El Senat i l'interruptor del 155

No és 155 el nombre d'escons que dóna la majoria absoluta al Senat, ja que per a controlar la Cambra alta fan falta 134 senadors. Una xifra que el PP va sobrepassar amb facilitat el 2016, en aconseguir 130 escons, que sumaven 145 amb els senadors de designació autonòmica. Va ser la tercera de les majories més importants de la democràcia al Senat, només superada el 2011 pel mateix PP, amb 136 senadors d'elecció directa, i pel PSOE en les ja llunyanes eleccions del 1982 amb 134 escons d'elecció directa, i va ser aconseguida a penes amb el 30% dels vots.

Que un partit de minvats suports, com els del PP de Rajoy el 2016, aconseguira el tercer major apilament de parlamentaris en una sèrie de 13 eleccions celebrades des de 1977 revela l'anòmal funcionament democràtic del Senat. Un fet al qual fins ara s'ha prestat tan poca atenció com a la mateixa Cambra territorial. El teòric sistema de llistes obertes que regeix en l'elecció de senadors és una pura ficció perquè els electors, en la seua major part, voten amb les paperetes que confeccionen els partits com si foren candidatures tancades. I això fa que l'adjudicació nominal dels escons beneficie d'una forma brutal la formació majoritària.

S'ha prestat poca atenció a l'assumpte fins que ha sorgit en el joc polític el 155, que no és el nombre d'escons que dóna la majoria al Senat sinó el que permet al Govern deixar de facto sense autonomia Catalunya i qualsevol altra comunitat mitjançant la presa de control del seu govern, la destitució d'alts càrrecs i l'eventual dissolució del parlament. Es tracta d'un article extrem de la Constitució per a casos excepcionals que, després de la seua aplicació d'octubre del 2017 a juny del 2018 enfront de la fallida declaració unilateral d'independència dels secessionistes catalans, va servir a Mariano Rajoy, amb el suport de Pedro Sánchez, per a convocar immediatament eleccions autonòmiques. La dreta espanyola vol convertir-lo ara en un interruptor discrecional de la democràcia a Catalunya.

L'article en qüestió, copiat de la norma alemanya que es basa en la denominada “coerció federal”, no solament exigeix la seua aprovació pel Senat a proposta del Govern, sinó que estableix com a requisits per a poder aplicar-lo que “s'incomplisca la Constitució” o “s'atempte greument contra l'interés general”. No obstant això, el PP, Ciutadans i Vox prometen com una de les seues principals mesures l'aplicació indefinida del 155 a Catalunya, una espècie de suspensió sine die de l'autogovern per a laminar els independentistes, encara que no es done, com és el cas, cap dels requisits.

A ningú se li escapa que una mesura com aqueixa, gestionada per un pacte en el qual Ciutadans i Vox encoratgen sense ambages, en versió light i hard, el desmuntatge de l'Estat de les autonomies, seria pura dinamita, no solament per a la convivència a Catalunya.

Però no podran fer-ho sense una majoria al Senat. I el líder del PP, Pablo Casado, ja tem que li aparten la mà de l'interruptor perquè calcula, amb raó, que pot perdre la majoria absoluta en la Cambra si la seua formació, com indiquen les enquestes, deixa de ser la més votada. Per aquest motiu ha llançat, amb escàs ressò, una crida a les altres dues dretes per a pactar una fórmula que els permeta copar els llocs de senadors.

El PSOE, en canvi, té moltes expectatives de convertir-se el 28 d'abril en el partit més votat (fins i tot en el cas que el bloc de dretes aconseguira formar govern), la qual cosa li permetria, en principi, aconseguir una majoria suficient al Senat. O no, perquè la variable grandària de les circumscripcions i el fet que, excepte a Canàries (on en conjunt se'n trien 11, tres per cada illa gran i un en cada illa xicoteta), Balears (on se'n trien 5, tres per Mallorca i un per Menorca i Eivissa-Formentera), i Ceuta i Melilla (amb dues cadascuna), es trien quatre senadors per província distorsiona la distribució.

Perquè ens entenguem, pot ser que el PSOE guanye en més circumscripcions grans i s'hi emporte tres dels quatre senadors, però també que el PP ho faça en més circumscripcions xicotetes en les quals també es faça amb tres dels quatre senadors.

I en les circumscripcions grans tampoc no està tot tan clar. Per exemple, a la Comunitat Valenciana, on les formacions d'esquerra remenen un acord, una Entesa al Senat que Pedro Sánchez va vetar el 2016 per a irritació de Ximo Puig i que amb tota probabilitat tornarà a vetar. Ací es va emportar el PP nou dels 12 senadors en lliça en els últims comicis i els socialistes es van quedar per primera vegada sense representants d'elecció directa en la Cambra alta perquè la segona llista més votada va ser la que van presentar conjuntament Compromís i Podemos, que va aconseguir tres senadors.

Passar de cap a nou senadors és possible perquè l'elecció del Senat té aqueixes peculiaritats. Per a això, els socialistes haurien de guanyar en les tres circumscripcions valencianes (València, Alacant i Castelló) per davant de les dues formacions que els van superar el 2016. És veritat que aquesta vegada Compromís i Podem (més Esquerra Unida) van per separat al Congrés, però ningú diu que no puguen tancar un acord per al Senat si els socialistes no entren en una Entesa. De qualsevol manera, la divisió de l'esquerra ofereix algun marge al PP de salvar tots o part dels senadors que va aconseguir fa tres anys. I no pareix un assumpte menor, vista la radicalització de les dretes, que estiguen en condicions de donar una manotada al botó roig de la Constitució.