Ramon Llull, el Quixot místic que somià en transformar la Mediterrània

Ramon Llull tenia una presència menuda però intensa. No imposava per l’alçada —1,61 metres—, sinó per l’energia del seu pensament i la profunditat de la seva mirada, que, com han suggerit artistes durant segles, semblava haver sostingut una llarga conversa amb l’absolut. Un hàbit de tela aspre, la barba blanca i la calvície prematura definiren la seva iconografia. En les miniatures del Breviculum —autèntic còdex visual del primer lul·lisme— apareix escrivint, predicant, discutint: el cos com a extensió d’una ment incansable.

El Breviculum fou compilat per Thomas Le Myésier, deixeble i admirador de Ramon Llull, cap al 1321. Aquest còdex il·lustrat —conservat avui a la Biblioteca de Karlsruhe, Alemanya— és una de les fonts iconogràfiques i biogràfiques més importants sobre Llull.

Fou concebut com una versió visual i resumida del pensament i la vida del filòsof mallorquí, destinat originalment a la reina de França, Jeanne de Bourgogne-Artois, per promoure la causa de canonització de Llull.

El 1985, un estudi paleopatològic dirigit pel Dr. Bartomeu Nadal Moncadas, sobre les seves restes encara conservades a l’església de Sant Francesc de Palma, revelà un físic singular. Llull tenia cames robustes, escassa musculatura als braços, abdomen una mica prominent i excel·lent salut òssia.

Aquest mallorquí universal habità un cos resistent, modelat pels camins, les travessies i la contemplació. Fou un savi errant abans que un asceta de clausura. Les seves mans, més avesades a la ploma que a l’espasa, ens llegaren una frase que resumeix la seva espiritualitat: “Amor és allò que als qui són lliures els redueix a esclavitud, i als esclaus els dóna llibertat.”

Llull fou també una ment que pensà profundament, que patí, que estimà. La seva anatomia —com la seva obra— reflecteix la tensió constant entre la finitud humana i l’aspiració a l’eternitat.

El joglar de Déu

La història de Ramon Llull no es pot entendre sense la seva conversió. Aquell moment d’èxtasi marcà una fractura radical que partí la seva vida en dues meitats oposades. Amb trenta anys, en ple esplendor com a home de confiança de l’infant Jaume —futur rei—, lliurat a les cançons trobadoresques, als amors il·lícits i als privilegis de palau, una sèrie de visions místiques el sacsejaren com llamps.

La vida de Ramon Llull va fer un gir radical després d’una sèrie de visions que el varen arrabassar de la seva còmoda existència cortesana. Va abandonar família, honors i riquesa per consagrar-se del tot a l’estudi, la contemplació i la diplomàcia

Així ho relata a la seva Vita coaetanea (1311), dictada durant la seva estada a la cartoixa de Vauvert, a París, i redactada per un escrivà anònim sota la seva supervisió directa, es tracta de la principal font autobiogràfica sobre la seva vida. Hi narra la seva conversió, les motivacions espirituals i intel·lectuals, i traça una justificació teològica de la seva obra i missió.

Aquell estremiment interior que descriu desencadenà una transformació irreversible. Llull abandonà la família, repartí els béns entre la seva dona i fills, i es retirà del món per convertir-se en el que ell mateix anomenà joglar de Déu.

Hi ha, però, una altra llegenda que dona un gir menys transcendent i més tràgic a la seva conversió. Recollida per Lluís Racionero a Raimon, l’alquímia de la bogeria (Ed. Laia, 1985), atribueix el canvi no a la gràcia divina, sinó a un trauma humà. En ella, un Llull jove i obsessionat per una dama casada irromp a cavall en plena missa per festejar-la. Ella, acorralada, s’obre el cosset i mostra un pit devastat pel càncer: “...com una mustia heura violàcia, li rosegava el pit”.

L’impacte fou devastador. Com Siddharta davant el sofriment, Llull comprengué que la veritat no es trobava en els plaers corruptes de la cort, sinó en el sentit últim de l’existència.

Després d’aquella sacsejada, emprengué un pelegrinatge iniciàtic per santuaris com Santiago de Compostel·la i Rocamadour. Passà mesos lliurat a l’oració, al silenci i a la meditació. Allà anà madurant el seu triple propòsit, que ell considerava divinament inspirat: 1) Dissenyar un sistema racional i infal·lible per dialogar amb els infidels; 2) Escriure el millor llibre possible per erradicar tots els errors metafísics; i 3) Fundar escoles per formar els missioners del futur.

Quan tornà a Mallorca, el seu entorn no comprengué aquella ruptura radical. La seva família patí la seva absència i molts dels seus antics afins el titllaren d’irresponsable. Llull fou, en efecte, un mal cap de família segons els cànons d’aleshores (i potser també d’ara): anteposà la seva vocació transcendent a qualsevol deure domèstic.

