Joan Guerrero, Pérez Andújar i el miracle a Barcelona

Quan vaig tenir a les meves mans Milagro en Barcelona vaig pensar de manera inevitable en la pel·lícula de Vittorio de Sica Miracle a Milà, i no cal ser molt espavilat per notar que l'obra conjunta del fotògraf Joan Guerrero i l'escriptor Javier Pérez Andújar conté en la seva essència una reminiscència d'aquesta pel·lícula dels anys cinquanta del segle passat. També, un cop devorat el contingut, és fàcil pensar en una actualització d'Els altres catalans de Paco Candel. Els nous immigrants de la perifèria són els protagonistes absoluts del llibre editat per Ariel on es circula pels voltants d'aquella Barcelona que de tant centralitzar ha oblidat gran part dels seus habitants, però vaja, potser aquesta visió és una mica esbiaixada i només les pàgines que complementen imatge i text reten justícia a la idea.

Javier Pérez Andújar és de Sant Adrià de Besòs i Joan Guerrero, originari de Tarifa, resideix a Santa Coloma de Gramenet des que, com molts altres, va arribar amb poc o res a la nostra terra. La seva mirada compartida recorre l'extraradi i el dissecciona amb una naturalitat que condueix a un lirisme gairebé involuntari, on la bellesa és la de la quotidianitat sense conservants ni colorants.

Quedo amb ells un dimarts al migdia en una llibreria del centre de Barcelona. Ens saludem, intercanviem quatre paraules i passem a l'acció. Encenc la gravadora.

Jordi Corominas: Com va sorgir la idea del llibre?

Joan Guerrero: Hem coincidit fent crònica quan es parlava de la Mina i altres barris per l'estil. En Javier cap a la crònica i jo la fotografia. A partir d'aquí hem anat coincidint.

Éreu còmplices sense saber-ho.

Javier Pérez Andújar: És clar, perquè anàvem distanciats en el temps. Primer escrivia, trucava al diari i en Joan anava i treia la imatge. Compartíem territori.

Joan Guerrero: Ens vam conèixer a EL PAÍS al vermut de cap d'any, fa força temps, potser onze o dotze anys.

I a partir d'aquí va sortir la idea?

Joan Guerrero: La idea va sorgir d'una urgència, d'allò de fer-ho ja perquè d'una altra manera es perd l'espai i la intenció. Veia que al riu hi havia sempre molts immigrants, cadascun amb la seva cultura i les seves porteries. Era el riu de les cultures i vaig començar a fer fotos. Després vaig anar a Fondo de Santa Coloma i a Can Zam, plató de tantes immigracions. Em vaig posar mans a l'obra i un dia li vaig ensenyar a en Javier el meu material de la nova immigració, amb el temor que aquesta es desintegrés.

Javier: En un primer moment vam pensar en una exposició i després, a poc a poc, es va concretar la idea d'un llibre.

En els llibres d'en Javier s'hi nota un interès per la qüestió de l'extraradi.

Javier: No. L'interès és per mi mateix, per la meva vida, és com si escrivís la meva biografia. Si hagués nascut a Versalles escriuria de Versalles. Al cap i a la fi escric del que sé.

Ja tenies tot el conjunt de fotografies per treballar en el text?

Javier: Sí, les vam seleccionar primer, les vam mirar durant molt de temps, per tema i emotivitat, en un bar de Santa Coloma. Un cop vam decidir les que serien les vaig ordenar de manera narrativa i així va sortir la cosa.

I la seva carcassa és clarament cinematogràfica, des Miracle a Milà fins al mar.Miracle a Milà

Javier: Això va ser idea d'en Joan, estàvem al Xócala de Santa Coloma i no sabíem quina foto posar al final, i com a en Joan li agraden els finals d'espai obert...

Joan: Com Els 400 cops, Maduixes salvatges o Mort a Venècia.

Javier: Buscàvem una fotografia que donés aquest final d'espai obert, amb aigua.

I aquest final obert d'espai inclou una idea de límit.

Javier: Sí, el mar que és el morir.

Joan: Com a Maduixes salvatges, la mort.

Crec que ara es pensa poc en el tema dels immigrants, com si hagués deixat d'interessar, per això em resulta interessant pensar que en uns anys potser aquest tipus de vida i espai desapareixerà, com una aniquilació d'una cultura popular.

Joan: Per descomptat, està desapareixent, i és una llàstima, perquè era una allau d'esport, de música, de la seva vida. Ho vaig fer més des d'un compromís ciutadà, amb la intenció de fer alguna cosa positiva, també perquè em vaig sentir un més d'ells.

I tots som xarnegos.

Javier: Tots arribem de fora, des de la nostra diferència.

Joan: I positiu és tot el contrari a això de “primer els de casa” [lema del partit xenòfob Plataforma Per Catalunya], que és una cosa terrible.

En el text es reflecteix que ens creuem amb aquestes persones al carrer, però per a molts ells són invisibles.

Javier: És cert, no hi ha una convivència. Saps que mai tanca la botiga però no saps ni com hi ha arribat ni el motiu pel qual és a Barcelona. No ens preguntem certes coses fonamentals.

Per exemple al Raval a principis del segle XX eren espanyols i ara són de Bangla Desh, hi ha una translació d'immigrants.

Javier: És una renovació contínua en tota regla. Hi ha una assimilació cultural i política, devoren una fornada d'immigrants, els fan seus i la màquina desintegradora continua el seu procés.

I en el llibre es remarca que dins d'aquest grup suposadament unitari hi ha una heterogènia fortíssima.

Joan: És clar. Una de les fotografies on es veu el pont i gent caminant és una processó que hauré fet mil vegades per Andalusia. Les formes són iguals. Qui ho diria? Les diverses cultures segueixen rituals semblants i es dibuixa el mateix a quilòmetres de distància.

Javier: Si veus aquesta de les dones amb l'escombra encaixa amb Miracle a Milà, per això que surten amb l'escombra.

En veure el títol vaig pensar en Miracle a Milà i també en el tema de l'especulació. Va ser un motor de cerca?Miracle a Milà

Javier: No, però sí que està referenciat.

Joan: Sí, aquí hi ha una especulació, i després hi ha el treball conjunt que vam fer sobre la PAH.

Javier: Potser el de l'especulació va ser un motor difús.

I l'especulació ha destrossat una perifèria que fa no tant era verge.

Javier: Sens dubte així ha estat en els últims quaranta anys.

Joan: Pensa que si veus les primeres fotos del llibre gairebé tenen un punt pasolinià, de Mamma Roma. Això era Fondo, on hi ha els xinesos, però és clar, era immigració, amb altres matisos, però immigració autèntica, el que passa és que hem passat de descampats a parcs.

En part per la lluita veïnal, que ara torna a ser un cavall de batalla fonamental.

Javier: Perquè hem tornat a les condicions inicials, el d'abans i ara és molt paral·lel. La Democràcia està anul·lada, llavors per la fi del Franquisme i ara per corrupció. En tots dos casos s'han desconnectat els motors que propiciaven la Democràcia.

I ara la Democràcia no serveix al ciutadà, potser aquí el llibre té el seu valor de denúncia.

Javier: En tota constatació de la realitat hi ha un afany de denúncia.

Joan: Tal com està tractada aquí la immigració sí que és denúncia, no a crits ni amb banderes, però sí des de la mostra de les seves condicions i un cert oblit.

A la zona del Rec ells es banyen i són feliços, una cosa que un barceloní veurà des d'una altra tessitura gairebé de món miserable, però ells en canvi s'ho passen genial, són feliços i no necessiten més.

Javier: Sí, i aquesta visió barcelonina té un filtre moral perillós.

Sí, perquè aquest filtre moral és el que genera l'exclusió.

Javier: Per part del barceloní, és clar, per part d'ells no ho sé, perquè no els conec tant.

Joan: Jo sí que he parlat amb ells i m'han sorprès molt. A la Delegació del Govern hi vaig anar molt a fotografiar i preguntar. Hi havia els cavalls com a amenaça. La meva pregunta era si volien tornar, i la resposta era negativa.

Javier: El viatge de per si ja és traumàtic, cancel·len el passat per crear un present.

Joan: I això ho veiem en immigrants nostres. Es mantenen les tradicions en alguns casos, mentre que en altres fins volen oblidar les seves arrels.

Els retratats en el llibre estan emmarcats en una primera generació d'immigrants, encara tindran la seva vivència d'origen.

Javier: Ells estan en flor suposo, però el paisatge sí que el conec.

Amb aquesta Barcelona que té dos rius que no exhibeix i no té nòria, mentre a Europa les grans ciutats sí que la tenen.

Joan: L'haurien de posar al costat de les tres xemeneies.

Javier: La noria hauria d'estar al costat del riu.

Joan: A Viena no, mira El tercer home.

Vaig anar a veure aquesta nòria precisament per la pel·lícula.

Joan: On les fulles no cauen dels arbres.

Javier: Perquè les tiren, és cinema, és tot mentida.

Amb aquesta fotografia brutal, increïble.

Javier: A Barcelona hauríem d'anar al Tibidabo a buscar alguna cosa semblant.

No deixa de ser curiós que el parc estigui a les altures i a sobre hagis de gairebé arruïnar-te si vols anar-hi sense cotxe.

Javier: I que a més sigui una atracció obsoleta.

Tot el que no és parc temàtic està exclòs del centre, no existeix.

Javier: Crec que és recíproc. No sé si caminar pel centre i per la perifèria és el mateix, per a ells el centre és l'extraradi, un lloc que no existeix.

A Biutiful molts es van cabrejar perquè aquella Barcelona era desagradable a ulls del que és políticament correcte.Biutiful

Javier: Anaven a Fondo, al curandero.

Fa anys vaig passar un dia al metro i a Fondo vam veure els immigrants a primera hora baixant les escales i semblava Metròpolis, eren autòmats adormits.Metròpolis

Javier: Pensa que per a un barceloní és més normal anar a París que a Santa Coloma. Què veuran?

Joan: Jo sí que hi hagués anat.

Javier: El Louvre no està a Ciutat Meridiana.

Però Ciutat Meridiana està més a prop en metro.

Javier: Sí, però no són llocs on vagi la gent per curiositat, no tenen cap interès a conèixer aquests barris ni a analitzar les polítiques socials de l'Ajuntament.

Polítiques que són inexistents.

Javier: Sí, però no serem nosaltres qui arreglem aquest disbarat. La paradoxa és tramposa. L'ideal seria que la gent de Ciutat Meridiana pogués anar a París, això seria el més just.

Et sents identificat amb el símil amb Els altres catalans de Candel?Els altres catalans

Javier: No m'hi sento identificat. Parlem de coses, temes i literatures diferents. No són uns altres catalans.

Per què?

Javier: Perquè no em sento identificat ni amb el concepte de ciutadà ni amb el de català, ells només són gent que viu a Santa Coloma i en altres llocs de la perifèria, això de català o espanyol sona a xinès. Altres? No parlem del mateix de Candel, podria ser la perifèria de Madrid.

¿No creus que cada perifèria crea dinàmiques diferents?

Javier: Tots els llocs tenen la seva idiosincràsia, sí, però hi ha un comú entre l'antiga migració i la nova, i el mateix entre les perifèries, d'una altra manera les anomenaríem amb altres paraules.

Pel component geogràfic.

Javier: I l'econòmic.

Per descomptat.

Javier: La de Barcelona s'assembla a la de Madrid, i també a la de París.

Bé, aquí ja podríem matisar més. No veig jo que la perifèria de Barcelona tingui semblança amb la parisenca, no tenim aquest germen que va fer sorgir els moviments de la banlieue de 2005 amb els cotxes incendiats i tota la seva problemàtica social.

Javier: Però viuen en blocs, compren igual, viuen en atur. El llibre volia ser sobre els comuns. Nego la integració, que etimològicament ve d'integrisme. Per integrar has de pagar una moneda de canvi que és la desintegració perquè has de renunciar a una sèrie de clàusules que et desintegren com a individu.

Pasolini parlava d'homologació. Mantenir les teves pròpies coordenades és un acte de resistència.

Javier: Però la resistència és un acte individual, per desgràcia l'eix cartesià de la societat és l'articulació entre rics i pobres, i en aquestes estem.