Gonçalo M. Tavares, premi Formentor 2026: “La intel·ligència artificial està pensada per complaure els peresosos”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Cau la nit sobre la badia de Pollença. Després que una ràfega de flashes anunciï l’arribada de la comitiva política encapçalada per Marga Prohens i que una guitarra espanyola hagi interpretat un repertori de peces clàssiques, Gonçalo M. Tavares es col·loca la bufanda sobre les espatlles de la jaqueta texana, agraeix al jurat, esmenta la traductora, «Rosa Martínez-Alfaro», entre les paraules que té escrites davant les ulleres rodones, agafa amb força els papers perquè no se’ls endugui la brisa mediterrània i, «en un espanyol aproximat», llegeix en veu alta:
—Estam fortament inclinats cap a la mort, com una pedra bípeda que s’ha llançat des de dalt i que, mentre no toca a terra, fa allò que el destí li permet; de vegades escriu, d’altres calla. Però m’imagín això: escriure mentre cau. Escriure és una modalitat de la caiguda. Una manera de caure sense quedar en silenci. Una manera de veure caure els altres sense callar…
En el retorn del Premi Formentor de les Lletres a l’hotel on va néixer a començament dels anys seixanta, Tavares va pronunciar aquest diumenge un discurs titulat Piedra, planta, animal y escritor. Escoltar-lo va ser com submergir-se en els motius que empenyen aquest novel·lista, poeta, dramaturg i assagista a empunyar cada dia dos ferramentes artesanals. La lectura, «una cosa de bojos», i l’escriptura, «un petit forat en aquesta barrera infernal d'esdeveniments del segle». «Necessitats corpòries» que l’han duit a publicar una trentena d’obres en una trajectòria que va començar quan va fer els trenta anys, ara fa just un quart de segle.
Admirador de Cervantes i admirat per Saramago —a qui també va considerar un mestre que «va eixamplar el món» dels seus compatriotes—, Tavares s’ha convertit en el tercer escriptor portuguès més traduït de tots els temps. Només el superen Pessoa i Eça de Queiroz. En integrar-se —al costat de Beckett, Borges o, més a prop en el temps, Ernaux— en «la família de Formentor», el seu llinatge podria sonar encara amb més força quan d’aquí a un any s’anunciï el guanyador del pròxim Premi Nobel de Literatura. L’èxit, però, no pareix trastocar un home que potser només escriu perquè les seves dos filles i el seu fill —que es dediquen a la música, el cinema i les matemàtiques— no caiguin en la temptació de la intel·ligència artificial; perquè no «abdiquin del seu pensament» i no oblidin que «la densitat del missatge necessita temps».
Tavares, a Mallorca, no va escatimar ni un segon. Vint minuts va durar el seu discurs i tres quarts d’hora, la roda de premsa que havia ofert a les tres de la tarda d’un 1 de novembre en què va deixar titulars de pes: «La literatura no és un assumpte de mercaders», «el feixisme és la força que es posa davant els fràgils», «el mal en el llenguatge no és en els subjectes, sinó en els verbs; qui pensa que mai no serà el dolent és qui té més possibilitats de mossegar la carn fràgil». Tampoc no hi varen faltar les entrevistes abans de la gala. L’escriptor en va concedir mitja dotzena. Quan va arribar el torn d’elDiario.es, i després de posar diligentment davant el fotògraf, Tavares va agrair poder expressar-se en la seua llengua materna. Si el cervell té un enemic, «és el cansament»: «Per això els pobres no poden fer la revolució».
Algunes de les vostres obres, com els relats que articulen, per exemple, les Històries falses, pareixen escrites pensant en lectors infantils o, si més no, en un públic juvenil. Vau concebre aquests relats de filosofia imaginada amb aquesta intenció?
A mi m’agrada escriure alguns llibres d’una manera molt senzilla, com, per exemple, El senyor Valéry [el primer volum d’El barri, una sèrie de llibres en què Tavares fa dialogar escriptors com Paul Valéry, Italo Calvino o Robert Walser]. És un llibre que pot ser llegit per persones de diferents edats, i cadascuna n’extraurà interpretacions diferents. M’agrada la idea de no veure el llenguatge com una barrera.
El llenguatge sempre té diferents capes i cada capa és una tonalitat.
Sí, és clar. Per això un infant pot gaudir de la filosofia. Davant qualsevol relat filosòfic, es fixarà en aspectes diferents dels que hi veuria un adult.
