Les dones volem els mateixos drets

El dret a la igualtat de dones i homes ha estat reconegut legalment des de fa temps en el nostre marc jurídic, però no és efectiu ni en totes les esferes de les nostres vides ni és igual per a totes les dones. Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, l’Institut Català de les Dones (ICD) divulga la campanya “Volem els mateixos drets. #NoCallis #Som8deMarç” que posa el focus en les desigualtats de gènere existents en l’entorn laboral i, per tant, la necessitat de la denúncia de la injustícia i la reivindicació per a la igualtat. Es visibilitzen les desigualtats laborals i la seva relació i causa amb el desigual repartiment de les feines de cura ja que la mitjana d’hores setmanals que dediquen les dones a tasques domèstiques són gairebé el doble de les que hi dediquen els homes i les excedències laborals per tenir cura de familiars son agafades en un 91% per dones, i en un 9% per homes.

En el marc d’aquesta commemoració i campanya, l’ICD ha publicat l’estudi “Les dones a Catalunya 2020”, realitzat per Observatori de la Igualtat de Gènere. El dossier també desvetlla que pel que fa a les categories professionals, les dones només ocupen un 35,4% dels càrrecs de direcció enfront un 64,6% dels homes, tot i que les titulacions universitàries del curs 2017-2018 un 57,2% van ser obtingudes per dones i un 42,8% per homes. Les xifres d’atur a Catalunya de 2019 són determinants, ja que el 42,9% de les persones aturades són homes i el 57,1% dones.

La visibilització de dades estadístiques irrefutables ajuda a redreçar aquests desequilibris i a crear un debat transformador. Encara se segueixen els estereotips sexistes a l’hora d’escollir estudis i feines perquè, per branques d’activitat, les dones es dediquen en major mesura a sanitat i serveis socials (13,5%) i al comerç al detall (13%) i els homes a la construcció (9,7%) i al transport (8,7%). També, ja segons dades de 2018 -les últimes disponibles-, les dones són més pobres, ja que la taxa de risc a la pobresa total a Catalunya és del 21,3%, i per a les dones és del 24,1%, quasi un 6% més que la dels homes (18,4%).

Així doncs, tot i els progressos aconseguits fins al moment, la igualtat entre dones i homes en la vida quotidiana encara no és una realitat. A la pràctica, persisteixen desigualtats polítiques, econòmiques, socials i culturals i les dades així ho mostren: en l’àmbit laboral, malgrat els esforços per eliminar la bretxa salarial, la diferència entre el salari mitjà dels homes i de les dones encara és d’un 23%. La bretxa salarial més elevada la trobem en les ocupacions més feminitzades, on la diferència arriba a un 32,6%.

Aquestes desigualtats aboquen a moltes dones a la precarietat, sent la pobresa una situació feminitzada, que afecta 1 de cada 4 dones a Catalunya. En el darrer any la bretxa del risc de pobresa ha augmentat més de 4 punts.

Catalunya, en novena posició en l’Índex d’Igualtat de Gènere de la Unió Europea

L’Observatori de la igualtat de Gènere i l’Idescat han calculat aquest índex en base a 31 indicadors d’igualtat de sis dimensions: treball, diners, coneixement, temps, poder i salut. Catalunya té un índex d’igualtat de gènere de 70,9 punts sobre 100, semblant a la puntuació del conjunt d’Espanya (70,1) i superior en 3,5 punts a la de la Unió Europea (67,4). L’Índex quantifica de 1 a 100, on 1 és la màxima desigualtat i 100 és la màxima igualtat.

Pla d’igualtat

Aquest 8 de març hem de dir i explicar que queda feina a fer. La principal eina que tenim per avançar en igualtat efectiva de gènere i per a l’erradicació de la violència masclista des de l’administració de la Generalitat és el Pla estratègic de Polítiques d’Igualtat de Gènere 2019-2022. Aquest Pla conté 300 actuacions i integra el II Programa d’Intervenció Integral Contra la Violència Masclista 2019-2022. Els 6 eixos d’acció son la coeducació i la promoció de valors i models igualitaris; la promoció de l’equitat en el treball i la corresponsabilitat en els usos dels temps; la prevenció i l’erradicació de les violències masclistes; la participació política i social i l’apoderament personal i comunitari de les dones; la visibilització de les dones i comunicació no sexista, i la transversalització de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques.