Ximo Puig: “Que s’apliquen polítiques socialdemòcrates reeixides no va associat a bons resultats electorals de la socialdemocràcia”

El despatx de Ximo Puig està ple de llibres i revistes; el seu telèfon, de les aplicacions dels periòdics i les ràdios, entre els quals es cola el canal de comunicació del Reial Madrid, que també consulta diàriament. Són menys lloms dels que acumulava en l’escriptori del Palau de la Generalitat, encara que en la seu del PSPV en l’avinguda de l’Oest a penes es pot veure la taula sota els papers. Com a president autonòmic, va regalar a la premsa en el seu últim any un text de Theodor Kallifatides, a qui va conéixer en el Festival de les Humanitats de Dénia, on l’escriptor grec va apuntar que “les societats injustes crearan més guerres”. Com a secretari general del PSPV, per Nadal en va lliurar un altre de Günther Anders, pensador germanicoaustríac d’origen jueu i el primer marit de Hannah Arendt, titulat L’obsolescència de l’odi. El socialista és un dels presidents autonòmics que més ha cuidat la cultura: la respecta, l’admira i tracta de difondre els seus valors. Per això, sona com si l’afectara personalment que siga aquesta cartera la que gestione la ultradreta després de la seua eixida del Govern valencià.

Puig és un polític que respecta les grans idees, les busca constantment. Socialdemòcrata de fortes conviccions i un actiu federalista, va comunicar fa a penes dues setmanes que s’apartaria de la direcció del PSPV-PSOE després d’onze anys al comandament. El dirigent valencià, senador per designació territorial, convocarà un congrés extraordinari perquè al final de febrer el partit done pas a nous lideratges, amb la por que repetisca errors passats. El 1995, quan Joan Lerma va perdre les eleccions, els socialistes valencians van iniciar un camí tortuós de congressos que els va deixar vint anys en l’oposició. Ara Puig, que insisteix que no vol tutelar el procés, apel·la a la cohesió de la formació valenciana per a articular una alternativa socialdemòcrata.

Quin any, eh! Llarg com un segle i curt com un dia. Com està?

Sempre hi ha anys zero. El 2024 per a mi serà un nou any zero. Aquest 2023 ha sigut un any en què va liquidar un període de governs de progrés en la Comunitat Valenciana. Es va produir una circumstància paradoxal: davant una acció de govern molt ben valorada, no vam ser capaços en les eleccions autonòmiques de tindre els resultats que permeteren reeditar un govern que estava donant un bon resultat per a la Comunitat Valenciana.

Personalment, com va ser la pèrdua de la Generalitat?

Un sempre ha d’estar preparat per a deixar pas. Cal saber guanyar i perdre. Governar exigeix una enorme responsabilitat. Jo, primer de tot soc un demòcrata. Ara que s’ha vist l’extravagància de la dreta de no atendre la democràcia parlamentària... Nosaltres en cap moment vam fer cap exaltació aberrant de no entendre que simplement hi havia una majoria de la dreta i l’extrema dreta. Una altra cosa és que el PP no tinguera cap objecció a llançar-se als braços de l’extrema dreta immediatament, però és una altra història.

Vam acceptar que la suma progressista no donava. Nosaltres vam traure un bon resultat, el PSPV va traure 5 punts més que en les eleccions anteriors, el millor resultat socialista en qualsevol comunitat autònoma: és un fet. Però la suma no donava, per la crisi que es va iniciar al començament de l’any, que va desmobilitzar, juntament amb altres factors.

Com processa el partit que, amb el seu millor resultat en 15 anys, isca de la Generalitat?

S’ha viscut amb una certa frustració. També amb la consciència que hem intentat fer el bé i que s’ha avançat. Partíem d’una situació en què la Comunitat Valenciana era l’emblema de la corrupció i ara tots els indicadors són més positius, els índexs econòmics i reputacionals són millors. Vam eixir de la Generalitat amb la consciència de la faena feta fet. També sent conscients de les insuficiències, no sols cal apel·lar a les circumstàncies exògenes: la crispació, la política nacional... però és la nostra responsabilitat no haver entés que en les eleccions autonòmiques no sols s’avaluaria la nostra gestió, que calia donar resposta a altres factors.