Però després vivim en unes societats que tenen por de la complexitat, que veuen en el que és difícil un problema en lloc d’una oportunitat per estimular els curiosos, que consideren la filosofia una assignatura inútil i prescindible. Hem de culpar-ne la fragmentació provocada per l’ús d’internet? Si fos així, seria una mica paradoxal que la literatura a la qual es penja l’etiqueta de difícil sigui precisament la fragmentària. Un tipus de literatura que heu practicat en alguns dels vostres llibres.
Sí, perquè també n’hi ha d’altres, sobretot novel·les en què he escrit d’una manera més lineal i menys fragmentària. Però sí, la tecnologia, d’alguna manera, més que fragmentar, el que crec que fa és impedir que les persones aprofundeixin en el text. Un text pot ser molt bo, però llegit en una pantalla connectada a internet pot conduir a la superficialitat. L’important, diria, és la qüestió del suport. Una bona idea sobre un paper (o sobre una tela) es llegeix d’una manera diferent. Estam creant, però, una societat de desatents, de persones que se senten constantment fora de joc, endarrerides: quan veuen una imatge, senten automàticament que han de veure la imatge següent. Com es pot llegir, llavors, un text, si sempre vols ser en un altre lloc? Pens que la literatura és el món de la lentitud i de la solitud. En una societat tan ràpida, vinculada a les xarxes i a la idea de grup, la literatura apareix com una cosa aliena a aquest segle.
Estem creant una societat de desatents, de persones que se senten constantment fora de joc, endarrerides: quan veuen una imatge, senten automàticament que han de veure la imatge següent. Com es pot llegir, doncs, un text, si sempre vols ser en un altre lloc?
I, enmig de l’acceleració que descriviu, l’educació, l’escola, pot ensenyar als infants d’avui que, per defensar-se, «les paraules són més poderoses que el karate», una metàfora que vos agrada molt emprar?
Ep! [riu] L’escola hauria de ser transformadora, però, malauradament, sent que no ho és. Almenys, per l’experiència contemporània que tenc a Portugal. No em referesc únicament a l’educació, sinó també al paper de les famílies en un assumpte molt important. Llegir i dominar el llenguatge no és només una qüestió d’erudits i acadèmics, està relacionada amb les nostres vides. I posaré alguns exemples. Si algú no sabés llegir i, d’alguna manera, fos bambo, em deman: aquesta persona, de qui s’enamoraria? D’una bamba o d’un bambo, no? Per molt guapa que sigui exteriorment aquella persona, si vostè és intel·ligent i se n’enamora… al cap de dos setmanes ja li haurà passat, no? Això també es trasllada a l’amistat. Si un és bambo, tendrà amics bambos. Per això, la qüestió del llenguatge no és un problema que hagi de preocupar els escriptors, sinó tota la societat.
En totes les entrevistes explicau que escriure és una necessitat física, corpòria, però què és llegir per a vós?
Llegir també és una altra necessitat! És difícil, però puc passar un o dos dies sense escriure. En canvi, d'ençà que tenc records, no crec que hagi passat ni un sol dia sense llegir. La lectura em dóna molt de plaer. Crec que, juntament amb l’escriptura, està vinculada a una cosa bàsica per a l'ésser humà: estar sozinho, tot sol, unes quantes hores cada dia. És la necessitat d’aïllament allò que et duu a la lectura i a l’escriptura.
Sol explicar que la literatura va guanyar el pols a les matemàtiques i al futbol, les altres dos passions que el varen acompanyar fins ben entrada l’adolescència. Per què els llibres varen guanyar les equacions i la pilota?
A poc a poc, d’una manera natural, vaig anar creant un búnquer. Espacial i temporal. El búnquer era —i és— el meu escriptori. I també ho és la franja horària en què escric, que sempre és al matí. Són sagrades.
A poc a poc, d’una manera natural, vaig anar creant un búnquer. Espacial i temporal. El búnquer era —i és— el meu escriptori. I també ho és la franja horària en què escric, que sempre és al matí. Són sagrades
El lloc des d'on s'escriu és una república independent?
Sí, de vegades pens que la taula on escric pertany al segle XIX en lloc del segle XXI. És com si em traslladàs al passat perquè desconnect internet, desconnect el mòbil i així em puc concentrar. És una disciplina que practic des dels devuit anys, més o menys. Els meus pares sempre varen respectar aquesta disciplina. Si volien parlar amb mi, passaven un paper per davall la porta per no interrompre’m. Fixem-nos en l’etimologia de la paraula concentració. Con-cen-tra-ció. Amb un centre. És igual en portuguès i en català. Estar concentrat és tenir un centre.
El centre de gravetat permanent que cantava Battiato.
