El ministre a qui es va escapar Roldán
Va haver de dimitir. Avui sembla estrany, perquè són poquíssims els polítics que ho fan, però a Antoni Asunción, que aquest dissabte ha faltat a València a 64 anys a causa d’un càncer especialment voraç, se li va escapar Luis Roldán, l’exdirector general de la Guàrdia Civil, un personatge que va simbolitzar els escàndols de corrupció dels últims anys de Govern del socialista Felipe González. Mai no es va recuperar d’aquell episodi i des de mitjan anys noranta la seua evolució va agafar una bifurcació cap a la gestió de les seues empreses, sense deixar de mirar de reüll la política, que era per a ell, com per a tota la seua generació, més que una vocació, una addicció.
Asunción ho va ser quasi tot, alcalde del seu poble, Manises, president de la Diputació de València, director general d’Institucions Penitenciàries i ministre de l’Interior, entre altres coses. També diputat i dirigent d’un socialisme, el valencià, en què va liderar la seua pròpia família, en les interminables conspiracions, pactes i canvis de fitxes entre els seguidors de Joan Lerma, de Ciprià Ciscar i d’algun altre. La seua última incursió en aqueix terreny es va produir el 2011, quan va intentar en les primàries per a la candidatura a la presidència de la Generalitat Valenciana ser el rival del llavors secretari general, Jorge Alarte. L’episodi va acabar amb la seua exclusió per no haver aconseguit els avals necessaris enmig d’aspres acusacions de frau.
Asunción, que va compartir en els anys vuitanta la imatge juvenil d’una nova classe política, la que va sorgir de la Transició, i va conquistar molt de prestigi com a gestor moderat, però d’idees progressistes fermes, va arribar a seixanta anys convertit en empresari ben relacionat amb el poder, fet que va deteriorar el seu perfil. Una de les seues societats, que explotava piscifactories, va ser comprada pel Banc de València quan sucumbia davall dels deutes. L’operació no va deixar de cridar l’atenció en un moment en què l’entitat financera va fer operacions semblants que acabarien portant-la al desastre i a un rescat multimilionari amb diners públics.
De formes suaus i amables, però de caràcter fort, Asunción va tenir bones relacions amb dirigents del PP en la llarga etapa d’hegemonia absoluta de la dreta valenciana, i va acabar distanciat de la majoria dels seus anteriors seguidors en el PSPV-PSOE. En els últims temps, es va acostar a Ciutadans, partit a què no va arribar a vincular-se definitivament. Avui, quan l’esquerra ha tornat a governar les institucions valencianes, la seua desaparició revela, amb un èmfasi especial, les llums i les ombres del que va ser la construcció de l’autogovern valencià i d’un sistema democràtic de partits que ja comença a ser seriosament posat en dubte.
