José Carmelo, el jubilat que ha fet vaga de fam després de ser desnonat a Menorca: “Ja m'és igual fins i tot morir-me”
LLEGIR EN CASTELLÀ
José Carmelo Cuartero està jubilat. Té 68 anys i és natural d'Osuna. Porta barret i bastó, camina amb dificultat, i encara que fa “tota la vida” que és a Menorca, té un deix inconfusiblement andalús en la seva forma de parlar. El passat 6 d'octubre va decidir posar-se en vaga de fam a les portes de l'Ajuntament de Sant Lluís després de ser expulsat de la casa que llogava en una finca rústica a la urbanització de S’Algar, al sud-est insular. “Vaig arribar a Menorca el 1976. Des dels 17 anys he treballat com a pescador en una barca d'arrossegament. Fa uns vint anys vaig patir una lesió medul·lar a la feina que em va deixar amb un 35% de discapacitat”, explica l'afectat, qui recorda que va arribar al terreny fa més de dues dècades després d'arribar a un acord amb l'anterior propietari. “El propietari va morir fa poc i el 2024 els seus hereus em van anunciar que vendrien la finca i que havia de marxar”, explica.
Carmelo va escriure la seva història en un cartró gran que l'acompanya en la seva protesta silenciosa. Assenyala que, després de la defunció de l'anterior propietari, els nous li van portar una acta per la qual havia d'abandonar el domicili al cap de quatre mesos, moment en el qual finalitzava el contracte de lloguer. Assegura que va acceptar signar-lo, però va advertir que, si arribat aquest moment no trobava un altre lloc on viure, romandria allí fins a tenir una alternativa.
“Com que no he trobat res que pugui pagar amb la meva escassa pensió, em vaig quedar. Els propietaris em van denunciar i, encara que vaig intentar acollir-me a la Llei d'Arrendament Rústic, al final no vaig poder fer res”, explica l'afectat, qui sosté que el jutjat que portava el seu cas havia de reconèixer que el seu contracte de lloguer es regia per la Llei 26/2005 d'Arrendament Rústic, en virtut de la qual s'estableix que “els propietaris d'immobles llogats sota aquesta modalitat han d'avisar amb un any d'antelació de la voluntat de posar fi al contracte; en cas contrari, aquest es renova automàticament per cinc anys”.
Com que no he trobat res que pugui pagar amb la meva escassa pensió, em vaig quedar
Consultat sobre el cas, l'advocat d'ofici que assisteix legalment en José Carmelo ha declinat la proposta de fer declaracions sobre les reivindicacions del seu representat. La qüestió del preavís depèn, en qualsevol cas, del tipus de contracte que regia el lloguer. Si bé és cert que la Llei d'Arrendaments Rústics estableix un termini d'un any per comunicar la no renovació de determinats contractes subjectes a aquesta normativa, aquesta disposició no s'aplica automàticament a qualsevol habitatge situat en sòl rústic, per la qual cosa la seva aplicació al cas d'en Carmelo depèn de la naturalesa del contracte. Segons narra en el seu cartró i explica a qui vulgui escoltar-lo, l'acord amb l'anterior propietari era “de paraula, com es feien les coses abans”.
Pocs dies després del desallotjament, un dels hereus de la finca de S’Algar va denunciar José Carmelo davant la Guàrdia Civil per presumptes amenaces, insults i intimidació, que, assegura, es van produir quan Carmelo va acudir a l’immoble després del llançament mentre el nou propietari retirava estris. El denunciant sosté que Carmelo va ser degudament notificat de la no renovació del contracte i assegura que se li va oferir una compensació econòmica per evitar que el desnonament s’executés per la via judicial.
Malgrat que es tractava d’un habitatge molt humil, durant més de dues dècades Carmelo va convertir la finca en la seva llar. “Era amb prou feines poc més que una casa d’eines, però jo la vaig moblar, la vaig cuidar, la vaig pintar, li vaig posar electrodomèstics. Tenia el meu hort i fins i tot vaig portar oliveres d’Andalusia”, lamenta l’afectat, qui insisteix que la pèrdua més gran és la dels seus animals: un conill, dos gats, set galls i sis gallines, que en la seva majoria han quedat en mans de veïns fins que el seu amo trobi on viure.
Era amb prou feines poc més que una casa d’eines, però jo la vaig moblar, la vaig cuidar, la vaig pintar, li vaig posar electrodomèstics. Tenia el meu hort i fins i tot vaig portar oliveres d’Andalusia
En Carmelo va passar tres dies vivint al seu vehicle sense poder netejar-se i mantenint la vaga de fam “Vaig estar allí plantat davant l'Ajuntament i davant l'Església exigint alguna solució”, assegura, i insisteix en la falta de disposició del Consistori, els funcionaris del qual li van oferir pagar-li un traster per guardar les seves coses durant dos mesos després del llançament, segons la seva versió. “Des dels serveis socials no em poden oferir res perquè diuen que tinc la possibilitat de viure amb els meus fills o amb la meva exdona a qui no veig fa dècades. No vull tornar a Andalusia. Ningú m'ha de dir a mi on he de viure”, afirma.