Sí! I, d’alguna manera, hi ha un únic centre. No podem estar concentrats en diversos centres. Si ho intentam, ens descentram. Reservant els matins per a la lectura i l’escriptura, em permet aconseguir una energia superatòmica. Per il·lustrar-ho, m’agrada recórrer a la imatge d’una lupa. Quan érem infants, qui no ha concentrat els raigs del sol a través del vidre per veure com cremen? Els pensaments dins el nostre cap funcionen igual. Si els concentram, el foc s’encén.
La capacitat de síntesi potser és un dels punts més forts de la seua literatura. Tant en la frase curta com en les frases més desenvolupades. És molt exigent quan edita els seus propis esborranys?
Escric molt de pressa —vint o vint-i-cinc pàgines en un matí— i després dedic molt de temps a corregir —potser vint dies per revisar aquestes vint pàgines. De vegades és un esforç enorme per eliminar només una paraula. Però també crec que el mateix temps treballa sobre el text. Per això, de vegades, tenc el que he escrit un any —o dos— abans de posar-me a revisar-ho.
Jo escric molt ràpid –vint i vint-i-cinc pàgines en un matí– i després trigues molt de temps a corregir –potser, vint dies per mirar-me aquestes vint pàgines. És un gran esforç, de vegades, per eliminar només una paraula
Aquesta espera és una fórmula involuntària per escriure profecies? Li ho deman perquè profètica és l’adjectiu que sol acompanyar la seva darrera novel·la: O fim dos Estados Unidos da América: epopeia. La va escriure el 2019, es va publicar el 2025, en portuguès, i Seix Barral la traurà en castellà el 2027. Conta la història d’un imperi real, el ianqui, assetjat per un virus que només es contagia dins les seves fronteres. Una pandèmia nacional.
Curiosament, la millor manera d’intuir què passarà en el futur és mirar cap al passat. El meu punt de partida va ser Èdip, el grec. En aquell mite, la ciutat de Tebes està assetjada per la pesta. Jo estava repassant l’antiguitat quan, de sobte, vaig percebre una cosa que havia de succeir en un futur immediat. La història no deixa de repetir-se, en certa manera. Per això, un profeta també és, a la seva manera, un historiador. El fet profètic, més que màgia, són evidències. Només cal fixar-se en els signes per intuir què podria passar.
En la mateixa època en què estava escrivint O fim dos Estados Unidos, el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua va triar com a paraula de l’any un terme encunyat per la filòsofa Adela Cortina que també existeix en portuguès: aporofòbia. A partir d’aquesta por de la pobresa…
… sí, sí, és que vivim en un món on les diferències socials no deixen d’eixamplar-se…
… en la seua darrera novel·la, fantasieja amb eixamplar encara més la divisió entre rics i pobres. La pandèmia que travessa la distopia que ha escrit arriba fins al punt de modificar la biologia humana. Rics i pobres poden tenir relacions sexuals, però no poden aparellar-se. Com si, en lloc de ser persones de classes socials diferents, fossin exemplars de dues espècies distintes. Els pares de l’eugenèsia haurien somiat un món tan cruel com aquest.
Sí, el llibre és una metàfora d’aquesta idea que pretén fer-nos creure que el problema de l’economia són els pobres, un símbol d’aquesta visió que considera el pobre com un intocable i la pobresa com una xacra, una malaltia. Aquests conceptes provoquen que l’hospitalitat d’una societat envers els pobres es redueixi dràsticament. A mi m’encanta pensar en els hospitals —públics— com un espai d’hospitalitat.
La paraula hospital comparteix arrel amb hotel. Els hospitals primigenis eren asils, hospicis, hostals.
Exacte. Un hospital públic és una de les coses més belles que ha pogut crear l’ésser humà perquè xoca frontalment amb aquesta aversió que es té als pobres. Com si la pobresa fos contagiosa.
Aquesta reflexió m’ha fet pensar en els pocs minuts de què disposen els metges de capçalera en molts centres de salut espanyols per atendre els pacients. La consulta dura dotze, deu, vuit minuts, fins i tot. Un temps cada vegada més reduït.
[Es queda pensatiu uns segons] És curiós pensar com canvien les coses. Per als grecs, ser hospitalari era una qüestió bàsica. Els déus es disfressaven de pobres i posaven a prova els amfitrions. En el món tan veloç en què vivim, en canvi, molts poderosos han prescindit de la idea d’hospitalitat.
Per als grecs ser hospitalari era una qüestió bàsica. Els déus s'emmascaraven en forma de pobres i posaven a prova els amfitrions. En el món tan veloç en el qual vivim, però, molts poderosos han prescindit de la idea d'hospitalitat
En el discurs que pronunciarà quan reculli el Prix Formentor [l’entrevista es duu a terme abans de la gala] ha escrit aquesta frase: «Llegir no canvia el món, però permet veure’l millor». La literatura no ens pot il·lusionar amb un futur en què el poder s’agenolli de nou davant la bellesa, un concepte amb què vostè ha jugat en alguna de les seues faules?