Just “polarització” ha sigut elegida paraula de l’any per la RAE. A qui beneficia la polarització política?

En això coincidisc amb el que va dir el president Sánchez: ha sigut una polarització asimètrica. Davant de la seu del PSOE han vingut a manifestar-se, a insultar, a resar el rosari... Ens han fet de tot, però no hi ha hagut una crispació de l’altra banda. Nosaltres no hem anat a cap seu, en cap moment mentre estàvem en el Govern s’han produït aquests avalots. I quan el PP va decidir pactar i donar cultura a l’extrema dreta, no vam anar a manifestar-nos a les seus del PP. Ens sembla aberrant. En una democràcia consolidada, tractem de fer oposició en el parlament i en la societat civil, mai intentar arribar a un model de ruptura de la convivència. Una de les qüestions en què ens vam esforçar en el Govern del Botànic va ser consolidar la convivència. El valor de la convivència és fonamental.

El preocupa que l’espai progressista socialdemòcrata no es puga recuperar a curt termini?

Crec que el que s’ha demostrat és que qui va fracassar ideològicament va ser el neoliberalisme. Les dues eixides de les crisis han demostrat que la resposta neoliberal a la crisi financera va acabar fracturant la societat i empobrint-ne una part important, que encara no s’ha recuperat. En la crisi produïda per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, el que s’ha vist és que les polítiques keynesianes, la inversió pública, el suport públic i l’escut social són polítiques que beneficien el conjunt de la població i són més útils a la societat. Aquest és el camí a consolidar. El que sí que és cert és que el fet que s’apliquen polítiques socialdemòcrates i hagen sigut reeixides no va associat a bons resultats electorals de la socialdemocràcia.

No s’ha fet aquesta translació.

Això és el que cal veure: de quina manera som capaços de frenar aquesta reconversió que s’ha produït entre el neoliberalisme i el populisme. Ha mutat el neoliberalisme, que va ser un fracàs estrepitós després d’anys d’encoratjar a la fractura social, la societat dels dos terços de Thatcher, l’escola de Chicago... Això va arribar al seu moment culminant amb la crisi financera. Ara el que és determinant és que aquest populisme que naix llavors, un populisme d’extrema dreta, no aparega com a solució als problemes que hi ha. Per a poder véncer l’extrema dreta, cal conéixer bé les seues peculiaritats, hem d’aprendre a combatre democràticament l’extrema dreta, que en alguns casos apareix en l’imaginari de les classes populars com la salvació, com el retorn a un passat idíl·lic que va ser millor, tot i que objectivament va ser pitjor.

En quin moment decideix que cal fer un pas a un costat en el partit?

Sempre cal reflexionar abans d’actuar. La nit electoral vaig pensar que començava una nova etapa, perquè havien canviat les circumstàncies. El meu objectiu principal era contribuir a l’estabilitat del partit i, amb el partit, a la bona governança. L’endemà es van convocar les eleccions generals i l’objectiu del partit era optimitzar al màxim els resultats del PSOE a la Comunitat Valenciana, cosa que vam aconseguir. La formació de govern [autonòmic] de la dreta amb l’extrema dreta va contribuir a alertar la població del que venia a Espanya. A partir d’aquesta resposta democràtica que es va donar el 23 de juliol, es va donar una altra dinàmica que era la formació de Govern. Fins llavors, va passar la primera investidura de Feijóo, tot el que va significar aquesta aposta fake, l’obstinació a generar un escenari que era bastant ridícul; tothom sabia que no era possible, ell el primer. També ens vam centrar a fer oposició des del primer dia, i el partit n’ha fet, en un moment complicat després d’estar governant. A partir de la formació de Govern [d’Espanya], crec que és el moment de prendre la decisió. Sincerament, pense que és el millor perquè el partit genere una alternativa potent amb vista al 2027. M’agradaria que es consolidara un projecte d’obertura del partit, de mirada àmplia i de base valencianista.