Conscient de les seves pròpies limitacions, inicià un llarg període d’estudi autodidacte i rigorós. Aprengué llatí amb els monjos cistercencs de La Real i àrab amb un esclau musulmà que comprà com a mestre. Estudià gramàtica, teologia, lògica escolàstica i islàmica. Així va néixer no només un convers, sinó l’arquitecte d’una revolució intel·lectual que anticipà la modernitat.

La il·luminació a Randa

Ramon Llull es retirava periòdicament al puig de Randa, al cor de Mallorca, on passava llargues temporades lliurat a l’oració i a la contemplació. En aquella solitud visqué el que anomenà la seva “segona il·luminació”. No fou un missatge difús, sinó una revelació concreta sobre com servir Déu. Comprengué que havia de crear un mètode, un art racional, per demostrar les veritats que ja havia començat a plasmar al seu vast Llibre de la contemplació en Déu (ca. 1273–1274).

No es tractava de predicar des de l’autoritat, sinó de convèncer mitjançant la raó.

El més innovador de la seva conversió no fou només la renúncia als plaers mundans, sinó la manera com concebí la seva nova vocació. No cercà refugi en la mística silenciosa ni en el retir monàstic. Llull volia comunicar, persuadir, dialogar. Rebutjà la violència dels croats i la imposició de la fe per la força. La seva aspiració era discutir amb els infidels, no vèncer-los. Aquesta actitud marcà una de les seves contribucions ètiques més agosarades.

“La conversió de Ramon Llull fou una revolució silenciosa. On altres es retiraven, ell avançava. On altres condemnaven, ell volia dialogar”, afirma Maribel Ripoll Perelló, filòloga i directora de la Càtedra Ramon Llull (UIB).

La seva eina no seria l’espasa ni l’autoritat eclesiàstica, sinó la raó. Per això desenvolupà el seu Ars Magna, un sistema lògic basat en la combinació de conceptes fonamentals —bondat, grandesa, eternitat, saviesa, voluntat...— amb els quals, segons ell, es podia demostrar la veritat mitjançant arguments necessaris.

“Llull no només volia convèncer: volia mostrar. Amb les seves figures, donava una dimensió visual al raonament”, explica Ripoll.

En la solitud del puig de Randa, Llull rebé el que interpretà com una revelació: un mètode per demostrar racionalment la veritat cristiana. Neix així el seu Ars Magna, sistema lògic de rodes i combinacions que aspirava a fer visible, comprensible i compartible el misteri diví

Anthony Bonner, un dels seus principals estudiosos contemporanis, ho expressà així: “L’Art de Ramon Llull és un sistema semi-mecànic per organitzar el pensament i, sobretot, per estructurar els conceptes bàsics de la fe, la religió i la filosofia. És com un primer ordinador.”

Per aquesta raó, molts consideren Llull un precursor de la informàtica, ja que ideà un mecanisme combinatori que, segles després, inspiraria els fonaments de la lògica simbòlica i els llenguatges formals. En reconeixement d’això, el 2001 els enginyers informàtics d’Espanya el triaren com a patró.

Però l’Ars Magna no era, per a Llull, un simple artifici intel·lectual o mecànic. Era una via per estimar Déu amb l’enteniment tant com amb el cor. La seva espiritualitat fou profundament innovadora: fusionà contemplació i lògica, oració i dialèctica, teologia i ciència. En textos místics com el Llibre d’Amic e Amat, es percep aquesta unió entre raó amorosa i fe raonada: l’Estimat —Déu— és cercat tant per l’ànima que estima com per l’ànima que pensa.

No distingia entre ciència i teologia, entre medicina i lògica, entre poesia i diplomàcia. On altres veien enemics, ell veia interlocutors; on altres imposaven, ell raonava. La seva vida fou una croada intel·lectual sense precedents

Contacte amb el sufisme

L’aprenentatge de l’àrab, que Ramon Llull emprengué amb l’ajuda d’un esclau musulmà —la història del qual acabà tràgicament— fou molt més que una decisió pràctica: fou un acte radical de desarmament cultural. En una Europa que veia l’islam com un enemic teològic i militar, Llull decidí tractar-lo com un interlocutor. Aprendre la llengua de l’Alcorà fou, en el seu temps, un gest de rebel·lia espiritual.

Gràcies a l’àrab, no només pogué debatre amb savis musulmans i accedir als seus textos filosòfics i místics, sinó que es deixà afectar, en profunditat, per les seves idees. El sufisme, amb el seu èmfasi en l’amor, la interioritat i l’experiència directa de Déu, deixà una empremta perceptible en el seu pensament. Tot i que no hi ha constància d’un vincle directe amb Ibn Arabi, ambdós respiraven el mateix clima intel·lectual d’un Mediterrani mestís, on cristians, jueus i musulmans compartien llengües, ciutats... i, a vegades, intuïcions metafísiques.