Malauradament, no crec que la literatura pugui arribar tan lluny. Ens pot canviar individualment, però no pot canviar un país. A voltes, té més influència una notícia publicada en un diari que un llibre sencer. Però el que sí que pot fer la literatura és descriure la fesomia de la força. Perquè la tasca d’un escriptor seriós no és escriure per a l’emperador, sinó per als qui lluiten contra l’emperador. Per això, la literatura és un exercici de resistència.
Malauradament, no crec que la literatura pugui arribar a tant. Pot canviar-nos individualment, però no pot canviar un país. De vegades, té més influència una notícia publicada en un diari que un llibre sencer
Entre els espanyols lusòfils hi ha una conversa que se sol repetir: a Portugal, tot va més a poc a poc que en aquest costat de la frontera; hi ha, fins i tot, un amor o, potser, un respecte per les coses antigues, autèntiques. Vostè també ho veu així o aquesta imatge que li he descrit és el clixé d’una postal turística?
Crec que és una visió externa… i que potser la culpa la té el fado [riu]. Portugal és un país molt elèctric: té totes les virtuts i els defectes de la velocitat. Hi ha un Portugal contemporani molt vinculat a la tecnologia, a la intel·ligència artificial, etcètera… També estam perdent una certa saviesa que habita al camp. Per això, no crec que siguem una excepció en aquesta Europa accelerada.
Tot va canviar amb la turistificació de Lisboa i Porto, els casos més evidents que el PIB augmenta, però la classe mitjana s’empobreix?
La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en una tragèdia perquè en pocs anys els preus s’han triplicat. Ni jo ni ningú no té solucions davant aquesta realitat, però crec que és important reconèixer —d’una manera nítida— que hi ha un problema, clarament un problema, amb el fenomen Airbnb: que cada casa pugui convertir-se en un microhotel. Objectivament, hi ha menys habitatges per viure-hi. Aquí, a Mallorca, he parlat amb Basilio [Baltasar, el director de la Fundació Formentor] sobre la contradicció de com podem resoldre aquest problema si no volem prohibir-nos viatjar i fer de turistes. Però el que sí que veig és que ens trobam davant un desequilibri en què el domini turístic s’imposa a les poblacions locals.
La qüestió habitacional es va tornar en tragèdia perquè en pocs anys es van triplicar els preus. Ni jo ni ningú té solucions davant d'aquesta realitat, però crec que és important reconèixer –de forma nítida– que hi ha un problema, clarament un problema, amb el fenomen Airbnb: que cada casa pugui ser un micro hotel
Els habitants de les Illes Balears —on sembla que enguany arribarem als vint milions de turistes— ho experimentam contínuament.
I tant. A Barcelona fa molts anys que passa. Enrique Vila-Matas sol dir que fa molt de temps que no aconsegueix baixar a la Rambla. Jo som lisboeta —perquè visc a Lisboa— i tampoc no baix al centre de la ciutat perquè ja no el reconec. És una invasió, pacífica, però una invasió, que canvia el ritme de les ciutats. Em sembla trist, però quina és la solució? Ep! No ho sé.
Acabarem l’entrevista i encara no haurà aparegut l’elefant dins l’habitació, el primer dels temes que els editors que s’han reunit en aquest hotel han plantejat en les seves converses: l’ús de la intel·ligència artificial en la literatura. Imaginem que un col·lega seu, escriptor, el telefona per quedar en un restaurant, però que el dinar no és més que una excusa per plantejar-li el dilema següent: el seu col·lega té un contracte signat amb una editorial important, ha cobrat una bestreta, s’acosta la data de lliurament i, com que està bloquejat i no podrà lliurar el manuscrit, té la temptació de recórrer a la intel·ligència artificial. Què li respondria?
Que la intel·ligència artificial —per a la literatura— és una invenció del dimoni! Som molt pessimista respecte d’això. La intel·ligència artificial està pensada per complaure els mandrosos i la peresa no és més que la il·lusió d’aconseguir una cosa sense haver de treballar-hi. Què li respondria a aquest escriptor? Dedicar-se a qualsevol altra cosa. Fer servir una màquina per escriure, per a mi, és tan absurd com inacceptable; és el que fa algú que no vol escriure, que no té la necessitat d’escriure, que no sent que escriure formi part de la seva vida —i li doni sentit. Potser, si em planteja aquesta qüestió, la seva necessitat sigui, simplement, fingir que publica un llibre.
0