Valencians, ens mereixem un homenatge

Recorde que quan estudiava a la universitat va haver una ocasió en la que un professor ens va contar una anècdota relacionada amb els valencians i el franquisme. L’anècdota deia que a finals dels anys 40, el model autàrquic d’economia que havia instaurat el règim feia aigües per totes bandes, s’havia demostrat com una estratègia fatal i estava a punt de provocar una crisi econòmica i alimentària de primera magnitud en tot el territori espanyol. Diu que llavors Franco va convocar d’urgència a tots els seus ministres, militars la majoria, i va posar damunt la taula una pregunta: “¿y ahora qué vamos a hacer?” La cúpula franquista es van mirar entre ells sense saber què respondre fins que finalment Serrano Súñer, que tenia més confiança amb el dictador, va dir: “Rezar para que no hiele en Levante, excelencia”. Afortunadament aquell any no va gelar en Levante (sic), i així la collita de taronja valenciana, que era pràcticament l’única cosa que exportava el règim a l’exterior, va donar-los un xicotet baló d’oxigen per evitar una fallida econòmica total.

Els valencians hem sigut decisius en molts moments de la història. Sense deixar de parlar de l’exportació de taronja per exemple, poca gent sap que a principis del segle XX les taronges valencianes arribaven als mercats més selectes de les principals ciutats europees: Londres, París, Amsterdam... la burgesia agrària valenciana, amb totes les limitacions d’aquella època, va contribuir a crear un mercat agrari europeu dècades abans que s’inventara el Mercat Europeu (amb majúscules) i la Comunitat Econòmica Europea.

Precisament en este període naixerà l’anticatalanisme valencià. Segons alguns autors les diferències estratègiques entre la València lliure-canvista i la Catalunya tèxtil proteccionista, juntament amb l’afavoriment constant del govern de Madrid cap a les postures catalanes, alimentaren certa visió de recel cap als germans del nord, que sempre “se acaban saliendo con la suya” com denunciava en una ocasió Vicente Blasco Ibáñez. El blasquisme, un moviment que acabaria derivant cap a un republicanisme militant que impregnaria el caràcter valencià fent-lo apostar clarament per la República, la democràcia i l’expansió de drets civils durant els anys 30. I en arribar la guerra, novament els valencians apostaven per l’opció de progrés, llibertats i futur sent l’últim territori en caure en mans dels nacionals i havent estat València capital de la República durant un temps.

Som un poble d’emprenedors, un poble emprenedor. Els valencians i les valencianes tenim certa tendència a mirar més al futur que no al passat; això ens ha sigut profitós en molts moments històrics per saber llegir les circumstàncies de cada moment, per a apostar pel progrés i el futur i saber adaptar-nos amb major rapidesa als canvis sobtats i les crisis.

Ho hem vist també en l’etapa democràtica, des de 1978 ençà. Quan “canvi” i “progrés” eren sinònims de “el PSOE de Felipe” els valencians i les valencianes vam estar allà. Quan el canvi i el nou cicle semblava encarnar-lo el Partit Popular també ens hi vam bolcar.

Ens hem pogut equivocar, també hem encertat en més d’una ocasió, però el que és del tot indubtable és que el poble valencià quan de fer apostes de futur es tracta, es llança i aposta fort.

Malgrat això, al meu parer, la història no ha estat massa justa amb nosaltres. Massa vegades se’ns ha associat a qualificatius negatius: que si meninfots, que si molls, que si desvertebrats, que si negociants... ara ens toca el qualificatiu de corruptes i la veritat és que no puc evitar preguntar-me: és que mai ens tocarà un qualificatiu bo? Diuen que per a que els demés t’estimen el primer que has de fer és estimar-te tu mateix i mireu, sincerament crec, que és precisament ara, amb tota la merda que està eixint, quan més motius tenim per a ‘autoestimar-nos’.

“La corrupción y la paella, como en Valencia en ningún sitio” cansadets estem ja de sentir-ho però dic jo que si és ací on més casos de corrupció estan esclatant potser és perquè els valencians i les valencianes hem decidit dir prou. Són valencians els que han furtat i valencians són també els funcionaris i polítics que, de vegades jugant-se molt, han destapat totes i cadascuna de les trames que envolten al PPCV. Més i tot, ací els corruptes han caigut, ja no governen. Mentre tot el PP de València desfila un rere l’altre per la caserna de la Guàrdia Civil a declarar, a Catalunya continua governant el partit dels Pujol, a Madrid el partit de la Gürtel i a Andalusia el partit dels EROs.

El poble valencià, en esta ocasió com en tantes altres, ha fet el que millor sap fer: apostar fort davant d’una crisi. Emprendre. Perquè crisi és canvi i mentre en altres llocs d’Espanya les societats continuen dormides ací ja hem començat a canviar. Novament els valencians hem aplicat una màxima que ens acompanya mal que bé des de sempre: només el poble salva al poble.

I a més, en esta ocasió, estem aprenent més lliçons encara. La primera és que mirar al futur no significa desentendre’s del passat. El passat està ahi i hem d’aprendre d’ell, per això no deixem la porqueria baix de les catifes, per això obrim finestres i ventilem. La segona lliçó és que de situacions com esta hem d’eixir tots junts, junts i reforçats; per això ara ja no ens deixem embolicar per estratègies que busquen dividir-nos i enfrontar-nos als uns contra els altres.

Valencians, ens mereixem un homenatge. I si ningú ens el fa, ens l’hem de fer nosaltres. Perquè som nosaltres els que hem tombat als de la Gürtel, el Brugal, el Nóos, la Taula… perquè som nosaltres els que ja encarem el futur, units, forts, amb esperança i amb alguna que altra lliçó ben apresa. Per això, estos dies que ens estan inundant per la tele amb la martingala de la ‘corrupción en Levante’, no heu de sentir vergonya, sentiu-vos orgullosos, perquè ells ja no governen, perquè desfilen pels jutjats a dotzenes i vosaltres heu contribuït a fer-ho possible. Així que si teniu amics madrilenys, catalans, andalusos o de qualsevol altre lloc ja podeu dir-los amb la cara ben alta que la dignitat, com la paella, “en Valencia como en ningún sitio”.

Amadeu Mezquida és politòleg i assessor de Compromís a l’Ajuntament de València. Recentment escollit Secretari General de l’ACV-Tirant lo Blanc.