Hiroshige al MuVIM: un tast del paisatgisme japonés a València

En japonés, la paraula ukiyo-e es compon per tres caràcters distints que, per separat, signifiquen ‘flotant’, ‘món’ i ‘pintura’. Junts, però, es podrien traduir com ‘pintura o gravat del món efímer’, l’art d’estampes nipones que satisfeia les necessitats culturals de les classes mitjanes urbanes formades per comerciants i artesans enriquits al període Edo (1615-1868).

Es tracta, al capdavall, d'una de les contribucions artístiques més importants del japó a l’història de l’art del qual sovint se’n destaca l’obra de Katsushika Hokusai, per ser-ne el sintetitzador de distintes corrents, voluntats i sensibilitats històriques. I perquè realment Hokusai fou tot un personatge a qui el temps ha engrandit la figura amb llegendes de tot tipus.

A l’ombra de Hokusai, no obstant, també podem trobar artistes increïbles com Kitagawa Utamaro, Tōshūsai Sharaku o Hiroshige Utagawa. Aquest últim, coetani de Hokusai, aconseguí convertir-se en ‘el gran viatger d'Edo’, gràcies a la seua obra més famosa: Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô. Una col·lecció cabdal per comprendre l’art de l’estampa japonesa que ara arriba de forma íntegra al MuVIM, on s’exhibirà fins al dia 1 de juliol. Una oportunitat perfecta per conèixer un artista genial i per imaginar, si és possible, com era la societat nipona al segle XIX.

Un breu passeig pel Japó del període Edo

Per a gaudir de Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô s’ha d’estar disposat. L’exposició que ara acull el MuVIM es va obrir al públic el passat 25 d’abril però no està anunciada amb grans cartells a l’entrada, ni amb rètols que ens guien als voltants del museu o l’interior d'aquest.

Si hi insistim, però, haurem d’entrar i preguntar a recepció, donat que tampoc hi trobarem tríptics informatius al rebedor del museu. Allí ens informaran que l’obra magna d’en Hiroshige Utagawa es troba a la Sala Alta, tercer pis de l’edifici. Si aconseguim arribar-hi, la breu aproximació a l’obra de l’artista japonés recompensarà.

Modesta, quasi se’n diria que expositivament tímida, Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô s’exposa a les parets de la Sala Alta com si fóra un mapa, plantejant una lectura historicista de les estampes del mestre nipó. Una proposta que ens acosta a la figura de Hiroshige no tant des de l’anàlisi de l’obra en si mateixa, del seu acabat formal, de l’experimentació pictòrica amb la perspectiva o de l’abast metafòric dels seus elements, com de la seua capacitat per copsar l’essència del Japó de l’època.

Tôkai-dô era el nom amb què es coneixia una antiga ruta que connectava la ciutat d'Edo -l'actual Tòquio- amb la capital imperial de Keishi -hui anomenada Kyoto-. Coneguda com ‘el camí del Mar de l'Est’, discorria al llarg de la costa oriental de l'illa principal de l'arxipèlag nipó, Honshû, i era una de les cinc rutes utilitzades pel govern del Shogun i l’administració del país.

En una d’aquelles, l’any 1832, Hiroshige fou nomenat com a dibuixant oficial de la crònica del viatge anual que la cort de Keishi feia fins Edo, ocasió de la qual sorgirien les estampes que formen el corpus d’aquesta exposició.

Disposats en forma de mapa, els paisatges recorren el camí original que feu l’artista per l’illa i converteixen Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô en un interessantíssim joc de finestres en el temps. Finestres pictòriques que ens acosten a les arrels mateixes de la configuració d’imaginaris de l’Àsia que Europa féu durant l’època de la Il·lustració. I que, tan sols per això, ja suposen un tast estimulant d'una cultura apassionant com la nipona.

Hiroshige i Hokusai: dues formes d’entendre la vida i l’art

No pretén Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô desgranar la història de Hiroshige, de l’evolució del seu art i del significat profund -social i cultural- del ukiyo-e, ni molt menys acostar-se a la llegenda de Hokusai. Per això, pot resultar neulida per als més avesats en l'assumpte.

No obstant, és evident el seu afany per despertar interés en els profans donada la força de l’obra seleccionada, i la inclusió de La gran ona de Kanagawa, separada de l’espai expositiu dedicat a Hiroshige i considerada una de les imatges més reconeixibles del món. Amb tot, Hokusai i Hiroshige no podien ser més distints entre si.

El primer fou un artista independent, excèntric i lliure per naturalesa, imatge creada i defensada per si mateix. El segon, 37 anys més jove, un artesà humil però pròxim al establishment que treballava per encàrrec i per satisfer la cort. Ambdós genis, sens dubte.

De Hokusai se n’ha escrit molt. Fill d’un fabricant d’espills, fou ajudant en una llibreria i aprenent de hiroishi, les persones que tallaven la fusta sobre la qual es puntaven els ukiyo-e, fins que començà a crear les seues pròpies estampes. S’autoproclamava ‘el vell boig de la pintura’ i era, per a l’època, algú estrambòtic però multidisciplinari, prolífic i absolutament enamorat del que feia.

Es deia que era un desastre i que es va canviar cent vegades de casa perquè mai no en netejava cap. També, que una vegada pintà un retrat d'un monjo zen en un paper d'una superfície de dos-cents metres quadrats, i que era capaç de fer quadres d'oronetes servint-se únicament d'un gra d'arròs. Era la viva imatge d’un artista bohemi del Japó del segle XIX.

De Hiroshige, en canvi, se n’ha escrit molt menys. Nasqué amb el nom d’Andô Tokutarô, i era fill d’un samurai de baix rang. A la seua època, els samurais representaven una classe mitjana més o menys acomodada situada per davall dels cortesans. Als dotze anys enterrà sa mare i als tretze anys son pare, mort a causa de seqüeles derivades de treballar com a bomber al servei de la cort. Tot i ser orfe, aconseguí entrar en l’escola de l'artista Utagawa Toyohiro sent adolescent, on va rebre el nom amb què el coneixem: Hiroshige Utagawa.

Des de ben prompte es guanyà la vida com a artista al servei de qui ho demanara –i ho poguera pagar-, adaptant els seus gustos als del grup social per al qual pintava. També, cultivant la seua forma d’entendre l’art sense rebutjar la influència de Hokusai. Allà on ‘el vell boig’ alterava la naturalesa per crear composicions amb força, o manipulava realitats per incloure la seua obsessió, el mont Fuji, Hiroshige pretenia sempre representar el que tenia davant.

Això no significava exactament plasmar la realitat, sinó entendre-la a través del seu estat d’ànim i la seua voluntat íntima. Tot això es veu en Les cinquanta-tres estacions del Tôkai-dô, que en escassos metres quadrats demana pausa, reflexió i atenció, però compensa amb un breu viatge pel Japó.