Vida i mort de Ramon Llull, el 'Doctor Illuminatus'

El mallorquí Ramon Llull, qui es convertiria en el filòsof i visionari conegut com a “Doctor Illuminatus”, era fill d’una família catalana terratinent que creuà la mar amb Jaume I a la recerca de terres i futur després de la conquesta de Mallorca. En aquella illa encara impregnada del seu passat islàmic, envoltat d’un ambient on s’entrellaçaven llengües i cultures, començà a forjar-se el pensament de l’home extraordinari que somiaria amb un sistema capaç d’entendre Déu i influiria en generacions i generacions de pensadors.

Les primeres notícies documentades sobre la família Llull apareixen a Catalunya, a Sant Andreu de Llavaneres, amb ramificacions a Mataró i Sant Vicenç de Montalt, on estaven emparentats amb la família Amat des del segle XII. El llinatge Llull ja figura en un document de 1231 que esmenta Pere Amat/Llull i Ramon Llull, pare del futur filòsof.

Més endavant, la família s’establí a Barcelona com a arrendatària i propietària de terres i cases a la part nord de la ciutat —a l’antic Born i Vilanova de la Mar, l’arenal que vorejava la platja—, així com a la Verneda, el Clot (on avui s’alça l’estació del Nord), el barri de Sant Pere i Santa Coloma de Gramenet. Aquestes propietats reflecteixen la consolidació d’un llinatge benestant, vinculat tant a l’administració urbana com al comerç i a la gestió de terres.

Sobre la família materna de Ramon Llull, la informació és més escassa. La seva mare, Elisabet de Marçal, hauria pertangut a una branca noble originària d’Erill, encara que també es defensa que estava vinculada a l’aristocràcia mediterrània del llinatge dels Manresa. Aquest encreuament de llinatges situa Ramon al cor de la petita noblesa catalana, amb aspiracions d’ascens social als nous territoris de conquesta.

La família Llull es consolidà com a terratinent a Mallorca i Barcelona després de la conquesta de Jaume I. De jove, Llull estudià gramàtica, poesia i l’art trobadoresc abans de servir com a senescal del rei de Mallorca

El matrimoni dels seus pares, Elisabet i Ramon Llull, residia a Barcelona fins que les oportunitats de colonització els portaren a sumar-se a l’expedició de Jaume I el 1229, establint-se com a colons privilegiats a la Mallorca acabada de conquerir, transformada de Madina Mayurqa en Regne de Mallorques. En una illa on la majoria de la població continuava essent musulmana, els nous colons cristians es convertiren en administradors d’un territori híbrid, on el català i el llatí s’entreteixien amb l’àrab als carrers, mercats i camps.

Va ser batejat a l’església de Santa Eulàlia de Ciutat. Als catorze anys, el 1246, inicià estudis elementals de gramàtica llatina, poesia, música i l’“art dels trobadors”, disciplines habituals per a un fill de família acomodada. Entre els quinze i els vint-i-cinc anys assistí amb freqüència als actes de la cort reial, on començà com a patge d’honor de l’infant Jaume II.

Tal com explica el Dr. Pere Villalba (Ramon Llull essencial. Ed. Libros de Vanguardia, 2016), Llull ocupà el càrrec de senescal de la taula del rei de Mallorca, un lloc que li atorgava prestigi, prebendes i certes obligacions de representació, però que li deixava llibertat per participar en la vibrant vida cortesana. Aquest període juvenil, marcat pel luxe, la poesia trobadoresca i les intrigues amoroses de palau, seria el preludi de la transformació radical que canviaria per sempre el destí de Ramon Llull.

Un casament d’altes mires

Així es configurà l’entorn familiar i cultural del futur pensador universal: una llar catalana i cristiana en una terra encara marcada pel seu llegat islàmic, on les tensions i la convivència forjaven un espai de frontera espiritual i cultural. En aquella Mallorca conflictiva, on ressonaven les campanes de les esglésies al costat del murmuri de l’àrab als socs, es formà la consciència de Llull, ensenyant-li des de nin que el món era divers, i que la llengua, la fe i la raó podien ser ponts i no només murs.

Ramon Llull es casà a Ciutat —l’actual Palma— amb Blanca Picany el 1257, quan tenia 25 anys. La família Picany posseïa encara més terres que els Llull i es dedicava amb èxit al comerç, disposava d’esclaus i d’una xarxa d’interessos que enfortia la seva posició dins la jove societat mallorquina. Aquell casament fou, per tant, la unió de dos llinatges benestants que trobaven en aquell enllaç un punt de convergència patrimonial i social.

Un document datat poc després del matrimoni anomena Ramon com a procurador universal dels béns de la família de la seva esposa, mentre constata que el jove ja era propietari d’immobles a Barcelona, als voltants de Sant Andreu de Llavaneres, a Portaferrissa i a Santa Coloma de Gramenet. A més, posseïa terres a Mallorca, a prop de Palma. Tant el seu pare com el seu sogre havien mort, circumstància que concentrà en Ramon la gestió d’un patrimoni considerable després de l’enllaç.

Tanmateix, tot aquell ordre sòlid i prometedor es va trencar amb la seva conversió. Perquè la transformació de Ramon Llull no fou només un gir espiritual: va ser una escissió familiar profunda. Tenia esposa, dos fills i una fortuna consolidada quan decidí abandonar la vida cortesana per lliurar-se completament a la seva missió de coneixement i fe. Repartí els seus béns entre la família, deixà enrere comoditats i prestigi social, i partí amb la determinació de convèncer el món de la veritat cristiana mitjançant la raó.

Va ser un acte radical que escandalitzà el seu entorn i deixà l’esposa i els fills enfrontats a una nova vida sense el pare ni l’espòs que coneixien. Mentre Llull s’endinsava en la contemplació, l’estudi i els viatges, aquells a qui estimava aprengueren a viure amb la seva absència, convertida en la primera renúncia d’un home que, per abraçar la seva vocació universal, trencà els llaços que el lligaven a casa seva i a la seva pròpia sang.

La seva conversió suposà una escissió familiar: abandonà fortuna, esposa i fills per consagrar-se al coneixement i a la fe

L’ermità

La vida de Ramon Llull no es pot entendre sense el moviment constant que la va impulsar. La seva conversió no el reclogué en la soledat, sinó que li obrí les portes d’una Mediterrània ampla i convulsa, on es proposà ser pont entre civilitzacions. Al llarg de la seva vida emprengué innombrables viatges, mogut no per la curiositat del mercader ni per l’ambició del diplomàtic professional, sinó pel propòsit radical de dialogar i construir enteniment entre cristians, musulmans i jueus. Llull recorregué corts, universitats i ports amb la seva Ars Magna davall el braç, cercant deixebles i protectors, polemitzant amb doctors i reptant savis musulmans als seus propis territoris. Va ser, en definitiva, un missioner de la paraula que convertí la Mediterrània en l’escenari de la seva croada intel·lectual.

I, tanmateix, el viatger incansable fou també un ermità. La figura de l’ermità en la vida i obra de Ramon Llull transcendeix l’imaginari popular. Llull conferí a aquesta figura una dimensió mística i intel·lectual d’una radicalitat extraordinària. A la seva època, els ermitans eren focus d’atracció espiritual —basta pensar en Montserrat, on les ermites disperses atreien més fidels que el mateix monestir—. Mallorca, per la seva banda, estava esquitxada de coves i ermites, i Llull tingué la seva a la muntanya de Randa, el 1274, on, en un retir autònom al marge dels convents, visqué la seva “segona il·luminació” i concebí l’Ars Magna. Posteriorment, en tingué una altra als voltants del Monestir de Miramar.

Va recórrer corts, ports i universitats amb la seva Ars Magna, decidit a dialogar amb savis musulmans i cristians

Al seu Blanquerna (Llibre d’Evast e Blanquerna, 1283), Llull desenvolupà literàriament aquest model espiritual. El protagonista recorre tots els estaments de la vida religiosa —monjo, abat, bisbe, papa— fins a renunciar voluntàriament al poder i retirar-se com a ermità, com a forma més alta de lliurament espiritual. Aquest itinerari vocacional que Llull elaborà en la ficció tingué impacte en la història real. El seu contemporani, el papa Celestí V, dimití del pontificat per retirar-se com a ermità el 1294, i segles després Benet XVI repetiria aquest gest.

Així, en Ramon Llull es fonen el viatger i el contemplatiu. L’home que creuava mars per dialogar amb savis i reis era el mateix que cercava en el silenci de Randa o Miramar la claredat de la contemplació. Sense aquella soledat no hauria nascut el seu sistema; i sense tots aquells viatges, no hauria tengut sentit. Llull ensenyà que la contemplació no s’oposa a l’acció, sinó que l’alimenta, i que només qui se retira pot tornar amb forces per transformar el món.

Una mort llegendària

No existeix documentació concloent que permeti determinar si el “Doctor Illuminatus” va morir abans, durant o després del seu retorn de Tunis a Mallorca. Tampoc se sap amb certesa si la seva defunció es produí el 1315 o el 1316, encara que alguns indicis apunten a aquesta darrera data. D’una banda, la seva darrera obra està datada al desembre de 1315; de l’altra, és possible que la datació tradicional de 1315 es basàs en l’estil florentí, que considerava que l’any acabava al març de l’any següent, la qual cosa situaria la seva mort als primers mesos de 1316.

No se sap si va morir el 1315 o el 1316. La tradició diu que fou lapidat a Tunis i que les seves despulles tornaren a Palma. Va disposar que el seu patrimoni servís per copiar els seus llibres en llatí i català, assegurant-ne la difusió després de la seva mort

A manca de proves fermes, el relat més difós sobre la seva mort prové de Nicolau de Pax (segles XV–XVI), qui conta que Ramon Llull fou lapidat el 29 de juny de 1315 a Tunis. Uns mercaders lligurs l’haurien rescatat i embarcat de retorn cap a Mallorca, on va morir davant l’illa de Cabrera. Les seves restes foren desembarcades a Portopí i traslladades solemnement a Palma, on fou sepultat al costat dels seus pares a la capella de Sant Marc.

La creixent veneració popular dugué aviat a traslladar les seves restes a l’església de Sant Francesc dels Frares Menors. Allà arribaren dins una arca de fusta dipositada inicialment a la sagristia, amb l’esperança que la seva canonització fos imminent. Segons relata l’historiador Joan Amigó (1871–1939), el 1350 un incendi destruí la sagristia, però l’arca restà miraculosament intacta. Aleshores es construí un sepulcre de pedra davall el tron de l’altar major, on fou col·locat el cos de Llull, embolicat amb una mortalla encara tacada de sang.

Finalment, el 1478, les seves restes foren traslladades a la seva ubicació actual: la capella lateral esquerra del deambulatori de la basílica de Sant Francesc, a Palma, on el “Doctor Illuminatus” reposa, convertit en un símbol de Mallorca, que el veié partir a la recerca de saviesa i diàleg.

El testament de Ramon Llull

El 1313, Ramon Llull dictà el seu testament. Aquell document no només distribuïa el seu modest patrimoni material, sinó que reflectia la seva fe inquebrantable, el seu compromís intel·lectual i el seu desig que la seva obra transcendís la seva pròpia mort.

Deixà vint sous al seu fill, Domènec Llull, i a la seva filla Magdalena, esposa de Pere de Sentmenat, reconeixent-los com a hereus de tot allò que els hagués donat en vida. Estengué també la seva generositat a diverses ordres religioses i parròquies.

El seu testament revela un propòsit encara més gran: Llull no volgué que la seva obra morís amb ell. Ordenà copiar els seus darrers llibres en pergamí i difondre'ls en llatí, àrab i català, enviant-los a monestirs, mecenes i universitats on poguessin continuar essent llegits i debatuts. En vida havia entregat els seus llibres a papes, reis, sultans i mestres de la Sorbona; després de la seva mort, volgué mantenir viva aquella corrent, destinant toms complets al monestir cartoixà de París i al noble genovès Perceval Spinola, mentre confiava al monestir de La Real un cofre amb els seus manuscrits. Disposà que els seus llibres fossin encadenats als armaris de les esglésies perquè qualsevol els pogués llegir, sense distincions. Fins al final, Llull convertí el seu pensament en llavor, destinada a germinar entre les generacions futures. I així va succeir.