intensives (UCI) en quiròfans, interrompent així l’activitat quirúrgica excepte en els casos de pacients oncològics i els més greus, o en paritoris. A l’augment desmesurat de la pressió assistencial, s’uneix que més de 2.000 sanitaris estan en aquests moments de baixa per haver-se contagiat.

Alfonso Martínez és pneumòleg a l’Hospital General de Castelló; Ángela, Esther i José (infermers) i Silvia López i Rosa (auxiliars d’infermeria) treballen en el Clínic de València; Emi Pujadas és infermera en el General de València, Sara Herreros és infermera del Doctor Peset de València i Adoración Alcalá és cap de Medicina Intensiva de l’Hospital General d’Elx.

Tots tenen alguna cosa en comú, són sanitaris situats en primera línia en la lluita contra la COVID-19 en una de les comunitats més afectades per la pandèmia en aquest començament del 2021 i la primera d’Espanya quant a saturació de les UCI per pacients amb COVID-19, amb un 63% d’ocupació (83% sumant la resta dels ingressats per altres patologies).

“Estem totalment desbordats, amb dos llits de pacients COVID en cada quiròfan”. Aquesta és la situació que relata Emi, infermera en l’UCI de l’Hospital General de València, que afig que també estan habilitant-se llits en consultes externes: “Hem passat de tindre 30 llits de pacients crítics en situacions normals a tindre’n unes 80 i cada dia queden pendents d’ingressar entre 30 i 40 pacients perquè no hi ha llits. És una autèntica bogeria”.

En el General de València s’han habilitat cinc UCI, quatre per a pacients de coronavirus i una per a la resta dels malalts. Per això qüestiona les xifres oficials d’ocupació d’UCI, “estem al 150%, perquè estan habilitant-se llits en quiròfans que es compten com si foren de cures intensives”.

“El temps ens donarà una perspectiva del drama que estem vivint”, relata Alfonso Martínez, del General de Castelló, que qualifica la situació que viuen dia a dia de “terrible”. “Ho anem ‘normalitzant’ fins a fregar allò patològic, i no, no és normal la quantitat de morts que hi ha”. El doctor Martínez assegura que està cansat físicament i mentalment, “apàtic, fins i tot. Es fa difícil dormir a les nits i la vida familiar és complicada”.

En el General de Castelló estan “a la vora del col·lapse”, amb més llits UCI habilitats, amb serveis com ara Medicina Interna o Pneumologia que “copen pràcticament la totalitat de l’hospital i necessiten el suport de la resta de les especialitats i un hospital de campanya obert per a acollir-hi malalts en la fase final de recuperació i derivació de pacients no COVID a l’Hospital Provincial”. Segons explica, “tot això ens passarà factura en algun moment, físicament i mentalment”.

La situació en el Clínic en planta no és molt més bona, “quan queda un llit lliure, de seguida s’ocupa”, comenta Silvia, que afig que hi ha pacients que esperen 48 hores en Urgències i que els pugen a planta quan la persona a qui s’ha donat l’alta encara no se n’ha anat.

Emi Pujadas confessa que en el General de València també estan exhaustos, i fan moltes hores extres: “No hi ha més personal i hi ha gent que s’esborra i directament rebutja vindre a COVID, perquè sap el que hi ha, amb molta gent nova, que va acabar la carrera fa sis mesos i no tenen experiència ni bagatge ni els coneixements per a estar en un servei tan exigent i tan dur com és l’UCI, amb pacients crítics”.

Psicològicament estan esgotats, amb deu pacients a càrrec seu, “medicats amb ansiolítics”. Senten molta ansietat i una impotència, perquè, “malgrat donar-ho tot pel pacient, acaben morint. És molt frustrant que pots arribar a veure morir set persones en una guàrdia”. Físicament esgotats i mentalment “cansats i tristos”, hi coincideix Silvia, que desenvolupa la seua activitat en el Clínic.

“Ja fa un any que lluitem contra un enemic invisible i contra un altre de molt visible, que és la irresponsabilitat de la gent”, lamenta aquesta infermera per explicar els motius de l’esgotament que pateixen: “No hem aprés res dels errors de la primera onada i no s’ha preparat un pla de contingència”. Una opinió que comparteix Silvia, “clar que ha faltat previsió i cal un confinament domiciliari”.

A l’Hospital Doctor Peset la situació també és límit, segons conta Sara Herreros: “Estem molt pitjor que al març i no ens posen reforços, falta molt de personal especialitzat en les UCI, i encara així han traslladat especialistes a altres dependències; el cansament psicològic és tremend; fa uns dies vaig telefonar a una xica per preguntar-li si volia acomiadar-se d’un familiar que estava molt malament i em va dir que era el cinqué de la família que moria per coronavirus”.

Herreros conta que, a més, moltes vegades arrosseguen la càrrega fins a casa, perquè usen els seus telèfons personals per a fer videoconferències entre pacients i familiars i després aquests moltes vegades els pregunten pels seus parents en dies de descans. “En la primera onada ens van donar uns telèfons específics per a aquestes situacions, ara no sabem on estan”, explica.

La infermera del Peset aconsella, a manera de prevenció, “tractar a tothom amb qui ens trobem o interactuem com si fora positiu pel que fa a distàncies, màscara o llavada de mans”.

Adoración Alcalá, és la cap de servei de Medicina Intensiva de l’Hospital General d’Elx, un dels més colpejats a la Comunitat Valenciana en aquests moments. No oculta el cansament que té i recorda que aquesta tercera onada és “molt diferent” de la primera, que a penes va tindre desgast a la ciutat.

“Vam tindre la fortuna que, quan començàvem a tindre bastants casos al març, es va decretar el confinament a escala nacional i va tindre un impacte positiu per al departament, perquè no vam arribar a tindre el nombre de pacients ingressats que tenim ara”, afirma. Per això, el seu punt de vista personal –matisa– és que cal un nou confinament. “Pense que, si ens confinàrem a casa, la transmissió es frenaria i ens donaria temps als hospitals a recuperar-nos una mica”, afirma.

Altres de les diferències amb la primera onada és que llavors “pràcticament van desaparéixer de l’hospital pacients no Covid, els quals, malgrat que presentaven patologies greus, es van quedar a casa per por del contagi”, mentre que ara conviuen els pacients no Covid amb els Covid.

Alfonso Martínez és conscient que decretar un confinament és una decisió complexa, “com a sanitari crec que hauríem d’estar confinats des d’abans de Nadal. S’han donat les condicions idònies per a aquesta terrible ‘tempesta perfecta’ que vivim a hores d’ara”. Així doncs, opina que si s’haguera actuat d’aquesta manera, “ara mateix estaríem desconfinats, amb molts dels nostres éssers estimats encara entre nosaltres i els negocis oberts”.

“Deixar a la població la possibilitat de complir les recomanacions s’ha demostrat que ha sigut erroni i s’han multiplicat exponencialment els contagis”, manifesta el pneumòleg. “Salvar Nadal” ha sigut “un torpede en la nostra línia de flotació”.

El perfil dels pacients també ha canviat des del principi de la pandèmia fins ara. En la primera onada eren majoritàriament homes, majors de 75 anys i amb patologies prèvies, “ara el perfil s’ajusta més a gent de mitjana edat, encara que hem arribat a tindre pacients de 17 i 20 anys, sense patologia prèvia, la majoria contagiats en l’àmbit social, fins i tot en el transport públic, o laboral”.

En planta, a l’Hospital Clínic, el perfil de les persones ingressades és també semblant: home entre 35 i 50 anys, “que es troba molt cansat, sense gaires forces per a alçar-se del llit o menjar sol”. També hi ha un alt percentatge de persones entre 70 i 85 anys, amb problemes respiratoris, “el diagnòstic majoritari és de pneumònia bilateral per COVID”.

En el General de Castelló el perfil que descriu el doctor Martínez és de pacients amb patologia respiratòria prèvia (asma, MPOC, apnees del son...), predominantment homes entre 60 i 80 anys “amb infiltrats bilaterals pulmonars per COVID-19” i la manera de contagi més habitual solen ser reunions amb familiars o amics.

“Les guàrdies són terribles i no porte gens bé que els familiars no puguen acomiadar-se dels seus éssers estimats”, explica Alfonso, que recorda el pitjor moment que ha viscut en aquest temps quan va haver d’informar una persona que la seua dona, “relativament jove i estable”, havia mort durant la nit: “la cosa més gratificant, no obstant això, és quan dones una alta”.

Emi apunta que ha viscut uns quants moments realment complicats, “molt durs”: al març, quan es van trobar immersos en plena “medicina de guerra”; “quan veus companys molt joves plorar de ràbia i impotència”; “veure les bosses de cadàvers quan se t’han mort sis o set persones i els funeraris no en donen l’abast”; “haver de reanimar una persona en un quiròfan en què hi ha dos llits i en l’altre hi ha una persona que acaba de morir”... Silvia, de la seua banda, recorda la cara “de por” d’alguna companya en la primera onada o la soledat dels pacients, “era molt dur”.

Tanmateix, al contrari del que passa actualment, al març “només la meitat de la sala tenia pacients amb coronavirus i hi havia un pacient per habitació, i els pacients no estaven tan greus ni inestables. Això sí, llavors faltava material i ara tenim de tot”, apunta Silvia. “Ara tenim més coneixement de la COVID-19, que ens va agafar desprevinguts”, subratlla Alfonso, que considera que en la primera onada hi hagué menys diagnòstics que casos reals per falta de proves de detecció i la gran quantitat d’asimptomàtics.

Els sanitaris se senten frustrats, perquè el que està passant ara “es veia vindre” des del pont del Pilar. “Era i és necessari un confinament domiciliari i els polítics no s’han atrevit a decretar-lo”.