eldiario.es

Menú

“La participació de la gent en la presa de decisions col·lectives està molt lluny del sistema de partits”

La filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973) convida a distingir entre els governs i el sistema públic

 

- PUBLICIDAD -
Marina Garcés

La filosofia no és un coneixement arraconat en els llibres, ni una recepta per als dies grisos. La filosofia, des de l’antiguitat, oriental i occidental, ha estat pensar per compte propi, preguntar-se sobre allò que el sistema dóna per fet. Això és el que reivindica el II Festival de Filosofia Avivament que se celebra al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat, el Muvim, i que ens permet escoltar pensadores que defugen les academicistes torres de marfil en què sovint es tanca el coneixement actual, com Remedios Zafra o Ana de Miguel. Parlem amb una de les més trencadores, la filòsofa Marina Garcés (Barcelona, 1973) hores abans que pronuncie la conferència inaugural.

Garcés és la filòsofa de la pràctica, que reivindica el pensament com un arma revolucionària, inseparable del fer polític i del més íntim, acció i reflexió alhora. Professora universitària i activista, l’any passat va publicar Nova il·lustració Radical (Nous Quaderns Anagrama), un assaig que ens sacseja des del primer mot per traure’ns de la impotència en què ens mantenen els relats apocalíptics dominants i que aposta per recuperar la radicalitat de la crítica com l’única via de supervivència en un món cada vegada menys vivible.

‘Nova il·lustració radical’ reivindica el pensament crític en un món que, com dius ja en la primera línia de l’assaig, és antiil·lustrat. Però sembla una paradoxa en el segle XXI.

Anomeno antiilustració aquest nou conjunt de reaccions que tendeixen a reforçar posicions autoritàries, despòtiques, posicions inqüestionables, d’identitats fortes, diguéssim de guerra dels uns contra els altres, posicions que neutralitzen tota possibilitat d’un pensament crític. Hem viscut períodes amb més obertura cap al coneixement, l’educació, la política, la vida col·lectiva... que ens disposava a descobrir, a inventar, a crear, però ara vivim un moment de desconfiança cap al futur, de replegament i de cerca de seguretats amb certeses molt bàsiques, molt primàries i molt inqüestionables.

Però mentre seguim parlant de la postmodernitat, d’aquella era on s’apel·lava a la fi de la història o de la política, tu crees una nova categoria, la condició pòstuma.

La modernitat defensava que el progrés portaria la humanitat al benestar final. Era una narració molt antropocèntrica, etnocèntrica i imperialista, feta a la mida de l’home europeu que guiava un projecte civilitzatori per al conjunt del planeta. Al segle XX veiem el fracàs d’aquest projecte una vegada i una altra, veiem les violències, les misèries i l’explotació d’aquest projecte; i comencem a parlar de postmodernitat, en el sentit de Jean-François Lyotard, que venia a dir que ens podíem alliberar del marc històric de la modernitat i obrir-nos a experimentar altres concepcions d’espai, temps i relacions. El moment postmodern és una experiència de multiplicitats dels sentits i estils de vida possibles. La condició pòstuma és un moment viscut com un després del després, com una pèrdua de l’horitzó que anem tirant enrere. La postmodernitat tirava endavant sense necessitat de mirar el futur. A nosaltres ens fa tanta por el futur, el veiem tan negre i imaginem tantes catàstrofes que el que fem és mirar enrere amb la nostàlgia d’haver deixat els futurs utòpics, la idea d’un món millor del nostre passat. Això és la condició pòstuma.

No és això sorprenent en algú que –en altres llibres com ‘Ciudad Princesa’– reivindica que es va polititzar amb el zapatisme, el moviment antiglobalització o el no a la guerra?

A les acaballes dels 90 i el començament del 2000 hi ha un conjunt de mobilitzacions de gent que s’insubordina contra el dogma de la globalització neoliberal, que diu que ja no hi ha alternativa, que només hi ha aquest món i que s’ha de fer una vida més o menys reeixida dins d’aquestes regles del joc. Llavors els moviments obrim altres móns possibles contra aquest món o en els marges d’aquest món. I s’han assajat moltes formes de politització que tenen la característica de no guiar-se per una idea única de futur, a diferència de la modernitat. S’incorpora la necessitat de tenir cura d’un món que s’està destruint en present i que, per tant, el present no és el d’aquí i ara, sinó que és un present continu en què la vida es fa vivible i el futur és una aposta pel temps viscut. Aquesta és una mica la meva escola de resistència.

Com saltes d’aquesta escola d’un món on càpien molts mons, que defensaven els zapatistes, a considerar com l’emblema de l’heroïcitat els socorristes de la Mediterrània?

Han passat 30 anys i la destrucció s’ha desproporcionat. Al final dels 90 la globalització prometia una vida dins del mercat, però una vida. Ara és la globalització de la guerra i de la destrucció ambiental, el capitalisme destrueix allò que toca en la mesura en què ho converteix en un camp de mines o en un camp d’extracció de recursos. Aquesta desproporció entre la dimensió constructiva i la destructiva de la globalització fa que les resistències, les lluites, els moviments socials, ens dediquem molt menys a construir mons que a reparar danys. Ens dediquem molt més a cuidar-nos que a experimentar amb la vida, no? Ens dediquem molt més a pal·liar que a inventar altres formes. Jo no ho critico, només ho assenyalo. Dic: compte que no ens dediquem només a fer d’infermeres de les ferides que aquest sistema econòmic genera i ens oblidem d’imaginar i també de proposar i crear altres mons.

