eldiario.es

9

Fani Grande

“Les persones que defensen que les dones som objectes i mercaderies són les que utilitzen la paraula feminazi”

L' escriptora estrena secció en la ràdio pública valenciana per a parlar de feminisme i apoderament de les dones, sense deixar de banda el paper masculí: “La lluita per la igualtat, si no és de la mà dels homes, no podrà aconseguir-se”

La periodista Fani Grande en À Punt radio

La periodista Fani Grande en À Punt radio

Fani Grande és guionista, escriptora i experta en comunicació, entre altres coses. Va començar a escriure sobre igualtat –i contra les desigualtats– al començament dels noranta. Més endavant va fer el salt a la blogosfera amb ‘El fémur de Eva’, convertit en llibre el 2014 per l’editorial Cientocuarenta, seguint la mateixa temàtica. Ara, la guionista arreplega l’encàrrec d’ÀPunt per a elaborar en la ràdio una secció setmanal sobre l’apoderament de la dona. “Són temes –lamenta– que ja haurien d’estar superats”. Però la realitat diària és la de la violència masclista i la discriminació, la qual cosa fa necessaris aquests espais. 

Abans de començar l’entrevista, vol deixar una cosa clara: “Jo, ni sóc activista ni experta en feminisme. Aquests títols no em pertoquen. Jo només sóc un enllaç entre ells i la resta de la societat”.

Pregunta: En primer lloc, volia demanar-li que ens parlara una mica de la seua secció en el magazín ‘Al ras’

Resposta: És una proposta que em va fer la direcció d’À Punt per a fer una secció fixa sobre feminisme i igualtat, amb el nom A Cau de Dona. L’estructura la van deixar a parer meu, perquè traslladara ‘El fèmur de Eva’ a la ràdio. Propose blocs de tres o quatre temes setmanals perquè ells busquen continguts que s’hi adapten, però la tria dels temes és meua. Vaig acompanyada d’una dona experta a l’àmbit que tractarem. En l’últim programa, per exemple, volíem desmitificar Adeènius, el déu masclista de la faena de casa –riu–; així el vam presentar. Va venir Conchi Rubio, experta en biotecnologia, per a explicar la part científica. La conclusió era que els homes no tenen cap impediment genètic per a fer la faena de casa, que el masclisme no està en els gens, si no que és aprés. Amb aquest to i de manera didàctica, volem anar al fons de la qüestió, a desmitificar temes que ja hauríem de tenir clars, que el masclisme ha tornat a inocular.

És una mena d’introducció al feminisme?

Més que una introducció, és un intent de revisitar el feminisme des d’una perspectiva actual. Tenir clar que no està tot assolit, que queda molt per fer, que fins al 2025 no ens equipararem en salari als homes… I el més dramàtic, que és que les dones estem sent assassinades. Si no ens estigueren assassinant, doncs, bé… però hi ha moltíssims casos de violència de gènere, que tenen a veure amb el fet de no haver entés que la igualtat és un dret.

En quina situació creu que està el moviment feminista i els drets de les dones a Espanya?

Bé, en l’anàlisi que jo puga fer com a escriptora, com a feminista… Hi ha una part, pel que fa a la imatge, on sembla que les dones estan molt apoderades, i no és així. Hi ha una mena de miratge que pot fer que les generacions més joves pensen que està tot assolit, perquè no hem de demanar permís per a anar a votar, per a traure’ns el permís de conduir. Hi ha llibertat, això és cert, però no hi ha igualtat. No s’adonen que moltes de les lluites que van aconseguir s’han atenuat; les dones no arribem als llocs de direcció, no cobrem el mateix, no tenim una imatge digna en els mitjans de comunicació… Evidentment s’ha avançat, però la llei del 2004 no està implementada del tot. Falta veure-ho en la realitat del dia a dia  i que notem les dones que formem part del tot.

Creu que la sensació d’apoderament és superior a l’apoderament real?

Sí. Per exemple, que l'editorial Merriam-Webster haja triat feminisme com a paraula de l’any pot generar molts titulars i una bona impressió. Contraposa-ho al fet que durant la resta de l’any tenim atribuïdes més del 70% de les faenes de casa. Igual que s’informa que hi ha moltes denúncies falses i en són una part ínfima, que no arriben al 0,1%. Sembla que tenim molta llibertat, però en la praxi, en el dia a dia, no tenim ni aquesta plena llibertat ni la capacitat d’ocupar aqueix espai a què tenim dret.

Mediàticament, quin creu que és l’espai del feminisme?

Doncs… per això vaig acceptar aquesta secció, perquè crec que ha de tenir-hi més presència. Necessitem espais on es parle d’igualtat, de diversitat, on es done veu a tota aqueixa diversitat que hi ha sota el paraigua del feminisme.

No correm el risc que a les dones ens deixen espais per a parlar només de temes ‘de dones’?

És que jo no vull que em criden només per a parlar de temes de dones. El feminisme parla de temes del col·lectiu feminista, però jo vull que les dones formen part del debat públic per a parlar de terrorisme, de política, d’empresa, d’educació… que estem en els espais públics en què no estem i als quals mai no se’ns ha incorporat de ple dret. Si no estem en els espais de direcció, no podrem començar a prendre decisions des del punt de vista de la igualtat. Jo quan connecte la tele, veig que els que analitzen la igualtat són homes; en la ràdio, les veus hegemòniques són masculines; en els mitjans de comunicació, els directius són homes… I, de tant en tant, de manera anecdòtica, es fa una entrevista a una dona perquè és directora d’IBM. Jo vull que això deixe de ser notícia.

Ha estat l’any del #metoo, del #yotecreo i del ‘germana, no estàs sola’... Es nota un augment de la sororitat?

Jo crec que hi ha una consciència més assentada que cal denunciar. Les dones, en aquest moment, reconeixen una cosa que no s’identificava. En les dades de la fundació Anar, ha apujat d’un 51% a un 65% la xifra de dones que reconeixen un maltractament. Però el 60% dels adolescents no són conscients que pateixen violència masclista, perquè és psicològica: el control del Whatsapp, del mòbil, el ‘no faces això’… En el moment que les dones ho identifiquen com a violència, són més capaces de denunciar. En el moment en què algú ha assenyalat un productor de Hollywood, han anat un muntó darrere, que estaven aterrides, perquè damunt se les qüestiona.

Es qüestiona una dona quan denuncia; no obstant això, si diu que la denúncia és falsa, sí que se la creu…

De la mateixa manera que quan algú diu que li han robat a casa tothom se’l creu. Si dius que t’han violat, et miraran la llargària de la falda. I es qüestiona fins l’últim moment si hi ha hagut consentiment. Per això a moltes els costa denunciar… D’alguna manera, és exemplar que denuncien dones amb veu i amb imatge. Cala en la resta i els dóna forces.

Per què les dones són l’únic col·lectiu que es compara amb els nazis?

D’on ix la paraula feminazi? D’un esforç masclista per denigrar les lluites de les feministes. És un insult total. Les persones que defensen que les dones som les seues possessions, objectes i mercaderies són les que utilitzen la paraula feminazi per a deslegitimar la lluita. I també crec que per a fer mal al col·lectiu, perquè les feministes no lluiten en contra dels drets dels homes.

Creu que l’apoderament femení espanta alguns homes i és per això aquest rebuig?

És que hi ha molts homes feministes, encara que tenen més veu els que no ho són. I aquesta lluita per la igualtat, si no és de la mà dels homes, no podrà assolir-se. Venim d’una societat on la dona estava sota el paraigua del control i del domini masculí. Això ha canviat, perquè hi ha dones que han lluitat pel dret al treball, a l’avortament, que han deixat la llar, s’han emancipat...

Si els homes no comencen a aprendre i a educar-se en emocions, tindrem gent que ens anomene feminazis i gent que ens assassine, perquè no suporten que una dona decidisca què fa amb la seua vida. Per què assassinen les dones que es volen separar? Perquè no suporten que gestionen la seua vida sense ells.

Aquests assassinats i aquestes agressions tan brutals com les que hem vist els últims mesos, són respostes a les creixents reivindicacions femenines?

Crec que té dos vessants: una resposta a la incapacitat de gestionar una relació d’igual a igual i que en el fons hi ha una forta intolerància a la frustració. Crec que se’ns ha d’educar en emocions des de xiquets. Un home que mata la dona no és un boig, és algú a qui li falla l’empatia i la gestió emocional; entre sentir-se frustrat sense ella i matar-la, tria matar-la. Tampoc és un home normal; un home normal no assassina la seua parella i ha mostrat molts símptomes abans. Cal ensenyar a detectar-los i evitar la complicitat entre masclistes.

Quin paper haurien de tenir els homes en el feminisme?

El que estan tenint els homes feministes: estar-hi involucrats. No ser còmplices del masclisme. Treballar en el seu àmbit. No tolerar entre ells els ‘matxirulos’, els que fan exhibició i gallegen del seu poder sobre les dones. Si la societat està formada per homes i dones, no vull excloure’n els homes.

El moviment feminista està en crítica constant i revisió dels postulats. Creu que aqueix debat constant s’utilitza des de fora per a buscar una divisió?

Aquesta és la història de sempre. Als homes els interessa molt que les dones no ens portem bé. Aqueixa no és la veritat de les dones. No hi hauria només a València cent i escaig associacions feministes, no eixirien cada diumenge a la plaça de l’Ajuntament... No s’aconseguiria el que s’ha aconseguit. Al patriarcat ranci li agrada molt etiquetar-nos així. El feminisme és ric i té diversitat: l’afroamericà, l’ecofeminisme, el feminisme trans... I totes les sensibilitats van de la mà.

No sé si ha seguit el debat que s’ha creat al voltant de Barbijaputa per no mostrar la cara en públic. Creu que és igual de vàlid l’activisme des de l’anonimat?

Em sembla molt respectable. Crec que cada persona pot fer l’activisme com se senta còmoda. Ella dóna la cara amb els seus textos i hi ha moltes dones que fa anys que escriuen amb pseudònim. Jo pose la meua cara, que també és la meua marca personal, però ho respecte. Crec que l’activisme també genera noms propis i hi ha qui busca això, encara que l’activisme no és una cosa de noms i cognoms. Hi ha figures històriques, però ho han estat després de molts anys de treball, que s’han jugat la vida. Crec que la paraula activista s’empra amb molta facilitat. Per a mi és algú que ha deixat un rastre exemplar.

Es diu sovint que les dones no tenim referents femenins, així que volia demanar-te’n algun.

Pot quedar una mica domèstic, però, per a mi, un referent de lluita femenina és ma mare, que s’ha deixat la pell per tenir una faena pròpia. En un ambient agrícola, quan tot apuntava que jo hauria de fer uns tipus de faena determinats, va obrir un comerç sense a penes saber multiplicar, perquè els seus fills estudiaren. Això és feminisme per a mi, aqueix esforç constant de ma mare perquè els seus fills tingueren estudis i un futur millor. És un exemple de superació i de dona apoderada. Ella ha estat el meu referent. Després tinc la sort d’estar envoltada de dones molt apoderades i tinc ganes de llegir Silvia Federici i Angela Davis.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha