Al debat polític català hi ha qui divideix els partits i les opcions ideològiques en democràtiques o no en funció de si estan a favor o en contra de que es convoqui la ciutadania a una consulta sobre la independència de Catalunya.
És una acusació gruixuda. Oriol Junqueras recorre sovint a aquesta divisió. El problema ja no és la dicotomia catalanistes-espanyolistes, o esquerra-dreta, l’escena política catalana es pot simplificar entre demòcrates i no demòcrates. Ho diu ell i ho repeteix i escampa moltíssima més gent, clar.
Els demòcrates serien, per tant i segons aquesta lògica, Convergència Democràtica (Unió Democràtica, també, tot i que entraria més justeta en aquest repartiment de carnets democràtics), Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i la CUP.
Els “no demòcrates” serien el PSC, Ciutadans i el PP. Dins del PSC hi hauria un grup de socialistes demòcrates, els quals haurien de triar més aviat o més tard si volen passar al costat bo de la força o continuar lligats al bàndol del mal, de Darth Navarro.
És acceptable aquesta divisió?
En el bàndol dels considerats “no demòcrates” hi ha molta gent que es va jugar la pell lluitant contra la dictadura. Que els vingui ara un senyor (molts senyors i senyores que no van moure un dit contra el franquisme o que, fins i tot, van treure’n profit) i els acusi de no ser demòcrates els ha de fer molt de mal.
Però tenen més opcions que la de barallar-se dialècticament o a bufetades amb els que els acusen de no ser demòcrates o la de canviar de trinxera.
Oposar-se a un referèndum no és sinònim de no ser demòcrata. A Suïssa es proposen referèndums molt sovint. Sobre moltes coses. I la gent i els polítics decideixen si els volen fer o no. I ningú no acusa de no ser demòcrates als que s’hi oposen. A Suïssa, quan volen fer un referèndum, tenen una llei que fixa un mínim de signatures per convocar-lo. I això se suposa que és el que farà el Parlament de Catalunya aviat: aprovar una Llei que fixi els termes en què es pugui fer una consulta al poble català. Dubto molt que el 100% dels diputats la votin favorablement Llei. Com qualsevol llei, tindrà partidaris i detractors.
Un cop aprovada aquesta Llei a través d’un debat democràtic, sabrem què, com i de quina manera considera la majoria del Parlament de Catalunya que es pot convocar una consulta. La democràcia és això, ara per ara. Amb moltes limitacions, evidentment.
Però a mi no se m’acudirà considerar que ningú no és demòcrata perquè s’oposi a fer un referèndum sobre si s’ha d’aplicar una Renda Garantida Ciutadana que beneficiï tots els catalans. El consideraré un adversari polític, i potser personal, però ni més ni menys demòcrata que jo.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