Parles que un dels mecanismes per a generar impotència i evitar noves propostes o articulacions és la postveritat i la sobreinformació.

Sí, un n’és el de la saturació informativa. Òbviament és bo tenir molta informació, seria millor que aquesta informació fos contrastada, crítica... però el problema és que la rebem tan descontextualitzada i en quantitats tan grans que no tenim manera de relacionar-nos en l’àmbit de l’experiència possible. Semblem com aquells ànecs a què inflen el fetge, ens anem empassant, empassant, tota mena d’informacions, de coneixements, de descobertes, del que sigui, sense poder fer-ne una experiència que li doni sentit i que ens permeti relacionar-nos-hi. Qualsevol coneixement que ens haguem d’empassar no permet una relació crítica amb ells, no ens permet situar-nos d’una manera que no sigui merament reactiva. Ens genera impotència, sabem molt i no sabem què fer alhora, és el que jo dic l’analfabetisme il·lustrat.

Com passar d’aquest analfabetisme il·lustrat al radicalisme il·lustrat?

Per a mi no és una pregunta de com passar, perquè jo parteixo del fet que ja hi som sempre, molta gent estem en l’acció. Una altra cosa és quin abast, quins efectes, quina persistència, quines conseqüències... Això és un aprenentatge comú de molts moviments i pensadors que no separem teoria i pràctica. Podem canviar les maneres de pensar en la mesura en què actuem d’una altra manera i a l’inrevés. És un fer que és un pensar i un pensar que és un fer. En aquesta relació hi ha molta altra gent i cal fer possible aquestes cruïlles, trobades, implicacions. Ara això no implica quedar-se autosatisfet del que un ja fa, perquè, com dèiem abans, les forces que destrueixen vida digna són molt fortes en aquest moment. Aleshores s’han de mesurar també aquestes forces.

Ara mateix, en l’àmbit polític assistim a canvis de govern, això obri espais?

Dins del sistema de partits hi ha molt poc marge per a la transformació política i social. No tot és el mateix, es poden fer coses concretes interessants, però crec més en l’àmbit local i d’escala mitjana que en el gran. Caldria veure-ho. Aquests dies sents les notícies i les tertúlies, tant sobre el canvi de govern espanyol com de la presa de possessió a Catalunya, i tot es formula només com una partida d’escacs entre els diferents partits que donen suport als diferents governs. Per a mi el problema no és tant institucional com del sistema de partits, construït per a instaurar una dialèctica de guanyar-se terrenys els uns als altres. La idea d’una vida política realment àmplia, de participació de la gent en la presa de decisions col·lectives, està molt lluny d’allò que el sistema de partits permet.

En el cas de Catalunya, per exemple, l’1 d’octubre és un moment que obre un sentit no conegut del que pot ser un qüestionament territorial de l’estat i la idea d’estat en si mateixa, un moment que la repressió retorna a la defensa d’allò conegut. En moments d’incertesa i de no saber, es torna cap al territori de seguretat. Aquesta és la qüestió per a l’experimentació del territori cultural, mantenir aquesta perseverança i no deixar que el sentit del món es tanqui cap a allò que sempre posa forrellats a la imaginació política i vital.

Però tu treballes en la universitat i ets una defensora d’allò públic.

Sí, sí, jo defenso l’educació, la sanitat pública, i ens n’hem de fer càrrec a través d’algun tipus d’institucions. Però el que no podem acceptar és aquesta reconducció constant de la política al sistema de partits. S’hauria de distingir entre els governs i el sistema públic que jo defenso. Actualment s’estan plantejant altres models de gestió d’allò públic, de relació amb les institucions, i és per aquí per on hem d’anar i no a una dicotomia de moviments o institucions, que és estèril i no porta enlloc. No és dins o fora allò que ens ha d’orientar, sinó quines situacions i quines relacions poden ser un espai d’intervenció per a la transformació social i poden estar en molts àmbits.

Quin és el paper de l’educació en l’ensenyament de la filosofia i, per tant, del pensament crític que tu abanderes?

És el sistema nerviós central, si ho comparéssim amb termes anatòmics. És allà on es connecten tots els òrgans de la vida col·lectiva i, si aquest sistema nerviós no funciona o està alterat, maltractat o explotat, les conseqüències són molt dolentes per al conjunt de la societat i no només per als usuaris de l’educació. Per això és el meu espai principal de compromís i d’intervenció fins on puc, creure que des de les diferents cares del sistema educatiu –formal i informal– és des d’on realment hi ha un continu on s’està generant vida col·lectiva, una subjectivitat política més lliure, més emancipada, i la possibilitat de transformació de la vida personal i col·lectiva de cadascú i dels altres.

Quines altres “teixidores descregudes” són les que imagines en la ‘Nova Il·lustració radical’?

Totes aquelles que teixeixen espais i temps contra aquests efectes destructors del capitalisme sobre les nostres vides. Hi ha teixidores íntimes, teixidores públiques, i són totes aquelles pràctiques de cura, de creació de vincles, d’articulació de comunitats que podem fer en àmbits molts petits i també en els grans. Des de totes aquelles pràctiques que reformulen la possibilitat d’unes economies socials, solidàries i cooperatives fins tots els experiments polítics que tenen a veure a desbordar aquest dins-fora de les institucions i crear món comú des d’una política no partidària. Teixir món i construir un altre tipus de vincles.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha