eldiario.es

9
Menú

ENTREVISTA | Virgilio Candela

“Actualment es critica la Transició com els mals de la democràcia, però almenys van ser capaços d’arribar a consensos”

El professor Virgilio Francisco Candela se submergeix en la història de la Unió de Centre Democràtic a la província d’Alacant en una tesi doctoral publicada en la Universitat d’Alacant

- PUBLICIDAD -
Virgilio Candela

Virgilio Candela

En una setmana en què els actes commemoratius pel 40é aniversari de la Constitució espanyola han quedat deslluïts per la preocupant irrupció de VOX en el ja, per si mateix, inestable panorama polític, recorrem al professor Virgilio Francisco Candela per mirar arrere i endevinar el que vindrà. Autor de la tesi La transición política a la democracia en la provincia de Alicante: Historia de la Unión de Centro Democrático (1973-1983), aquest docent fa anys que investiga l’UCD, el partit d’Adolfo Suárez que, paradoxalment, no va ser cap partit.

A la província d’Alacant, on se centra l’estudi, “l’estructura del partit va tindre una naturalesa semblant a la nacional”. És a dir, es va configurar entorn d’“una coalició de diferents partits polítics i diferents sensibilitats” que es van crear molt poc abans de les eleccions del mes de juny de 1977. Les diferències principals amb el moviment nacional, afavorit per un Suárez amb un passat franquista innegable, és que a Alacant es va recórrer a referents de la societat “sense llaços amb la dictadura per no deslegitimar aquesta voluntat de canvi que hi havia”.

Entre les figures que ha analitzat Candela destaca la de Luís Gámir Casares, provinent del vessant socialdemòcrata “i un dels ideòlegs d’UCD” que, després d’haver sigut elegit consecutivament en els comicis del 1977 i del 1979 diputat per la circumscripció d’Alacant, va acabar com a ministre de Comerç i Turisme amb Adolfo Suárez i també de Transports i Comunicacions amb Calvo-Sotelo. La sensibilitat demòcrata cristiana la va portar a la província l’advocat Joaquín Galant, d’Almoradí; i la liberal va vindre sota el guiatge del també advocat il·licità Josep Lluís Barceló, convertit en l’etapa preautonòmica en el primer conseller d’Educació; sense oblidar un altre il·licità com l’empresari Manuel Martínez Valero, que no va aconseguir representació al Senat.

El cas de l’expresident de l’Elx Club de Futbol –l’estadi del qual porta el seu nom– resumeix potser allò que va ser UCD. Valero s’autodefinia en aquella etapa “com un jove socialista a qui la vida va fer liberal”, segons recull la càtedra Pedro Ibarra de la Universitat Miguel Hernández. Una amalgama d’ideologies que hui dia ens podria recordar Ciutadans. No obstant això, aquest paral·lelisme el rebutja de ple Virgilio Francisco Candela, “Albert Rivera no es pot comparar amb Adolfo Suárez, perquè ni les procedències ni les trajectòries són idèntiques”. I tot això malgrat que entén que “des de C’s es vulga relacionar la figura de Rivera amb Suárez per la gran popularitat que va tindre el president”.

Per a aquest llicenciat en Història, “el partit que més es podria assemblar a l’UCD és el PP”. “Gran part del seu ideari democratacristià i liberal està integrat hui dia en el PP. El que passa és que el PP va saber interpretar el que va ocórrer amb l’UCD, que es va ensorrar per l’ambició dels grans barons d’aquests corrents ideològics. El PP va aprendre la lliçó i amb la renovació del 1989 va saber treballar d’una manera unida malgrat les diferents sensibilitats que aglutinava”.

Sensibilitats d’una formació hereva d’UCD que transcorre des de posicions de centre fins a posicions extremes “perquè hui dia veiem que Pablo Casado es va allunyant del centre i es va escorant més a l’extrema dreta”, conversió que també afecta el partit de Rivera, “un altre que coqueteja amb aquesta dreta extrema”.

Aquesta deriva s’ha deixat notar a Andalusia, on el doctor per la Universitat d’Alacant considera que PP i C’s “haurien de plantejar-se” si els interessa la negociació amb VOX, un partit que “vol expulsar els immigrants, derogar les lleis contra la violència de gènere, la discriminació de gènere o fer desaparéixer les comunitats autònomes”. D’una banda, el partit de Casado “haurà de fer-se veure si vol rebre el suport de VOX, malgrat que VOX no deixa de ser una escissió de la seua pròpia essència”. I de l’altra, Candela considera que el partit taronja “també haurà d’analitzar si manté un discurs europeista i, al mateix temps, es recolza en un partit antieuropeista xenòfob”.

Per tot plegat, l’autor de la tesi doctoral sobre l’UCD –amb excel·lent cum laude– troba a faltar un partit com el que va ser el CDS, sorgit de les cendres de l’UCD, “un partit de centre que puga bascular a l’esquerra i a la dreta, i que puga servir de comodí al PSOE i al PP”; un partit “que hauria de ser Ciutadans”, fins que ha virat a l’extrema dreta. Viratge que, amb la irrupció de VOX, “posa en perill les llibertats que hem aconseguit”. Com es frenen aquestes opcions d’extrema dreta? “Primer de tot, cal que les institucions europees reflexionen sobre quina ha sigut la suggestió de les polítiques europees en els últims anys”. Això ha comportat, entén, “un allunyament de les elits polítiques respecte del carrer” i, per tant, els polítics han de tornar a acostar-se a la ciutadania, que es va acollint “a altres opcions demagògiques”.

Consens?

Amb aquest panorama és possible arribar a consensos? Per a Candela és necessari. “Entenc que els grans partits constitucionalistes d’Espanya han de reflexionar i, si tant apel·len a aquesta paraula famosa de la Transició, el consens, hem d’aprendre allò que va tindre de bo, i és que van ser capaços d’asseure’s i plantejar com a prioritat l’estabilitat institucional”. “No va ser una transició idíl·lica, va haver-hi molts morts, també per part de l’aparell franquista, però no va ser tampoc el procés crític que ara ens volen fer veure”, matisa.

“Actualment es critica la Transició com els mals de la democràcia, però almenys van ser capaços d’arribar a consensos” en un moment en què la crisi econòmica del petroli els va portar a signar els Pactes de la Moncloa, recorda. “Ara ens sembla improbable un possible pacte entre PSOE, PP i C’s” tant en les andaluses com després de les pròximes cites electorals, “tot i que és una cosa que es va fent en la resta dels països europeus amb total normalitat”, afig. “La radicalització de la vida política no afavoreix gens l’entesa”, assegura, d’un país “que no té una necessària cultura política que incloga aquesta cultura del pacte i del respecte” perquè, conclou, “no hem d’oblidar que tenim els mateixos anys de democràcia que de dictadura”.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha