La sentència de Taula avala els àudios del ionqui dels diners i acredita l’“entramat” delictiu de la xarxa corrupta

La desena de peces separades del cas Taula pengen d’uns àudios gravats en secret entre el 2004 i el 2007 per Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners. La primera sentència per la peça J de la causa, relativa al finançament de tres campanyes electorals del PP valencià i a les operatives de blanqueig de capitals de Benavent, ha avalat amb contundència els enregistraments de què la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil va estirar el fil per desmadeixar la complexa trama.

La sentència de la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València, que condemna el ionqui dels diners a quasi huit anys de presó com a autor dels delictes de blanqueig i falsedat en document públic, conclou que les transcripcions de les converses fetes per l’UCO es corresponen fidelment amb els diàlegs registrats per Benavent, en un primer moment amb una gravadora i després amb un telèfon mòbil marca Nokia.

La pretesa manipulació dels àudios per part de Marcos Benavent, tal com va al·legar l’acusat durant el judici, “no s’ha acreditat de cap manera”, assenyala la sentència. A més, els magistrats consideren que el condemnat en cap moment va dir davant els agents de l’institut armat durant la fase d’instrucció que haguera manipulat els àudios quan “se’n va practicar l’audició en presència seua”. “Per contra”, afig, “va reconéixer i va admetre tant l’autoria d’aquests com el contingut dels àudios”.

La sentència assegura que tant els àudios entregats el 2014 per la denunciant Rosa Pérez Garijo, llavors diputada provincial i actual consellera de Transparència de la Generalitat Valenciana, com els lliurats per l’exsogre de Benavent, Mariano López, són els mateixos, encara que anaren en dos dispositius d’emmagatzematge de memòria diferents. “Es va comprovar que la denominació era la mateixa, que la grandària era la mateixa i que la data era la mateixa”, indica.

La sentència també retrau que el ionqui dels diners no ha aportat els fitxers sonors originals, per la qual cosa no es pot comprovar el codi hash original (l’algorisme matemàtic que comprova si un fitxer s’ha modificat).

L’aval dels enregistraments suposa un colp dur per a la nova estratègia de defensa de Marcos Benavent, després d’abandonar la fructífera fase de col·laboració amb l’UCO i la Fiscalia Anticorrupció que es va prolongar quasi set anys. Una estratègia, fracassada en primera instància a què s’ha sumat la defensa d’Alfonso Rus, expresident de la Diputació de València, en el judici per la peça separada B sobre la contractació de treballadors zombis en l’empresa pública Imelsa.

Malgrat el sever revés judicial, al ionqui dels diners només li queda l’esperança que el Tribunal Suprem (TS) ‘compre’ el seu argumentari sobre la nul·litat dels àudios en el marc de la doctrina del fruit de l’arbre enverinat –qualsevol prova o indici obtingut il·legalment contamina i tomba tota la causa.

Un saqueig “a costa de l’erari”

La sentència, d’altra banda, retrata l’“entramat societari” orquestrat per Marcos Benavent juntament amb dos testaferros (un d’ells confés) “per a la realització de les conductes delictives” de la trama del cas Taula, concertat “per aconseguir un enriquiment a costa de l’erari públic”.

El ionqui dels diners va ser nomenat per Alfonso Rus gerent de l’empresa pública Imelsa, de la Diputació de València. La clau de tota l’operativa era la societat Thematica Events SL, que formalment figurava a nom de l’empresari Rafael García Barat i que va servir per a saquejar els fons públics d’Imelsa.

Mitjançant un contracte privat de compravenda que mai es va elevar a escriptura pública, Marcos Benavent va adquirir les participacions de la mercantil. Tot això “per a garantir l’opacitat” de l’empresa pantalla i no aparéixer “en el rerefons de cap operació”.

La firma va ingressar fons públics d’Imelsa gràcies a un “pla preconcebut” i “falsejant adjudicacions de contractes de manera fraudulenta” per al “benefici particular” del ionqui dels diners. L’empresa fantasma de Benavent, segons les perquisicions de l’UCO, ja havia facturat 1,8 milions d’euros en tot just tres anys a la Fundació Jaume II el Just, la seua destinació prèvia a Imelsa.

Gràcies a les “gestions” de Benavent, la Diputació de València va adjudicar un esdeveniment a Thematica Events SL per 404.223 euros. No obstant això, l’empresa pantalla de Benavent (atesa la seua pròpia naturalesa) va subcontractar els serveis, “i va obtindre beneficis importants en perjudici de l’empresa pública, pel fet d’incloure-hi sobrecostos i serveis ficticis”.

