Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La confesión de la pareja de Ayuso desmonta las mentiras de la Comunidad de Madrid
El plan del Gobierno para indemnizar a las víctimas de abusos agita la Iglesia
Opinión - El pueblo es quien más ordena todavía. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Encendre l’esperança: del 24-M al 20-D

Gerardo Pisarello aquest diumenge a la presentació d'En Comú

Gerardo Pisarello

Primer tinent d'alcaldia de Barcelona —

Quan ara fa gaire bé un any i mig un grup de gent que no havíem estat mai a les institucions vam plantejar-nos concórrer a unes eleccions a Barcelona recordàvem que ho fèiem perquè havíem arribat a un situació límit, de bloqueig.

Ho fèiem perquè els grans poders econòmics i financers havien emprès una ofensiva descarnada contra els drets i les conquestes socials de la majoria de la població. Érem part de moviments i iniciatives ciutadanes que havien sortit a les places i als carrers a denunciar aquesta estafa descomunal i a evidenciar la incapacitat de la vella política per donar respostes a les necessitats de la gent. Érem gent que ens havíem aixecat contra un autèntic cop d’estat econòmic que, com diu la periodista Olga Rodríguez, no necessita tancs ni bales per imposar-se.

I si vàrem decidir fer un salt electoral no era per ocupar les cadires d’altres i repetir la història de sempre. Ho vàrem fer perquè ens estàvem topant amb un mur, amb unes elits criminals, que no només se sentien impunes, sinó que a sobre ens volien imposar una segona transició perquè res no canviés.

L’estafa no s’ha acabat. I molts continuen allà. En els seus iots de luxe, amb sous d’escàndol. Insultant i faltant-nos el respecte sense cap tipus de pudor i sense vergonya. Però tampoc s’han lliurat de nosaltres. Malgrat els cops, encara som drets i els hi continuem plantant cara.

En aquests anys d’estafa contínua hem tingut la PAH i les marees ciutadanes, hem tingut vagues valentes, hem tingut lluites en defensa dels drets socials i dels serveis bàsics. En aquests anys foscos hem tingut també la CUP al Parlament, hem tingut la irrupció esperançadora de Podemos i hem tingut, quan ningú no s’ho esperava, una onada municipalista que els ha fet fora, com en els últims temps del franquisme, de molts dels nostres pobles i ciutats.

És clar que guanyar alcaldies a Barcelona, a Badalona, a Sabadell, a Madrid, a Coruña, a Valencia i a tantes altres ciutats no ens ha permet canviar-ho tot de la nit a al dia. Però ens ha permès mostrar que sí que hi ha alternatives, que no estem condemnats a que manin els de sempre, que la història no està escrita i que també nosaltres, la gent del comú, pot dir la seva.

Ens volien condemnar a l’Espanya rància i anacrònica del caciquisme, controlada per la monarquia i l'Església. I en pocs mesos els hem mostrat que es possible tenir governs amb conviccions republicanes, laiques, que no privilegien les creences de ningú. Ens volien fer creure que les institucions eren el seu saló de festes privat i han hagut d’acceptar de mala gana tenir una alcaldessa dona, d’origen popular, que no els riu les gràcies i que els obligarà a respectar la llei com a tothom. Ens deien que estàvem condemnats a tenir gent sense cases i cases sense gents i en pocs mesos hem començat a multar bancs amb pisos buits i a recordar que l’especulació no és una opció econòmica legítima sinó la utilització criminal d’una necessitat bàsica. Ens volien atemorir amb lleis mordaces i codis penals i en pocs mesos hem retirat acusacions contra vaguistes i activistes per deixar clar que els que defensen pacíficament els drets de tots no son criminals sinó els nostres millors ciutadans i ciutadanes. Volien que ens rendíssim al discurs de la xenofòbia i del racisme, que convertíssim els més vulnerables en boc expiatori de les seves malifetes, i els hem dit que en les ciutats rebels cap persona és il·legal, que els refugiats son benvinguts i que tots, sense distinció, son veïns i veïnes amb els mateixos drets i els mateixos deures.

Quan vam decidir presentar-nos a una eleccions a Barcelona, teníem clar que era el començament d'una aventura, que la nostra ciutat podia convertir-se en un símbol, no en un feu aïllat, sinó en un nucli d'esperança, en una palanca de canvi. Ha arribat l’hora que les nostres petites Gàlies enviïn un missatge a Roma. Ja n’hi ha prou. Ens tornem a aixecar, no per intercanviar cadires, ni per buscar cap pacte amb vosaltres.

No estem aquí per jugar al joc de la reforma constitucional; amb els que ens han deixat un text moribund que han abandonat en mans dels creditors i d’un tribunal constitucional totalment partidista i desprestigiat. Si hem d’anar a Roma, no és per participar en cap acord de despatx entre les oligarquies de sempre. Si hem d’anar a Roma és per exigir el dret a l’autodeterminació. Per exercir el dret a decidir. Sense el permís de ningú. Dret a decidir sobre la nostra terra però també sobre el nostre futur econòmic: la sobirania plena de cada ciutadà i ciutadana. Si s’ha d’anar a Roma, no és per rentar-li la cara a un Estat corrupte que ens ha robat a tots i que ha utilitzat l’autoritarisme i el centralisme per aixafar els anhels de llibertat. És per lliurar un combat a favor de la sobirania dels pobles, a Barcelona i a totes les ciutats rebels de Catalunya, de l’Estat i de Europa.  

Volem que la nostra exigència de justícia, de llibertat, sigui també una crida a la fraternitat. No entre les elits de sempre sinó entre els pobles i la seva gent. Fraternitat amb els companys i companyes de lluita contra les castes financeres, contra les castes corruptes, contra les que es fan seva la riquesa de totes, contra les castes dels 3% siguin espanyoles o de casa nostra.

Una crida de fraternitat a totes les terres de parla catalana, a les Espanyes de Machado i de Miguel Hernández, a la Galícia de Rosalía, a l’Euskal Herria de Gabriel Aresti, a l’Andalusia de Lorca al Portugal de Grândola, que torna a lluitar perquè sigui ho povo qui mais ordena. Aquesta és la nostra crida a la fraternitat, contra l’arrogància i la supèrbia dels centres de poder. La fraternitat dels que no volem les motlles sinó el pa sencer.

El 20-D, com el 24-M, no va només d’ocupar escons a un hemicicle que ha estat testimoni de moltes infàmies i de canviar unes cadires per unes altres. El 20-D és una oportunitat per ficar el nostre cavall de Troia dins d’un règim fracassat, per reforçar el nou municipalisme i per continuar construint un moviment ciutadà plural, impulsat des de de baix, que ens permeti conquerir justícia social i dignitat per tothom. Maleïm la foscor a la que ens han condemnat. Però aquí, ara, volem encendre una nova espelma d’esperança. Una espelma que ens permeti mirar més enllà de la infàmia que heu generat per endevinar que un altre món també és possible.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats