El mèrit dels traductors

En un article publicat recentment en aquesta mateixa secció de Notes de Lectura –“El poder de les traduccions”- vaig cometre l’error de no fer esment dels traductors d’una part dels llibres que havia comentat. Precisament en un article dedicat a destacar la importància de les traduccions a partir d’uns quants exemples recents, ometia -no feia constar- el nom dels artífexs d’un seguit de traduccions rellevants, i contribuïa injustament a fer invisible, a amagar, la tasca esforçada i escassament reconeguda d’aquests professionals. Un gremi, per a més inri, del qual jo mateix he format part durant una època de la meua vida. Mea culpa...

Traduir -tothom ho sap, o hauria de saber-ho- és un ofici ingrat, tot i que també té compensacions. Demana un nivell elevat de formació i la remuneració, en canvi, és minsa. És un treball solitari i exigent, i és considerat com de segon nivell, pel que fa al reconeixement dels seus resultats i de les persones que s’hi dediquen. I tanmateix, la seua importància és òbvia, evident, i no caldrà insistir-hi massa, si es pensa una mica. Sense traductors solvents no tindríem versions a l’abast de tantíssimes obres de la literatura i el pensament universals, clàssiques i contemporànies. La nostra cultura i la projecció de la llengua serien molt més reduïdes. Les traduccions -com apuntava, manllevant l’expressió, en un altre article anterior- són l’oxigen d’una cultura. Són una peça fonamental de l’entrellat editorial i cultural.

Doncs bé, ara voldria rectificar i fer justícia als professionals que no vaig esmentar quan tocava. El traductor del gruixut volum (672 pàgines!) de Selina Todd El poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010), publicat per la IAM, és Rubén Luzón. Poeta, escriptor, corrector escrupolós, Rubén Luzón -de València- és un traductor de confiança, que es pren molt seriosament la seua tasca i treballa d’una manera sempre fiable. Arqueologia de la política, de Giorgio Agamben, l’ha traduït Robert Garcia Orallo a partir de les gravacions de les lliçons impartides pel filòsof italià a la Universitat de Girona, transcrites per Valerio Giordano. El registre oral d’Agamben és d’un rigor excepcional i la traducció flueix, a més que és acuradíssima pel que fa a la terminologia filosòfica. Els textos de Clara Zetkin agrupats sota el títol Com combatre el feixisme i vèncer han estat traduïts, correctament, de l’alemany (i en algun cas de l’anglès) al català per Daniel Escribano. El breu assaig de Ramin Jahanbegloo sobre L’obligació moral de desobeir, amb pròleg de Jordi Cuixart -tan injustament empresonat-, el va traduir Marc Rubió Rodon. I la versió catalana de l’obra d’Eric Vuillard La batalla d’Occident es deu a Jordi Martin Lloret.

Amb una certa freqüència s’oblida deixar constància dels autors de les traduccions, però em sembla que ja es va prenent consciència de la injustícia que això implica. A més molt sovint, si se’n parla, és per a destacar-ne les errades o la fluixedat. Cosa que malauradament també passa, sens dubte, i és molt lamentable, tant que pot fer un mal irreparable a un llibre. Una traducció fluixa o incompetent es deu de vegades a l’escassa idoneïtat de qui se n’ha fet càrrec. Altres vegades té a veure amb la pressa i les condicions tan desavantatjoses amb què cal treballar. Una traducció dolenta té mala solució, exigeix una feina meticulosa de revisió i correcció, i sempre se’n ressent, poc o molt. El prestigi d’una editorial -aquest intangible tan important- també es juga en la qualitat de les traduccions.

Apuntava més amunt que el nivell de formació d’un traductor o traductora ha de ser elevat, i que la remuneració en general no sol compensar. Ara bé, la feina -al meu parer- és bonica, motivadora, eixampla els horitzons mentals i activa les neurones... A mi, personalment, em descansa. Com deia l’escriptor i traductor albanès establert a Barcelona Bashkim Shehu, quan tradueixes t’acompanya i et guia l’autor de l’obra original. Quan escrius, estàs més a soles i vas a les palpentes...

Qui es fa càrrec de traduir un llibre d’assaig o de pensament ha de conèixer la matèria de què tracta i ha d’estar més o menys familiaritzat amb la terminologia consagrada en el seu camp. No pot improvisar. És a dir, ha de ser un bon lector. A més, i per descomptat, ha de conèixer bé la llengua de partida, per a poder desxifrar la literalitat i el sentit de l’original i no tergiversar-lo. I ha de saber escriure i conèixer bé la llengua d’arribada per tal d’aconseguir una versió que es puga llegir amb fluïdesa i sense sobresalts. El traductor d’una novel·la ha de dominar les llengües de partida i d’arribada i a més ha de posseir l’art suficient per restituir en la seua versió el ritme, la cadència, la complexitat i la bellesa literària de l’obra original. La traducció de poesia és un cas extrem, d’una complexitat augmentada. Hi ha qui diu fins i tot que és missió impossible. No diria tant, però reconec que és molt difícil. Jo mateix, agosarat, vaig traduir fa molt de temps, amb l’ajuda decisiva del meu amic Marc Granell, un poeta en principi bastant accessible com Erich Fried, i no estic gens satisfet del que en va sortir...

Tot plegat ja diu molt del mèrit dels traductors, peça clau en la construcció d’una cultura. Mereixen el nostre reconeixement, sense cap mena de dubte. Diria, a més, que el mereixen especialment els i les professionals, els qui n’han fet ofici i garanteixen uns nivells acceptables i regulars de qualitat. Formen el gruix dels traductors, i són un cas diferent dels traductors ocasionals i de renom, o dels qui mancats d’altres ocupacions hi fan una incursió aventurada, normalment -vistos els resultats- sense continuïtat. Aquest contingent de professionals qualificats haurien de rebre, a més del reconeixement que pertoca, una recompensa material, una remuneració, proporcional a l’esforç esmerçat, que inclou els anys de formació i sedimentació cultural necessaris per a traduir de manera correcta i escaient. La qual cosa, com és lògic, planteja un problema de costos de producció a les editorials. Un problema que cal tractar amb sensibilitat i posant en joc, si és el cas, tots els recursos d’ajudes públiques a l’abast.

Ara bé, succeeix que hi ha qui rebenta els preus i externalitza aquestes feines. Hi ha, sí, qui les externalitza literalment, geogràficament...

O qui creu que amb la traducció automàtica -que ja va fent progressos- s’ha descobert el sant grial, l’eina que abaratirà dràsticament els costos i simplificarà la feina editorial. Sense tancar portes a priori a un futur -no sé ara si utòpic o distòpic- en què les màquines resoldran aquesta qüestió, de moment i durant un temps crec que llarg la traducció literària de qualitat passa i passarà indefectiblement per les mans i el cervell, i el gust literari, i la saviesa i el coneixement, de persones humanes. De professionals que mereixen respecte i un tracte just. Com qualsevol altre, si més no.