José Antonio Toledo Salgado i Francisco Javier Márquez, dos dels empresaris subcontractats, van admetre la facturació falsa i van abonar la responsabilitat civil sol·licitada per la Fiscalia, per la qual cosa han sigut condemnats només a deu mesos de presó.

La sentència també repassa els contractes del servei de ‘bibliobús’, adjudicats per l’Ajuntament de València entre el 2008 i el 2010, mitjançant fraccionament a una empresa de Rafael García Barat que “mancava de treballadors i mitjans”.

Francisca Tamarit, funcionària del consistori que mantenia una “estreta relació personal” amb l’empresari, va manejar la contractació amb la “voluntat d’afavorir l’enriquiment” de García Barat, condemnat a nou anys i dos mesos de presó.

La dona, per part seua, ha sigut condemnada a cinc anys de presó i a inhabilitació durant el mateix període pels delictes de prevaricació, malversació i falsedat en document oficial. En el delicte específic de malversació, la sentència conclou que concorre en el cas de Tamarit l’ànim de lucre, “i és indiferent” que “siga propi o alié” (un aclariment pertinent del tribunal amb vista a un possible recurs davant el TS amb el rerefons de la modificació del delicte de malversació).

Els dos testaferros de Benavent

Amb l’empresa Berceo Mantenimientos SL (sense treballadors ni “activitat real”), dos testaferros condemnats van participar “amb ple coneixement d’això” amb la finalitat d’“ocultar els guanys” de Benavent, evitant així que “apareguera a l’exterior” pel fet de ser “funcionari públic i gerent d’Imelsa”. L’empresa pantalla va adquirir el 2008 un habitatge a Xàbia (la Marina Alta), per 192.603 euros, i una plaça de garatge en el mateix complex residencial, per 15.663 euros. El 6 de març de 2015, pocs mesos abans de la denúncia inicial del cas Taula, es va vendre per 295.000 euros.

“No s’ha aportat cap prova de la qual poguera deduir-se que aquesta entitat [Berceo Mantenimientos SL] no té cap altre caràcter que ser una societat instrumental”, conclou la sentència.

El testaferro José Estarlich va confessar que havia sigut un home de palla i va aconseguir un pacte de conformitat amb Anticorrupció que li ha valgut una condemna menor de set mesos de presó. En una conversa telefònica intervinguda per l’UCO, Jaime José Úbeda (amic de Benavent durant dues dècades) va reconéixer el seu “paper de testaferro”. La versió de la seua defensa “no és creïble”. Així doncs, aquest segon testaferro (“sabedor de l’origen dels diners”, segons indica la sentència) ha sigut condemnat per blanqueig i falsedat a tres anys de presó i a una multa de 65.000 euros.

Els beneficiats de la sentència

El gran beneficiari de la sentència ha sigut Juan José Medina, ex-vicepresident de la Diputació de València, que ha sigut absolt. La peça J investigava el finançament de tres campanyes electorals del PP (en les municipals del 2007 i en les generals del 2008) amb faenes fetes per Thematica Events. La sentència conclou que no s’ha pogut acreditar que Medina, coordinador electoral del PP en aquelles campanyes, “coneguera i consentira” els pagaments mitjançant sobrecostos en les factures de l’empresa del ionqui dels diners.

Per falta de proves, la sentència absol el PP com a responsable civil subsidiari i rebutja que hi haguera un presumpte finançament irregular del partit o una caixa B en el marc de les tres campanyes electorals.

Un altre dels acusats que ha resultat absolt ha sigut Enrique Montblanch, exdirector financer d’Imelsa, de qui no ha resultat acreditat que tinguera participació en els fets. La seua signatura, que figurava en les factures falses de l’empresa pantalla de Benavent a l’empresa pública, era “automàtica”. A més, recorda la sentència, no hi havia “cap mecanisme de control sobre la realitat dels serveis prestats”, il·lustrant així l’absolut descontrol en la institució provincial durant la presidència d’Alfonso Rus.

Montblanch és un dels acusats en el segon judici de la peça separada B del cas Taula, relatiu a la contractació de treballadors zombis en la Diputació de València. En assabentar-se de la seua absolució dimarts, durant la segona sessió del judici, s’ha abraçat emocionat al seu lletrat.

Un altre personatge que repeteix banc dels acusats és el testaferro confés José Estarlich, marit de la secretària de Marcos Benavent que també va ser contractat en Imelsa. I és que l’enjudiciament de la macrotrama no ha fet més que començar. L’aval clau als àudios de la primera sentència del cas Taula aplana el camí per a noves condemnes.