En Carmelo ha deixat els seus animals amb uns veïns mentre es resol la situació: un conill, dos gats, set galls i sis gallines
Consultat per aquest mitjà, l'Ajuntament de Sant Lluís ha declinat fer declaracions sobre el cas, al·legant que “existeixen qüestions que afecten informació privada protegida per la normativa de protecció de dades”.
Passades les primeres 72 hores de vaga, en Carmelo ha confirmat que finalment des del municipi li van aconseguir un allotjament provisional durant 15 dies. La solució temporal no resol, per ara, el seu problema d'accés a un habitatge estable i assequible, encara que reconeix que “quelcom és quelcom”. Mentre deambula per Sant Lluís, el poble que l'ha acollit durant vint anys, l'ancià andalús reflexiona sobre la crisi de l'habitatge. “Jo sé que això no em passa només a mi, tot això és una desraó. No ho entenc, però m'és igual. Ja em fa igual fins i tot morir-me”, es lamenta.
Des de la Plataforma per l'Habitatge de Menorca adverteixen que els casos d'en José Carmelo no són situacions aïllades, sinó una mostra de les dificultats que afronten els qui no poden assumir els preus del mercat immobiliari a Menorca. Seguint la reflexió d'en Carmelo, l'entitat alerta que la falta d'accés a un habitatge pot portar les persones “a la vora del suïcidi”, a causa de l'impacte que aquestes situacions tenen en la salut física i mental, amb conseqüències com ansietat, depressió, deficiències nutricionals i condicions de vida insalubres. Subratllen, a més, que el problema afecta perfils molt diversos i no únicament a persones grans o migrants.
L'acampada de Maó
Segons dades del partit judicial de Maó, abans de l'entrada en vigor el passat 1 d'octubre del decret llei d'habitatge que suspèn temporalment els desnonaments, hi havia 63 llançaments judicials previstos. Dos d'ells es van arribar a executar: el d'en Carmelo i el d'una família d'origen subsaharià que, igual que l'andalús, van iniciar una protesta davant l'Ajuntament, en aquest cas, el de Maó. “No ens movem d'aquí fins que ens donin solucions habitacionals. No poden fer-nos fora al carrer com a gossos”, va declarar la Thais, originària de Guinea Equatorial i mare d'un menor, després de ser desnonada d'un habitatge al Camí des Castell, al centre de la capital insular.
El desallotjament de la Thais i la seva família va posar de manifest les condicions de precarietat en les quals vivien entre 15 i 20 persones a l'immoble, que mancava d'aigua potable i presentava greus deficiències de salubritat. El procediment judicial s'havia iniciat el 2021, després que els nous propietaris emprenguessin accions per recuperar la finca. Després del llançament, la Thais i el seu marit d'origen senegalès van instal·lar la primera tenda d'una acampada que va arribar a sumar fins a vint veïns en emergència habitacional davant l'Ajuntament de Maó per reclamar solucions urgents a la crisi d'habitatge.
L'acampada finalment es va aixecar després d'una setmana d'activitats obertes, jornades de reflexió pública i taules rodones. “Aixequem l'acampada amb la intenció de concentrar esforços de cara a la vaga general per l'habitatge convocada per al pròxim11 de novembre”, van explicar els portaveus de la Plataforma Menorca per l'Habitatge, que van romandre acompanyant els afectats en successives trobades amb els serveis socials. Thais va confirmar que provisionalment s'allotja en dependències de Càritas de Maó, encara que es tracta d'un alberg transitori i insisteix que la falta d'alternativa habitacional l'obliga irremeiablement a “quedar-se al carrer”.
Finalment, el col·lectiu de militants pel dret a l'habitatge de l'illa atribueix part d'aquesta situació a la pressió de la demanda externa. “Des de fa anys Menorca rep una demanda d'habitatge per part de sectors la capacitat adquisitiva dels quals és molt superior a la de la població resident, la qual cosa dificulta tant el lloguer com la compra”, expliquen. Davant d'aquesta situació defensen la implementació de mesures com “l'expropiació i rehabilitació d'immobles buits per destinar-los posteriorment al lloguer social”. Segons el col·lectiu, existeixen fins a 156 apartaments abandonats en el municipi des Castell i més de 580 habitatges buits a Maó. “No volem més gent sense cases, ni cases sense gent”, conclouen.
0