El passat 24 de novembre, al saló de cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, els activistes no-violents d'Okinawa que fa anys que lluiten contra la base militar de Futemna i contra la construcció de les noves bases de Henoko i Nago van rebre el premi Séan MacBride per la Pau 2017 de mans dels responsables de l’IPB (*). El comitè d’activistes d’Okinawa ha lluitat durant dècades i sense defallir contra les bases militars i contra totes les violacions socials, polítiques i ambientals que han generat.
La història de les bases a Okinawa comença l’any 1945, poc després dels terribles bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki, quan la illa d’Okinawa, al sud del Japó, va quedar sota control dels Estats Units. I encara que el Japó va aconseguir la independència amb el Tractat de Pau de San Francisco de 1951, els Estats Units van continuar controlant la illa. Finalment, l’any 1972, mentre els Estats Units tornaven Okinawa al Japó, es signava un tractat secret entre Washington i Tòquio que va autoritzar que les bases militars dels Estats Units continuessin funcionant sense problemes sota el seu control. I així ho han fet, fins ara.
Les bases americanes d’Okinawa ocupen la cinquena part de la superfície de la illa i acullen el gruix de les forces nord-americanes a Japó (el 74%). La població ha sofert infinits delictes comesos pels militars i membres de les bases, i les residents són sovint víctimes d’actes violents i violacions. Els que viuen prop de les bases militars també es queixen de la contaminació acústica, de la contaminació marina, del risc d'accidents i de la imposició d’un mode de vida americà que fins i tot es fa palès en la invasió de restaurants de “fast food”. Han estat privats del seu mode de vida japonès i a més són víctimes d’una violència continuada.
En una recent entrevista als dos activistes de la campanya Hiroshi Ashitomi i Suzuyo Takazato, els dos ens parlen de les campanyes contra la construcció de la nova base de Henoko i del nou heliport de Nago i del gran nivell de consciència dels habitants de la illa. I és que els arguments són palpables. Ens expliquen que, entre 1972 i 2015, els soldats americans han comés un mínim de 5.896 delictes, amb més de tres mil robatoris i més de mil delictes violents i violacions. I comenten que, segons les enquestes, més del 80% de la població d’Okinawa és contraria a la construcció de la nova base de Henoko. Expliquen que els Estats Units tenen més de 800 bases militars a tot el món, i que per tant treballen per a que la seva lluita sigui internacional, amb contactes i cooperació especialment amb organitzacions de dones (la xarxa internacional de dones contra el militarisme), i en els llocs on hi ha bases militars nord-americanes. Hiroshi Ashitomi indica que aquestes lluites populars només es poden guanyar amb solidaritat internacional. Junt amb activistes de Corea del Sud, Guam, Taiwan i Hawaii, els activistes d'Okinawa volen la retirada de totes les bases nord-americanes de la regió d’Àsia-Pacífic.
Malgrat l'enorme disparitat de forces entre la gent d'Okinawa i l'aliança Japó-Estats Units, la causa contra les bases d'Okinawa té possibilitats realistes d’èxit. Els seus activistes tenen al seu favor la justícia, la integritat i la decència. Durant dues dècades, els habitants d'Okinawa han aconseguit aturar els plans de dos governs molt poderosos. Han hagut d’enfrontar-se, dia a dia, a la intimidació i a la violència d’un nombre creixent de policies antidisturbis i de funcionaris guardacostes, però han persistit. I volen persistir fins aconseguir que Okinawa no tingui bases.
Les bases són els castells moderns, que acumulen poder i armament. Armament que, quan s’utilitzi, matarà persones. Persones que en gran majoria seran civils. Les bases són catedrals de la violència, són grans estructures per a la resolució violenta dels conflictes. Però també són la mostra palpable que el militarisme i el poder militar estan íntimament associats a la violència. És quelcom que les persones d’Okinawa viuen cada dia quan pateixen delictes, robatoris, atacs i violacions. De fet, ni tan sols cal que els seus comandaments actuïn militarment i amb les seves armes. La violència la demostren cada dia, als carrers i pobles d’Okinawa. Per això, defensem que la construcció de la Pau només es pot fer des de l’antimilitarisme. I per això hem d’estar agraïts als activistes no-violents d'Okinawa per la seva lluita i pel seu exemple quan lluiten per fer fora la base militar de Futemna i per evitar la construcció de les noves bases de Henoko i Nago. Prou bases, prou discursos que ens volen fer creure que la resolució militar dels conflictes és possible.
(*) L'Oficina Internacional per la Pau (IPB) va ser fundada l’any 1892 i inclou més de 300 organitzacions a uns 70 països. Va rebre el premi Nobel de la Pau l’any 1910. Séan MacBride es va distingir per ser anti-colonialista i un lluitador incansable pels drets humans, la pau i el desarmament.
Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.
Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.
Lee más.