Hi ha noves veus en el PSPV que demanen deixar passar. No hi ha una candidatura oficial, però ja s’apunta a corrents dirigits per Carlos Fernández Bielsa, Alejandro Soler i la ministra Diana Morant. Seria possible fer una candidatura unitària?

Seria bo fer una candidatura cohesionada. Hi ha moltes persones amb capacitat, formació i lideratge que han de sumar. A mi m’agradaria. Jo no soc qui, ni tutelaré aquest procés, però m’agradaria. M’agradaria que el partit aprenguera de la història i buscara la millor solució per a guanyar el 2027. Aquesta és la pregunta a què ha de respondre el partit i la militància. Crec que s’ha de fer des d’una mirada generosa, de cohesió i racional.

No li preguntaré per noms, perquè ja ha dit que no els explicitarà, però quin projecte ideològic li agradaria per al partit?

Més enllà de l’important que és la persona que lidere i l’equip que conforme, crec que és fonamental aprofundir en un projecte socialdemòcrata, valencianista i de majoria social. Em preocuparia un gir cap a posicions més endogàmiques i allunyades del valencianisme.

A quin projecte d’oposició responen els canvis en el grup parlamentari? Ha situat com a portaveu el secretari d’Organització i com a presidenta la vicesecretària d’Igualtat.

Hi ha tres palanques per a articular l’acció del PSPV en aquest temps amb vista a la recuperació de la Generalitat. D’una banda, està l’oposició, que ha de ser rigorosa, ferma i potent, sense concessions, i entenent que estem davant el govern més reaccionari de la història de l’autogovern valencià, sense banalitzar que l’extrema dreta està en les Corts Valencianes i en el Govern, un partit que està en contra de l’autogovern. La segona palanca té a veure amb l’acció del Govern d’Espanya a la Comunitat Valenciana, en la manera d’aterrar les polítiques socialistes en aquesta comunitat, hi ha moltes possibilitats des del Govern de millorar la vida dels ciutadans, cal actuar des d’ara mateix en l’àmbit competencial. Cal donar resposta al negacionisme climàtic, cultural i sobre la violència de gènere que implementa una part del Govern valencià. Pense que aquesta política activa amb persones referents del PSPV que estan en el govern ajuda que el Consell de Ministres entenga la nostra mirada. La tercera palanca és la construcció del projecte, l’actualització del projecte. Partim d’una base, un llegat que s’ha desenvolupat aquests anys; ara hem d’avaluar-les i millorar-les amb la mirada a llarg termini. No podem fer política de fotocòpia, ni política espectacle; cal tindre un bon projecte i saber comunicar-lo, connectar amb la ciutadania.

Què farà després del congrés del PSPV?

Ara estic al Senat. Vaig tindre ocasió d’intervindre en el debat del finançament, un vell debat per a nosaltres, que serà recurrent aquesta legislatura. De moment, intentar representar els valencians tan bé com siga possible. També articulant un paper que en el passat no s’ha desenvolupat molt i per a mi és important, el paper d’expresident: impulsar debats, activar espais d’acord... Que aquests huit anys no siguen un parèntesi entre dos no-res, que deia Francisco Brines.

Vosté és un defensor actiu del federalisme. El Senat és un bon espai per a impulsar aquests debats?

El Senat o bé es transforma en la cambra territorial de què parla la Constitució, fent una lectura federalitzant de la carta magna, o no té sentit en un Estat compost. No pot ser el que passa ara, que, com que el PP hi té la majoria, el converteix en un ‘Congrés bis’. En qualsevol Estat federal, ha de ser un espai d’aproximació entre territoris per a polítiques globals, de cooperació i de discussió. S’ha de produir una reconversió del Senat en profunditat cap a un model federal. Si no, no té sentit.

Es planteja acabar la legislatura al Senat?

Bé, de moment, sí. Ja veurem.

I París?

Ja veurem.

Potser Brussel·les...

Ja veurem (riu). La vida passa molt de pressa.

Com a secretari general del PSPV i com a president de la Generalitat Valenciana ha impulsat debats relatius a l’Espanya polifònica, plural, federal... S’ha sentit escoltat?

Hi ha hagut moments de tot. Ara hi ha una gran oportunitat per a avançar en la conformació institucional de l’Espanya real, per la mateixa realitat electoral. Crec que s’hauria d’aprofitar. Hi ha avanços, com l’ús de les llengües oficials en el Congrés, però cal anar més enllà. Federar és unir, no separar.

En general, aquests gestos s’interpreten com que un partit (Esquerra, el PNB...) arranca alguna cosa al Govern d’Espanya.

És una dinàmica que té a veure amb l’estructura electoral. Caldria avançar en aquests espais per a la cooperació; si no hi ha territori institucional, és difícil que es produïsca. Ací el Senat té un paper clau. I el respecte és fonamental.

Ara es reprén el debat del finançament, un dels assumptes pendents de la legislatura.

És obvi que no hem arribat al que volíem, el canvi de model, però s’han produït avanços substancials. Un té a veure amb la consciència del problema i la cohesió de la societat valenciana. Excepte pel partit d’extrema dreta, tots els partits i els agents socials estem d’acord en les bases d’un canvi de model. En segon lloc, s’ha avançat per la via dels fets: en aquests anys de govern de Pedro Sánchez és quan més recursos ha tingut la Generalitat Valenciana. Hi ha hagut suports a les comunitats autònomes, amb independència del partit. Hem tingut més recursos que mai. El que no deixa de ser necessari i urgent és un model que done estabilitat a les finances públiques, basat en la singularitat de territoris, la igualtat de ciutadans i la corresponsabilitat fiscal.

El preocupa que Vox, com a part del Govern autonòmic, no compartisca aquesta posició?

Clar que em preocupa. En el Consell hi ha persones que estan en contra de l’autonomia i de l’autogovern.

Com ha vist aquests primers mesos de govern del PP i Vox?

Hi he vist retrocessos. En polítiques culturals, socials i falta de projecte. No hi ha un projecte alternatiu per a la Comunitat Valenciana.

Bé, el projecte es veu en els pressupostos, en la baixada d’impostos...

Per això parlava de retrocés social. Però tampoc hi ha grans reformes fiscals. El problema és l’interés polític darrere d’aquesta ideologia: anar a una contrareforma d’una progressivitat fiscal. Nosaltres en els primers anys vam produir reformes que anaven en la direcció de la progressivitat, que pagara més qui més té. Ara, és just el contrari: fer costat als que més tenen en detriment de les arques públiques i dels que menys tenen. Més enllà d’aquesta decisió, està la primera que van prendre: permetre fumar a les terrasses, que va en contra dels criteris mèdics, una mesura que promociona el tabaquisme, per bé que tots sabem que el tabac mata. És el que van fer en la pandèmia algunes comunitats autònomes, que sabent que el contacte facilitava el contagi, es va fer prevaldre el que es va denominar llibertat, però això no és llibertat, és una altra cosa.

Deia vosté en el llibre que va escriure després de les eleccions autonòmiques, Una idea de esperanza, que un governant que no entén i respecta la pluralitat d’una societat no pot governar-la. Quadra amb el que és Vox a la Comunitat Valenciana?

Per descomptat. L’extrema dreta es disfressa amb diferents vestits a Europa i al món, però el que els uneix sempre és la falta de respecte a l’altre, la necessitat de buscar enemics i l’elogi a l’autoritarisme.

I quina és la seua idea d’esperança?

Activar les tres palanques de què parlàvem abans. I sobretot, pensar que el determinisme respecte de la duració de l’artefacte PP-Vox dependrà en gran manera de nosaltres.