I després de Mónica, què?

La sensació que he tingut estos dies previs i posteriors a la dimissió de Mónica no és nova per a mi. És la mateixa que vaig sentir els dies de la dimissió de Pere Fuset com a regidor de Cultura Festiva i Portaveu de Compromís a l’Ajuntament de València. Una barreja de dolor i impotència, un sentiment d’injustícia. A estes alçades de la pel·lícula a ningú no se li escapa ja que Compromís molesta als poders del statu quo, com molesten polítics d’altres formacions que també han estat defenestrats. Molestava Alberto Rodríguez, molestava Vicky Rosell, molestaven els polítics independentistes demanant una eixida democràtica a la situació de Catalunya. Però va més enllà, molestava també Pablo Casado quan va intentar denunciar un cas de corrupció dins del seu partit. Al remat, el missatge és clar. No molesten ells i elles, molesta el que assenyalen, el que qüestionen, el que intenten denunciar o canviar. Molesta la dissidència, la discrepància. Molesten les polítiques que venen a qüestionar i transformar el règim imperant. Molesta la decència, els valors sans, l’atreviment. Han convertit l’exercici de la política des de la perifèria del poder en un esport de risc, on la teua trajectòria política, professional, inclús el teu futur vital es poden veure destrossats si gosses d’anar contra les injustícies, si gosses de tocar-li els privilegis als que més en tenen. El missatge de sempre des de temps de Franco: no et claves en política, acabaràs malament. Constatat amb fets.

L’esquerra està en hores baixes. És innegable. L’han destrossada a martellades. A banda de la campanya mediàtica contínua a la contra i el clima mundial de dretanització, el formar part de governs de coalició amb un soci, el PSOE, que no sols forma part del stablishment sinó que n’és un dels principals garants tampoc no ajuda. Al 2015 les expectatives respecte al govern de canvi eren altes. És cert que s’ha fet molt i cert és també que no és suficient. Compromís ha comés errades, òbviament. La primera i fonamental en tota esta història és la de no aguantar l’envit PSOE-mitjans al 2015 i haver claudicat a donar la presidència de la Generalitat a un PSPV amb els pitjors resultats de la seua història quan Compromís i Podem sumaven més. No va estar possible i de res serveix ara lamentar-se. L’avançament electoral del 2019 per fer-lo coincidir amb les generals va ser un missatge clar del PSOE cap a Compromís, igual que el festeig de Mata amb Toni Cantó: el Botànic per ells era un experiment a erradicar, allò important per ells són els interessos electoralistes del seu partit. Malgrat tot, eixe envit en forma d’eleccions el vam aguantar, no sense desgast. L’estratègia de desgast però, no ha parat ni pararà.

Tot ho volen fer confluir cap a un escenari amb l’esquerra desgastada i a la defensiva. Però és això el que demana el carrer? No ho crec. Em fa l’efecte que precisament el que ens demana la gent, la gent humil, la gent que ha confiat en nosaltres, són més canvis en profunditat, més canvis d’eixos que es noten en el dia a dia: en el treball, en l’escola, en l’hospital, en casa, en la cartera.

Pot ser Compromís ha posat ja massa voltes per davant l’estabilitat i la continuïtat d’un Botànic en el que sols ell creu. Pot ser el que Compromís ha de fer siga passar a l’ofensiva, anar a màxims, doncs anant a buscar consensos ens quedem curts i qui trau rèdit són uns altres.

El Botànic i Compromís han decebut a gent. No deixa de ser normal, governar implica també gestionar expectatives, la qual cosa no significa que no s’haja de tindre molt en compte l’exigència de més i millors polítiques. La gent d’esquerres som gent crítica, la gent d’esquerres no ens conformem amb que ens diguen allò de “que viene el Lobo”, ho sabem, l’hem patit, al llop, durant vint anys, no ens ho han de contar. Compromís ha de fer un canvi de rumb cap a major valentia i fer valdre més el seu pes, però eixa autocrítica no ha de ser un exercici exclusiu de Compromís. L’esquerra en general, organitzacions, militants, votants... hem de reflexionar també. Hem d’entendre que la crítica és necessària però que en este moment d’emergència que travessem més necessari és fer costat. Exigim sí, però des del treball col·lectiu. Critiquem sí, però de manera constructiva i des de la implicació. En 2015 vam demostrar que allò que semblava impossible era, de fet, possible. Ens ho va ensenyar Mónica, una gegant, un símbol que trascendeix Compromís, el valencianisme i l’esquerra. Una mestra de la política i de la vida. Si ens unim, si ens il·lusionem, si lluitem juntes tot és possible. El millor agraïment que hui li podem fer a Mónica és, precisament, continuar treballant per tornar amb encara més força, que el que ha passat amb Mónica torne a unir-nos, que torne a sublevar-nos. Necessitem acumular encara més mans, més força, més vots i necessitem entendre que sols amb una força electoral majoritària podrem anar assolint millors polítiques per a totes i tots, en clau social, en clau civil, en clau nacional, en clau econòmica i això sols ho podrem fer nosaltres i permetent-nos la capacitat de transformar una volta més la indignació en revolució. Ens ho juguem tot doncs com va dir Mónica l’altre dia: sense Compromís no hi ha Botànic, sense Compromís el Botànic és García Page.