Ibn Arabi parlava de la unitat de l’ésser i d’un Déu reflectit en tota existència. Llull, des de la seva tradició cristiana, perseguia quelcom semblant: demostrar que totes les veritats convergeixen en Déu i que la raó amorosa podia tendir ponts entre credos. Així s’entrellacen —més enllà dels arxius— dues de les aventures espirituals més agosarades de l'Edat Mitjana.

En aprendre àrab, Llull no sols accedí a una altra llengua, sinó a una altra cosmovisió. El seu acostament a l’islam no fou des de la superioritat, sinó des del diàleg. El seu pensament revela ecos del sufisme: la unitat de l’ésser, l’amor com a via de coneixement i la convicció que Déu es manifesta en totes les formes. Llull traduí aquest misticisme a un llenguatge lògic per travessar fronteres teològiques

L’esclau que li ensenyà a pensar en una altra llengua

Per aprendre àrab, Llull comprà un esclau musulmà que havia estat mestre. Volia comprendre l’islam des de dins. Però la convivència acabà malament: l’esclau, desesperat, intentà matar-lo, fou empresonat i es va suïcidar a la presó. L’episodi il·lustra la intensitat d’aquell encontre entre mons.

Aprendre la llengua de “l’altre” no era habitual; implicava obrir-se a la seva visió del món. “Llull aprengué àrab per pensar amb l’altre. La seva decisió no fou retòrica: fou política, espiritual i radicalment moderna”, afirma Maribel Ripoll.

Llull fou un pont vivent entre disciplines, llengües i cultures. “Un curiós intel·lectual”, com el definí Antoni Tàpies, interessat tant en allò sagrat com en allò quotidià. Teòleg, lògic, poeta, metge, astrònom, jurista... la seva mirada era totalitzadora.

Mentre es projectava cap a París, Tunis o Jerusalem, la seva ruptura amb el món cortesà era definitiva. La seva esposa el denuncià davant el batle de Ciutat per desatendre els seus deures i el patrimoni. No només renuncià als seus privilegis: també fou vist com un mal espòs i pare. Però Llull ja havia triat un altre camí, guiat per una vocació absoluta.

Raimon Panikkar ho resumí amb lucidesa: “Ramon Llull fou un ‘foll’ —un boig. Però, què significa boig? En aquest cas, aquell que no pensa en si mateix, sinó que es bolca completament cap a l’altre”.

L’evolució de Miramar

L’escola de Miramar, fundada el 1276 per Ramon Llull amb el suport del rei Jaume II de Mallorca, fou un projecte pioner en la història del cristianisme. Per primera vegada, s’institucionalitzava una formació missionera basada no en el dogma, sinó en el coneixement de l’àrab i en el diàleg raonat. Llull no aspirava a formar inquisidors, sinó apòstols de l’enteniment: homes capaços de parlar amb jueus i musulmans en la seva llengua, i d’argumentar amb raó i respecte. S’avançà segles a l’ideal d’un cristianisme plural, dialògic i obert a l’altre.

Durant els seus primers anys, Miramar fou un centre pedagògic sense igual: una escola intercultural en la frontera viva del Mediterrani medieval. Però el desinterès institucional, la manca de finançament i els canvis polítics precipitaren el seu declivi. A finals del segle XIII, deixà de funcionar com a escola missionera i passà a mans del monestir cistercenc de La Real.

Amb la fundació de l’Estudi de Miramar, Llull institucionalitzà la seva visió: formar missioners preparats per al diàleg raonat amb altres religions. Tot i que l’escola decaigué aviat, fet que decebé profundament Llull

Segles més tard, al XIX, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria redescobrí el lloc i el restaurà, retornant-li la seva dimensió simbòlica. Avui, Miramar encara es manté dempeus, suspesa entre oliveres i penya-segats davant la mar, com un espai de contemplació on encara ressona el somni de Llull: unir fe i raó, llengües i pobles en nom del coneixement compartit.

El Quixot mallorquí

L’espiritualitat de Ramon Llull desafia qualsevol etiqueta. No fou monjo, ni escolàstic, ni reformador institucional. Fou un pensador errant, un agitador de l’esperit, algú que entengué la conversió no com a punt d’arribada, sinó com a camí sense descans. El seu Déu no exigia retir, sinó presència lúcida en el món: sortir a argumentar, estimar amb intel·ligència i actuar amb sentit.

A Randa no hi va néixer només un místic, sinó un nou model d’intel·lectual cristià: el que uneix raó i fe, llenguatge i amor, contemplació i acció. Des d’allà partí Llull —el “joglar de Déu”— en la seva croada de paraules, cercant no vèncer, sinó convèncer, en un món dividit per credos i espases.

Harold Bloom ho expressà així: “Només Cervantes hauria pogut crear la vida de Llull com a ficció.”

I és que Ramon Llull fou, en certa manera, un Quixot anterior al seu temps. Un boig lúcid, un visionari rigorós, un geni radical que somià convertir el Mediterrani en un espai de diàleg. La seva vida fou més que una obra immensa, fou una aposta vital per la paraula com a pont i com a forma de redempció.